Imaginem que els centenars de milers de manifestants del dia 1 de desembre s’abstenen o voten en blanc a les eleccions del març vinent. La mateixa nit electoral el Sr. Joan Ferran en nom dels socialistes podria sortir a la televisió triomfant i afirmar: “jo tenia raó; els que cridaven pels carrers el primer dissabte de desembre només es representaven a ells mateixos”. I podria afegir: “els resultats electorals constaten que la “crosta nacionalista” va aprofitar el malestar temporal pels problemes de rodalies per organitzar una manifestació independentista”. I podria reblar el clau exigint: “cal fer fora dels mitjans de comunicació de la Generalitat els “gurús mediàtics” que no reflecteixen la voluntat democràtica de la “Catalunya real”.
Honorable Sr. Heribert Barrera, la seva exemplar trajectòria històrica li ha fet guanyar a pols una enorme ascendència sobre milers de conciutadans. Ara ha mirat el candidat de CiU i la direcció d’ERC; ambdues situacions li han provocat la mateixa tristor que ens provoquen a tantes persones conscients nacionalment; i ens ha demanat que votem en blanc o bé ens abstinguem. La seva hipòtesi és que un daltabaix electoral forçaria la renovació imprescindible de les direccions de les dues grans forces catalanes. Però l’experiència avala el contrari: El Sr Duran Lleida l’any 2004 va fer caure la representació de CiU de 15 a 10 diputats i avui repeteix com a candidat. L’aposta estratègica de l’actual direcció d’ERC amb els socialistes ha provocat una enorme sagnia de vots i els seus dirigents han sabut justificar-la. En canvi sabem del cert el que passarà si els nacionalistes no votem: tant el PSC-PSOE com el PP milloraran els seus resultats i exhibiran aquesta representació democràtica contra els interessos nacionals.
Sr. Barrera, la manifestació de dissabte ens va retornar un element imprescindible en el redreçament del nostre poble: la confiança en la nostra pròpia força. Va ser un acte de comunió col·lectiva que va allunyar el derrotisme de les nostres ments i va reforçar la nostra determinació d’iniciar una nova etapa històrica que deixi enrere l’autonomisme. Aquest nou vent d’esperança és el que s’emportarà la vella política dels dirigents tacticistes que justifiquen els seus pactes amb les forces del règim postfranquista en nom de la “real polítik”. Els centenars de milers de manifestants són la constatació viva que hi ha una altra “realitat” que pugna per renovar a fons les nostres forces polítiques. És aquesta potent irrupció al carrer de tot un poble la que arrossegarà com una allau els obstacles dels vells polítics en els propers congressos.
En canvi, Sr. Barrera, si els catalanistes no votem, tot l’entusiasme que va florir a l’inici del desembre es marcirà el març. Socialistes i populars tornaran a guanyar i els dirigents acomodats a la situació tornaran a repetir-nos la vella cançó: “ho veieu com no es donen les condicions per anar més enllà”, “és del poder que es canvien les coses i no pas des del carrer”, “els pactes són imprescindibles perquè la Catalunya real és la que reflecteixen els resultats electorals, no la que es manifesta al carrer”. Si els catalanistes no votem es repetirà la mateixa situació que amb la manifestació del 18 de febrer de 2006. La gentada de la Gran Via va impulsar les bases d’ERC a reclamar i imposar el el refús a l’Estatut, en contra del pensament de la direcció; en canvi els mals resultats del “no” a causa de l’alta abstenció del referèndum de l’Estatut van retornar la força als dirigents pactistes. Van ser aquests mals resultats del “no” els que van portar al “pacte exprés” de govern amb els socialistes i a la situació actual.
Per tant Sr. Barrera, humilment, li demano que torni a avaluar la situació en funció dels interessos generals del nostre poble i que ens animi a tots a anar a votar partits catalans i a canviar les seves direccions en els propers congressos. ¿Perquè, amb la seva innegable autoritat moral no ens proposa, l’objectiu d’aconseguir que, el mes de març, els diputats dels partits catalans superin els diputats sotmesos a la disciplina estatal?. Seria la primera vegada que passaria des de la II República. Una victòria d’aquesta magnitud incrementaria la confiança en les nostres forces i no marciria les esperances nascudes dissabte passat entre la plaça Catalunya i l’Estació de França. Només l’entusiasme, i no la depressió, pot esventar amb força ineluctable els qui avui controlen els partits catalans, aferrats al derrotisme implícit i als interessos a curt termini.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Els partits catalans no hi han de tenir cap menjadora a Madrid. A més, no hi pinten res allí.
Un partit independentista ho hauria de tenir clar això.
Jo no penso votar mai més a unes eleccioins espanyoles i, a aquest pas, tampoc a unes catalanes fins al dia del referèndum.
Salut!
Respecto la teva anàlisi, Josep, però no la comparteixo. ¿Per què?
Perquè un bon resultat (o un mediocre resultat) electoral d’Esquerra, avala a l’actual direcció que fa seguidisme dels socialistes.
En canvi, una castanya a les urnes desautoritza a aquesta direcció entreguista i pro-socialistaespanyola (no oblidem que no parlem de Josep Pallach, sinó que aquest socialisme és espanyol, car el PSC no existeix).
Els canvis o dimissions en les cúpules dels partits sorgeixen com a conseqüència d’un bon correctiu o clatellada electoral. No hi ha més volta de full, és proporcional, corresponent i automàtic.
Tampoc comparteixo l’opció d’en Barrera de votar en blanc o no votar.
Comprenc que Barrera no es plantegi dir-ho d’una altra manera perquè em consta que encara és militant d’ERC.
Però quan un partit com ERC NO ha pas fet els deures de partit independentista durant els darrers 4 o 5 anys, cal castigar-lo electoralment, però votant a un altre partit.
Jo proposaria votar en blanc o abstenir-se si ERC fos l’únic partit independentista. Però vet ací que ERC no és pas l’únic partit independentista.
Tot lo minoritaris que es vulgui, tot lo extraparlamentaris que es vulgui, tot lo "desconeguts" que es vulgui, però "altres partits independentistes"… existeixen.
Que jo sàpiga, com a mínim, les Candidatures d’Unitat Popular (C.U.P.)s i el Partit Republicà Català (P.R.C.), existeixen.
No n’estic segur, però em sembla que, ara com ara, les C.U.P.s només es presenten a les eleccions locals en alguns municipis. O sigui que no es presenten en aquestes properes eleccions espanyoles.
Aleshores queda el P.R.C., que sí que es presenta en aquestes eleccions espanyoles de març.
En allò que estic d’acord amb tu, Josep, és que votar en blanc, nul o abstenir-se és llençar el vot a la paperera. Per això cal votar.
Al P.R.C. jo li veig defectes -defectes importants- no ho negaré pas, però ull viu!!, com més vots de part d’electors independentistes obtingui el P.R.C. en aquestes eleccions (barem i termòmetre, com més alt fos el nombre de vots), més es pot fer canviar el rumb d’ERC cap a on TOTS volem que vagi ERC, és a dir, cap a la justícia social i la independència nacional de Catalunya o dels Països Catalans.
No sóc pas del P.R.C., però pensa que amb el meu vot i amb els vots d’altres independentistes, podriem utilitzar al P.R.C. per a pressionar i estirar a ERC (i àdhuc a altres partits parlamentaris catalans cap a posicions més "decidides" i "perquè vagin al gra" en direcció cap a un Estat propi.
Josep, tal com estan les coses no podem donar un vot qualsevol a ERC. Després de la gran manifestació sobiranista, la direcció d’ERC ha de demostrar que sap rectificar a temps.La batalla de les llistes, encara oberta, i les prioritats del programa ens donaran la mesura de la voluntat real de voler encapçalar el moviment social sobirà que arreu s’ha aixecat.
El nostre vot ha de ser exigent, justificat. Per tant, una abstenció o un vot frívols o purament tàctics no resoldran res de res.
Salut i independència.
GENT DEL ROT I GENT DEL PET.
Mirant-ho amb gran angular. Les eleccions són espaÑoles. El volum de votants és de 60% d’españols, a més de les quintacolumnes endins de les colònies, que són contrarestat pels vots "perduts" a EspaÑa. A les colònies, en especial, la nostra ens queden els altres 40%. Això (ens) provoca el miratge a deixar d’anar a votar. Però això és nihilisme entreguista, al meu parer. Falta de confiança en nosaltres mateixos. Per una altra banda, ens cal també, saber com funciona això d’EL PODER, llurs mecanismes, etc. Un bon cos de funcionariat preparat, professionals, tècnics, etc. En això els españols ens passen la mà per la cara i de lluny. Per això l’estratègia usada per l’actual direcció no em sembla mal dirigida. De fe t qui s’ha desgastat més ha estat el Psc-PSOE. I aquesta és la novetat de què en parlàvem fa una dècada. De retop, ens trobem pel curs natural dels esdeveniments la reflexió, a nivell nacional, que està fent Convergència. L’economia també ens ajuda. Saben que cal baixar fins a Alacant i Mallorca. Encara no saben com i quan. Ja s’ho rumiaran i n’hi posaran, d’adob.
Martí Domínguez i Barberà, franquista però cult….i liberal després, amic d’en Fuster, era un terratinent de la Ribera Baixa. Esdevingué director de Las Provincias, que en 1957, en la Riuada de València. Reclamant els drets d’ajuts que ens pertocava va acabar sent destituït directament de la cdapçalera del diari. Es va desafectar d’allò que en deien llavors Madrid, i que avui, saben com és diu la bitxa. Directament. A la vista de la incapacitat operativa de què gaudim els valencians en aquests termes, ens definí que estàvem dividits en dues menes: la gent del rot i la gent del pet. I aquesta anàlisi, trobe, és vàlida per a tots els territoris històrics. Per tant, menys rots d’impotència i més treball pacient i astut. I a la gent del pet: més saber llegir la realitat. Vilaweb no és "tota i l’única" realitat. N’és l’avantguarda, entre d’altres, però és sols una part social. Preparar escaientment la nostra burocràcia és dominar els embats que ens vénen al capdamunt, i complementari a internacionalitzar l’èxit de la posada en marxa d’un nou estat europeu.
PS: pot semblar-te idiota i anecdòtic, però quan allà pel 1992, una petita colleta de gent baixàrem ERC ací baix ens pensàvem que era una quimera inútil. Avui, moltes de les coses que diu, i argumenta, el PP de la Comoditat valenciana són preses de l’ideàrium d’Esquerra-PV. Fins i tot ens posen bombes, que tal com va, no és poca cosa. Borden, doncs cavalquem !
Cordialment.