S’ha acabat la pel.lícula de l’estatut, amb una escena final de sexe oral i anal considerablement forta, no apta pels menors de 18 anys, sobretot si no volem que ells acabin fent el mateix. S’ha acabat la pel.lícula i, de Nadal a Sant Esteve, hem passat de fregar amb la punta dels dits la fita de la llibertat a fotre’ns una castanya considerable contra la realitat.
Ara els que s’estan posant les botes són els analistes que ens recorden que “hem tornat a la realitat”, “continuem amb el peix al cove”, “era un estatut de màxims que espanya no podia acceptar”,…. La qual cosa estaria bé, si no fos perquè molts d’aquest espavilats havien contribuit en gran mesura a que molta gent d’aquest país s’il.lusionés desmesuradament.
També es freguen les mans els polítics catalans, sense excepcions partidistes, perquè han demostrat com es pot controlar una societat només gestionant-ne els sentiments. Perquè això és el que han fet, sobretot els quatre partits que van aprovar l’estatut el passat 30 de setembre : han gestionat els sentiments dels seus votants o simpatitzants respectius durant dos anys, i han acabat trobant una solució bona per tots. Primer els d’ERC “traeixen” als convergents pactant amb un cadàver polític, després aquests es revengen pactant amb l’ídol progre i plural dels d’ERC, mentre els del PSC passen d’estar fóra de joc a la Generalitat (recordem la frase famosa que es va sentir la nit de les eleccions a la seu del PSC : “han sido otra vez los pueblos de mierda!”) a tenir el control absolut de les principals institucions del País : ajuntaments, diputacions, estat i Generalitat, i els d’IC tot darrera dels seus germans grans, tocant cuixa. En resum : tots contents.
Estic convençut que, si no fos que han de guardar les formes, governarien en coalició tots els partits junts, fins i tot amb en Piqué i en Vendrell. Anirien a fotre un sopar cada dijous, un partit de futbito cada quinze dies i, de tant en tant, a fer cubates i alguna clenxa. Seria el seu concepte ideal del que és la Democràcia. Però han de guardar les formes…
El més greu de tot plegat és que, en un moment, s’ha consumit tota una generació : la nostra. Els que haurem de veure com aquesta merda que s’ha pactat regeix els nostres destins durant els anys més fructífers de la nostra vida. Els que haurem d’esperar a que la generació que ens ve tot darrera acabi d’una punyetera vegada la feina, abans no sigui massa tard. El que ens ha traït no és en Mas. Aquest és l’hereu i tots sabíem de quin peu calçava. Igual que sabem de quin peu calça la generació d’ERC d’en Carod (dreta-esquerra ; espanya plural i altres collonades per l’estil). Els que ens han traït són els nous sobiranistes de CDC perquè s’han limitat a fer un gran castell de focs d’artifici i, quan s’ha acabat, ens hem adonat que continúa essent de nit. Que UDC segueix essent la sangonera de CDC. Que no han expressat per escrit, amb claredat, que l’objectiu primordial d’un partit que s’anomena nacionalista català ha de ser la independència, l’autodeterminació. Sobiranisme? Què vol dir això?
Un d’aquests sobiranistes és en Quico Homs. Aquell que va explicar amb claredat quina és la relació, financerament parlant, entre espanya i Catalunya amb la paràbola de la gallina. “Nosaltres volem la gallina”, deia. Quico : no em toquis més els ous!.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Com entre el regionalisme i l’independència.
Hi pot haver més colors, amb el respecte plural de les diverses nacionalitats que comporta una unió, amb una unitat, com per eixemple la de l’Unió Europea, respectuosa amb les nacionalitats que la composen, els seus pobles i els seus ciutadans.
I respectuosa amb la soberania dels seus parlaments.
Voler tractar una nacionalitat com una regió a mena de colònia, és un desencert per la unitat.
A no ésser que és vullga anul.lar i exterminar dita nacionalitat, amb els pobles i els drets dels seus ciutadans.