Sóc lliure, mare!. Quantes nits ho he somniat?, quinze mil set-centes setanta-cinc, i quinze mil set-cents setanta-cinc dies ho he esperat. Em miro al mirall esquerdat abans de sortir; no em reconec, aquest home que hi veig de 54 anys, envellit, pèl i cabell blanc em recorda el pare. Els primers dies, llargs, inacabables -o potser foren els primers anys?, són tants!, uns petits quadres amb uns números als més de quatre-cents fulls de calendari que tinc dins del farcell-; els primers dies o anys, tant s’hi val, no gosava de mirar-me al mirall, m’avergonyia veure’m afaitat el cap, rapat, colpejada la cara, desdentegat, la por als ulls ensangonats, el cos humiliat, violat i l’ànima trencada.
Era gairebé un nen; som al 2009?, en tinc 54… sí, era un noi de 19 anys, esbojarrat com tots els de l’Institut, com qualsevol noi del barri.
No trobava paraules per a convèncer-los que jo no ho havia fet, que jo mai no hagués segrestat, violat i assassinat el nen. Oh!, Déu!, mare!, digueu-los-ho , que jo no sóc dolent, que no ho faria mai. No, mare, no ploris més, aviat em deixaran sortir, veuran que sóc innocent, tornaré molt aviat. No, no ploris.
Encara et veig allargant els braços per a emparar-me, sanglotant i cridant llençar-te com una lloba contra els guàrdies que se m’emportaven. Jimmy, fill!.
M’he fet gran, guardava aquesta samarreta des de fa anys , ho llegiu?, “No culpable”. Perquè no ho sóc de culpable, sóc innocent, mai no hagués segrestat ni violat ni assassinat aquell petit. Tinc enganxades a la memòria les fotografies del nen que la policia em refregava per la cara. No, no he oblidat -no ho he pogut fer- aquells interrogatoris, les acusacions. Sí, jo duc patilles i bigoti, però no sóc qui l’assassinà. Déu!, Déu!, no m’abandonis, fes que em creguin, tu saps que jo no… Sí, sóc negre, però jo no sóc qui assassinà el nen… Mare, mare!, Déu meu, Déu meu, perquè no fas que em creguin?…
No, no m’escoltà, però no m’abandonà. Sempre ha estat amb mi, sí, 35 anys, sempre amb mi. I la mare no m’ha deixat mai. No, no sento rencor… Per què, contra qui?… No, no sento odi, al començament sí. Una desesperació terrible que m’ofegava, he volgut morir, ho vaig intentar… però Déu i la mare em sostenien. Ells m’han salvat i la innocència. Fort?, no, no ho sé, no ho crec. Sóc un vell ferit, però viu.
Mare, sóc lliure!… torno a casa, no pateixis més…
(James Bain fou condemnat l’any 1974 a cadena perpètua per un crim que no havia comés. Ha estat exculpat 35 anys després. Vol continuar els estudis estroncats).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Impressionant! Gràcies, Carme Laura.
Carme,
Gràcies per la teva sensibilitat, per humitejar-nos els ulls davant els abusos del poder contra els més febles: siguin dones lapidades o homes acusats injustament.
Històries mai repetides tot i haver estat escoltades anteriorment. Sempre noves perquè alguns justiciers encara han d’aprendre l’ofici. L’ofici, no els llibres ni les lleis, no: l’ofici. L’ofici que s’hauria d’ensenyar amb els llibres i les lleis.
No hi ha manera de compensar els anys de presó d’aquest innocent.
I encara sort que no el van comdemnar a mort.