La publicació de l’editorial unitària sobre “la dignitat de Catalunya” per 12 diaris catalans ha estat un fet insòlit, encomiable i una passa endavant per a l’enfortiment de la identitat nacional. Dit això, la lectura que en faig és respectuosa però no pas entusiasta.
L’editorial podria haver estat escrita fa cent ants; té la pàtina del catalanisme polític noucentista que cerca l’acomodament satisfactori de Catalunya a Espanya. No avança ni un milímetre. Catalunya exigeix que se la consideri singular i diferent en l’Espanya “plural”, vol seguir essent el “vell poble europeu” que forma part de “la complexitat espanyola”.
És el discurs secular, el combatent i clandestí durant la dictadura -la reivindicació de la llengua, cultura, estructura econòmica i identitat- ,és la praxis autonòmica marcada per la Constitució espanyola, és la plasmació de l’objectiu polític del PSOE-PSC de considerar l’Estatut el punt i final de les reivindicacions catalanes.
I arriba tard, tres anys tard: fa tres anys hagués estat un revulsiu, l’inici d’un canvi de direcció, hagués pogut ésser el preàmbul, l’esca de la formació d’una nova consciència, la demanda majoritària d’autodeterminació. I arriba suspitosament oportuna, en plena efervescència de les consultes populars , portadora del missatge que Catalunya vol romandre integrada a Espanya.
Però altra editorial consensuada i publicada conjuntament per 12 diaris de Catalunya amb fortes diferències ideològiques no era possible, ho sé. També sé que no seria lícit ni raonable esperar o exigir d’editors privats el que els nostres polítics no han fet ni fan.
I és clar que aquella editorial no és la meva.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
ESTIC TOTALMENT D’ACORD EN VOSTE, TAMPOC ES LA MEVA, PERO ES UN MINIM, I UNA PETITA LLUM, DE QUE ELS CONSERVADORS CATALANS, DIUENT PROU, SEMBLA QUE TINGUIN SANG…ARA ENDAVANT, NOSALTRES I
VOSALTRES, NO ELS EM DE DEIXAR ADORMIR, EN LA CANTARELLA ESPANYOLA, SEGUIR LLUITANT PER LA CATALUNYA LLIURE E INDEPENDENT.
Aquesta editorial és la editorial de la sociovergència: “canviar per a que tot segueixi igual”… Mínim hauríen pogut reclamar l’Estatut del 30 de setembre de 2005 sense el “cepillado” de Alfonso Guerra i els seus mariachis sociates… Avui en dia la sociovergència veu que “s’els està passant l’arròs” i es veuen forçat a publicar aquesta editorial, per preparar l’aceptació de l’Estatut que vulgui “concedir” un TC il·legítim, esperant una sentència “razonada i razonable” com diu la Vicepresidenta De la Vega o en cas d’una sentència més dura donar la culpa al PP… Perdoni l’expressió, però “s’ens estan pixant a sobre i diem que plou” o sigui publiquem aquest editorial…
Molt d’acord amb el que dius, que no és gaire allunyat del que acabo de dir en el meu blog. Però trobo interessant que els qui anem unes passes més endavant no ens desentenguem dels qui van rerassegats.
El problema no el tenen espanyols, el problema el tenim nosaltres. Després de 23 anys de govern de la Lliga (perdó de CiU), els catalans ja no sabíem ben bé el que volíem, ens havíem acomodat a aquell ‘estado de las autonomías’ propugnat per alguns sectors polítics de Madrid i acceptat pel pujolisme.
El 2003 amb el canvi de govern, s’enceta una nova etapa, en la qual CiU encara no sap ben bé quin paper ha de jugar, de moment segueix la tàctica preferida de Duran de jugar a ‘la puta i la ramoneta’. Mentrestant, a la seva esquerra, amb diferents sensibilitats s’intenta tirar endavant un nou estatut que primer es retallat pel pacte nocturn Mas-Zapatero, després Guerra i els parlamentaris de Madrid li passen el ribot i per acabar-ho d’adobar el PP fa embarrancar l’estatut al Tribunal Constiucional d’Espanya.
El text de l’editorial és un text possibilista des del punt de vista d’Espanya. El problema que tenim els catalans és que amb Espanya no hi ha res a fer.
Tots els camins s’han d’obrir…NO és la meva… però és un avís, ara, crec que som els ciutadans els que els hem d’epenyer… ho fem nosaltres o ells( els polítics) seguiran adormint la perdiu… no és la meva editorial, és el meu pais… és, el moment, i ja toca, de fer el pas. Ho fem nosaltres ho ningú ho fará……ara ens toca seguir alló que s’ha COMENÇAT…sense por ni recançes….ara és l’hora segadors…però sense violéncia….amb seny i rauxa…som-hi doncs……bon cop de falç…
Quan vaig llegir l’editorial em vaig entristir. Què té de digne defensar un estatutet retallat i incomplert? Sembla que s’hagi escrit “des de dalt” ´. Ara bé, que El Periódico i La Vanguardia vagin implorant al TC una sentència favaorable per a evitar l’ascens encara més important de l’independentisme demostra que estem me´s forts que mai!
Doncs jo no ho veig pas com una proclama tímida. Més aviat veig en l’editorial aquesta la resposta d’Espanya a les consultes del 13D.
Volen que ens agafem a l’estatut i que el defensem com si fos una bona cosa. Provoqun el PP per convocar-nos a una batalla que no voliem lliurar.
L’editoril “La dignitat de Catalunya” és la resposta del govern espanyol a través dels seus “voceros del nordeste”.
O no recordem quan va ser la darrera vegada que tots els editorials es van posar d’acord en una anàlisi “ha sido ETA”, deprés de la trucada del president del govern.
Carme,
Subscric tot el que dius. Aquest editorial tampoc és el meu. I potser un altre, tampoc. No és “editorials” el que necessitem.