Joan Pinyol

L’any 1939, poc després que el govern de la República obligués el meu avi matern a defensar la legitimitat democràtica, que caigués presoner de l’exèrcit rebel poc abans de la fi de la guerra i que, un cop mort, el seu cos fos abandonat a la sort de la dictadura franquista –igual que el conjunt dels perdedors, els vius i també els morts-, el general que s’imposà per la força de les armes va protagonitzar un acte en una església madrilenya propi dels temps del rei Artús.
En l’embrió d’un nou estat nacionalcatòlic en què el que realment va ser sagrat fou la conxorxa entre el dictador i la jerarquia eclesiàstica del moment, el Generalísimo va encaminar-se cap a l’església de santa Bàrbara enmig d’un bosc de palmons blancs agitats per una emoció bíblica. Un cop dins la nau, sota pal•li va anar a trobar el tron que l’esperava a l’altar. Per als no confessos, els descreguts i per a les noves generacions que no han hagut de carregar la imposició d’un llast catòlic, el pal•li és una mena de tendal sagrat sostingut amb quatre o més vares que en les processons té la funció d’aixoplugar el que porta la custòdia o el bisbe en l’entrada a les esglésies o als llocs de la seva jurisdicció. Un cop el dictador assegut damunt un baldaquí de damasc de color vermell amb tots els honors polítics, religiosos i socials possibles, el cardenal Gomà va conduir una solemníssima cerimònia de ritus medievals que va acabar amb l’ofrena de l’espasa de la Victòria per part del Generalísimo, la benedicció del cardenal i una efusiva abraçada entre els dos sota el repic de les campanes i l’estridència de les salves d’artilleria. Després, el “Caudillo por la gracia de Dios” va sortir a la plaça amb llàgrimes als ulls vessades per l’emoció, segons les úniques fonts periodístiques acreditades  i afins al Movimiento.
A partir d’aleshores van sovintejar les esteses de pal•lis damunt les passes solemnes de Franco en diferents actes públics. Com la inauguració oficial del mausoleu del Valle de los Caídos (de sus caídos, millor dit, a desgrat dels milers de morts republicans desenterrats en silenci de fosses comunes i portats allí en camions des de finals dels 50 de nit, sense que ho sabéssim mai les famílies). Era l’1 d’abril de 1959 i “su Excelencia el Jefe del Estado” va entrar a la basílica també sota pal•li i als acords de l’himne nacional espanyol interpretat pel gegantí òrgan de vint-i-cinc tones i deu mil tubs.
És clar que per pal•li permanent el que formen les més de cinc milions de rajoletes del mosaic col•locat a la majestuosa cúpula que hi ha damunt de les tombes del dictador i també del fundador de La Falange. És un mosaic imponent, que avui dia encara t’esclafa l’ànima amb el pes d’uns quants símbols feixistes com la bandera de la Falange (amb jou i les fletxes ben brillants) i els canons d’un hipotètic judici final als caiguts després de la guerra civil. El Régimen el va encarregar al terrassenc Santiago Padrós i Elias, mort l’any 1971 en accident de trànsit al Vendrell on es troba enterrat. I autor de més mosaics com els situats, entre molts altres llocs,  a l’abadia de Montserrat, a l’ermita de sant Cristòfol de Vilanova i la Geltrú, a Comarruga i també a Vilafranca del Penedès, en concret a la farmàcia Miralles en forma de tres mosaics dedicats als alquimistes que són ben visibles damunt un dels taulells.
Sempre em quedarà el dubte de si Déu creia en Franco i, posats a preguntar, si l’actual abadia de Montserrat veu amb bons ulls que la comunitat de benedictins que suposadament custodia al Valle de los Caídos les restes de vora 60.000 víctimes de la guerra civil–perquè n’ha abandonat uns quants milers a la sort de les filtracions d’aigua-, dediqui una missa diària cantada al dictador sota una cúpula, la de Padrós, plena de símbols que atempten contra la vigent llei de Memòria Històrica per la seva exaltació personal i col•lectiva de la sublevació militar de l’any 1936.