Catalunya no és un poble procliu a mitificar personatges i fets; els seus mites nacionals són tel·lúrics, lligats a la terra, visuals, primigenis. El mite català és “la muntanya”, el Canigó i Montserrat ho testimonien, present a les llegendes que conformen el teixit recòndit català, protagonista silenciosa i omnipresent de novel·les i poemes.
La muntanya és una erupció de la terra que cal vèncer i el seu cim una atalaia des d’on es veu el territori, el món i el futur. Des d’antic s’ha entès la muntanya com el lloc on viuen els éssers forts i rudes de carn i ossos i també els éssers imaginats, les dones d’aigua, les fades fetilleres, les bruixes i els encanteris prohibits, el drac i les forces del mal i també els eremites penitents dels seus pecats i dels nostres i per als cristians el lloc on Maria, la mare del Senyor, li ha plagut ser Verge trobada.
És al segle XIX quan l’elit cultural i política catalana converteix la muntanya de símbol religiós a metàfora de la nació, però ja abans, molt abans l’ascensió al cim de la muntanya és una extraordinària i peculiar tècnica de propaganda política nacional que a Catalunya té una llarga història.
Ens trobem al segle XIII. El primer polític que ascendí una muntanya amb un propòsit clar propagandístic patriòtic fou el nostre rei Pere II, qui pujà sol al cim del Canigó, el temut massís on es creia que hi havia les portes de l’Infern; allí trobà el llac on vivia l’horrible drac envoltat de trons i llamps fulgurants, el rei Pere llençà una pedra a les aigües que amb gran estrèpit va fer sortir l’enorme bèstia que en enlairar-se enfosquí, diuen les cròniques, el cel. El monarca baixà del cim victoriós i enfortit i el poble es convencé meravellat que les conquestes que aquell realitzaria serien totes exitoses,com així fou.
Els Jocs Florals de 1867 foren l’eina sociocultural que els intel·lectuals i dirigents catalans empraren per a reivindicar la nació i el nacionalisme polític, reconvertint el valor religiós de la muntanya en el símbol de la nació. La flor natural s’atorgà al poeta Pons i Gallarza el primer “que cercà en la Muntanya Catalana els tresors de la nostra herència” com es digué a l’època, el poema “La Muntanya Catalana” en descriu l’ascensió al cim on hi ha la llibertat i on l’horitzó s’obre a la pàtria en contraposició al sentiment del descens :
“Trist s’atura el meu pas: l’erma muntanya
com més de mi s’allunya,
més se m’emporta el cor … Aquí … és Espanya;
allí dalt … ¡Catalunya!”.
Tres anys més tard, als Jocs Floral del 1870, fou guardonat amb la Flor natural el poema “Montserrat” del canonge Collell, que deia :“mentre les muntanyes es mantinguin dempeus, els fills de Catalunya tindran pàtria”.
L’ascensió al cim té un significat patriòtic i polític, es converteix en una afirmació nacionalista. Així ho entengué amb intuició genial Jordi Pujol qui considera la seva pujada al Tagamanent la descoberta de la seva missió política, que reafirmà el 1986 pujant al Canigó i el 1999, de manera més solemne, en la seva ascensió al cim de l’Anet, una ascensió difícil i simbòlica de la seva força i vocació al servei del país.
Puigcercós ha imitat Pujol. Ha pujat al Puigmal; des del cim veié terra catalana i semblà entendre que no és anant del bracet amb el socialisme catalano-espanyol que Catalunya serà lliure. En descendre semblà mirar cap a Espanya.
Pere II, pare del rei Jaume I, fou l’il·lustre precursor d’aquest original i profundament català acte de propaganda política , amarat de simbologia nacionalista que ens recorda que la Muntanya és la metàfora de la pàtria.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
com molts dels teus. M’ha agradat. Alhora m’ha fet adonar que els nostres periodistes no tenen cap bagatge cultural perquè no han esmentat cap d’aquests precedents excepte els més immediats de Pujol.
Carme, un tan bon article no calia que acabés fent referència a les discrepàncies actuals.