1) Deslegitimació recordant l’origen franquista del règim. Cal desmitificar la Transició que, lluny d’haver estat modèlica, es va fer contra totes les convencions de defensa dels drets humans establerts per les Nacions Unides. Tots els crims contra la Humanitat comesos pel règim militar en temps de pau han quedat impunes. I com va dir la senyora Letelier, germana del ministre d’afers exteriors xilè en temps del President Allende, quan els crims més execrables queden impunes tots els altres són tolerats. El baix nivell moral i l’alt índex de corrupció de l’Estat Espanyol té la seva arrel en el seu vici d’origen. La persistència de la tortura en totes aquestes dècades o els assassinats del GAL són la culminació de la perversió moral de la monarquia postfranquista. Però els resultats pitjors han vingut després amb l’arribada al poder del Partit Popular. S’havia empeltat un règim constitucional en el tronc franquista de l’Estat Espanyol i ara el neofranquisme recuperava l’hegemonia en òrgans essencials com el poder judicial, en els monopolis privatitzats i en poderosos grups mediàtics. Dirigit per exfalangistes i integristes catòlics fanàtics el PP ha ressuscitat el nacionalcatolicisme; ha fomentat l’odi i la xenofòbia contra els que no pensen com ells i ha instaurat la nova Inquisició amb la seva Brunete mediàtica.
2) Per deslegitimar el règim cal combatre la seva visió triomfalista de la realitat quotidiana. Quan es qüestiona la legitimitat d’origen de la monarquia postfranquista els seus apologetes n’addueixen els suposats resultats: estabilitat política en règim de llibertats, final de l’intervencionisme militar, prosperitat econòmica, reconeixement internacional i integració a la Unió Europea, entre d’altres. Felipe González per justificar-se citava el proverbi xinès: ?gat negre, gat blanc, l’important és que caci ratolins?. Davant d’aquests arguments cal deixar molt clar que aquests progressos es deuen no al règim monàrquic sinó a la integració a Europa. I la unitat europea no es basa en un règim sorgit de la transició del feixisme i el nazisme a la democràcia, sinó en la ruptura total i sistemàtica envers aquests règims. La causa profunda dels seixanta anys de prosperitat europea està en els seus fonaments polítics, morals i intel·lectuals profundament democràtics. Si al règim postfranquista li trèiem les aportacions de les democràcies europees els seus resultats serien nefastos. En el camp econòmic trobem l’exemple més clar: als anys setanta i vuitanta hi havia més de 3 milions de parats, que representaven més del 20% de la població activa. Aquesta crisi no va remetre fins que no van arribar els fons europeus; encara avui l’atur és la principal preocupació dels ciutadans a les enquestes. Si avui l’Estat Espanyol no tingués l’euro com a moneda l’enorme dèficit exterior ja hauria provocat diverses devaluacions de la pesseta i hauria esmicolat el model econòmic basat en la construcció. A més la recuperació econòmica de la darrera dècada s’ha produït enmig d’un clar retrocés en les condicions laborals dels treballadors, l’extensió del treball precari i la reducció dels salaris dels joves en relació als seus pares. També s’ha fonamentat en l’elevació dels preus de l’habitatge. La imatge triomfalista dels defensors de la monarquia pivota al voltant de l’extensió dels bens de consum com els mòbils, els estris electrònics o els cotxes. Però es desfà quan la contrastem amb la destrucció del medi ambient que s’ha portat a terme en aquestes dècades, en el retrocés en el nivell cultural fomentat pels mitjans de comunicació públics i privats, en l’enorme extensió del fracàs escolar, etc.
3) Una tercera línia de deslegitimació és la concentració oligàrquica del poder que és consubstancial al règim. La privatització de les empreses públiques començades en temps de Felipe González i continuades pel govern de José Maria Aznar han posat els monopolis bàsics de l’Estat en mans d’una reduïdissima cort de multimilionaris que ocupen alguns dels primers llocs de les llistes de persones més riques del món. Això no ens col·loca entre els països privilegiats del món, sinó entre els tercermundistes. En aquestes llistes apareixen gent com el mexicà Slim, íntim amic de Felipe González, que ha esdevingut el segon home més ric del món després de Bill Gates; però això només indica les enormes desigualtats que hi ha a Mèxic, no pas el seu progrés. Tot el procés d’OPA’s dels darrers dos anys ens mostren com els oligarques de la construcció s’han fet els amos de l’Estat i ara, quan veuen que el cicle especulatiu s’esgota, assalten les empreses elèctriques. D’aquí uns mesos veurem com pugen les tarifes. L’autenticitat de la democràcia es demostra quan els interessos generals s’imposen als poderosos; i la desvirtuació de la democràcia es fa patent quan els interessos dels grans poders controlen els governants.
4) La deslegitimació de l’actual règim espanyol ha d’aconseguir que sigui vist com les altres ?democràcies tutelades?, per exemple com Turquia o Rússia. Del sistema turc el règim espanyol té la tutela militar portada a terme mitjançant el rei que és alhora el capità general dels exèrcits. Si els militars turcs legitimen el seu control de darrera instància sobre les institucions apel·lant a l’herència d’Ataturk, a l’Estat Espanyol la monarquia fonamenta el seu poder en el mite de la ?Unidad de España?. En nom d’aquestes essències es manté intocable la Constitució més rígida dels països occidentals. La semblança amb Rússia prové del domini d’uns pocs oligarques, que tant a Espanya com a la Federació Russa controlen els mitjans de comunicació i, mitjançant aquests els partits i els dirigents polítics.
En un 14 d’Abril com avui la manera meu abast a preparar un futur nou 14 d’Abril és combatre la legitimat de la monarquia postfranquista.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!