1.1. Tot i el desànim que avui ens aclapara, la independència és possible a curt termini. Per assolir-la cal un Full de Ruta que, proposat per l’Assemblea, sigui compartit per tot l’independentisme. Ha de preveure els passos per elevar el nivell de tensió dels fronts social i institucional, aprofitant el cicle electoral (municipals- maig 2023, espanyoles- desembre 2023, europees- maig de 2024). L’escalada de mobilitzacions populars i victòries electorals ha de permetre de convertir les eleccions al Parlament en un plebiscit per fer efectiva la República Catalana. El Full de Ruta compartit també ha de preveure els passos a fer en el nou embat noviolent amb l’Estat espanyol.
Perquè en el cas d’Espanya no n’hi ha prou amb guanyar unes eleccions al Parlament. Cap nació ha assolit la independència gràcies a llistes cíviques i maniobres parlamentàries quan s’ha d’enfrontar a un Estat determinat a usar la força contra ella. L’única alternativa per assolir la independència és combinar la legitimitat democràtica de les urnes amb una forta confrontació noviolenta al carrer.
Aquest Full de Ruta s’ha de fonamentar en els aprenentatges històrics del primer embat i en les lluites noviolentes de nacions que han aconseguit la independència.
1.2. Una primera lliçó de 2017 és que la República no es va implantar perquè el Regne d’Espanya va usar la força i la violència. Per dominar la nostra nació va empresonar activistes i representants electes i perseguir judicialment a milers d’independentistes. Va ser la repressió espanyola la que va impedir la independència; no la falta d’una majoria social com sostenen alguns per ajornar el nou embat fins que no s’hagi «eixamplat la base». La República no es va implantar per la falta de previsió de la violenta reacció espanyola dels nostres dirigents, no per la seva poca determinació.
Creure que Espanya es comportaria com un país democràtic davant la declaració d’independència va ser determinant per no assolir-la; perquè no es va preparar la defensa civil noviolenta a la seva violència. L’Estat espanyol potser és una democràcia al seu territori històric; però no ho és a Catalunya. Ja va passar al Regne Unit: era democràtic a Anglaterra, però no a Irlanda quan aquesta en formava part. Per aquesta raó no hi ha cap possibilitat de pactar un referèndum d’autodeterminació gràcies a acords amb l’esquerra estatal. L’«Acord de Claredat» que proposa el President Aragonès és una maniobra de distracció destinada a simular una activitat independentista del seu Govern.
La violenta resposta espanyola als fets d’octubre de 2017 ensenya que una Declaració d’Independència ha de ser defensada per centenars de milers de persones amb una estratègia de lluita noviolenta preparada amb antelació. Per fer efectiva la República Catalana es necessita una victòria independentista a les eleccions vinents al Parlament, acompanyada d’una lluita noviolenta capaç de paralitzar el país que forci una intervenció internacional, ja sigui el reconeixement diplomàtic, ja sigui una mediació internacional com en les negociacions i l’Acord de Pau d’Irlanda de 1998.
1.3. Una segona gran lliçó del primer embat és que la independència és possible. L’extraordinària participació de la majoria social de Catalunya en el referèndum de l’u d’octubre, malgrat la brutalitat policial, va posar Espanya contra les cordes per la grandiosa repercussió internacional. La baula feble del Regne d’Espanya és la seva dependència internacional. L’objectiu de l’Assemblea i la resta d’entitats independentistes ha de ser tornar a mobilitzar els milions de catalans que van participar en el referèndum de l’u d’octubre i en l’aturada de país del dia 3.
Alhora la determinació de la gent al carrer va forçar el Govern de la Generalitat i els partits polítics a proclamar la República Catalana, el 27 d’octubre. Però el Govern de la Generalitat no havia creat les “estructures d’Estat”. El moviment independentista tampoc no havia preparat cap resistència a les administracions catalanes a l’aplicació de l’article 155. Igualment no s’havia previst com aprofitar el ressò mediàtic internacional dels fets d’octubre de 2017.
El nou embat democràtic ha de preveure els passos posteriors a la Declaració d’independència al Parlament, perquè aquesta no té efectes miraculosos. La creació d’un quart espai electoral independentista no garanteix fer efectiva la República si no es prepara la defensa del Parlament, la paralització del país i el reconeixement internacional.
1.4. Des d’ara és imprescindible posar la nova confrontació per fer efectiva la República a l’agenda independentista de totes les eleccions anteriors a les del Parlament. Realitzar un nou embat per fer efectiva la República va ser un compromís d’ERC, la CUP i Junts per Catalunya dels acords d’investidura de Pere Aragonès com a President de la Generalitat, després del 52% de vots independentistes a les eleccions de 21 de febrer de 2021. Per preparar-lo fins a gener de 2022 es va reunir un «espai de direcció estratègica» format pels tres partits independentistes al Parlament, l’Assemblea, Òmnium i el Consell per la República.
Tanmateix els partits independentistes han retornat a la dinàmica autonomista i a les picabaralles entre ells, tant a la Generalitat, com pel que fa als pactes estatals. Han abandonat l’horitzó rupturista i treballen per convèncer l’opinió pública que la independència no és possible a les dècades vinents.
1.5. Un profund sentiment d’estafa contra els partits s’ha apoderat dels electors independentistes per la dilapidació de la victòria del 52%. Han retornat a les pitjors pràctiques autonomistes quan el conflicte entre Catalunya i Espanya es manté amb tota la seva cruesa. Perquè continua la persecució judicial de l’independentisme, els 20.000 milions de dèficit fiscal de Catalunya, les amenaces contra la llengua catalana, etc.
Aquest retorn a dècades passades ha fet esclatar una aguda crisi entre els representants independentistes a les institucions i la majoria social per la independència.
Al final del cicle electoral, a les eleccions al Parlament, una Llista Cívica, unitària i transversal, ha de ser el resultat de l’intens treball a les eleccions anteriors i d’una estratègia de lluita noviolenta. La Llista Cívica no pot reduir-se a capitalitzar la voluntat d’un vot de càstig contra els actuals partits independentistes, que per ell mateix no ens acosta a la independència.
Per aquesta raó el nou embat per la independència, que ha de combinar lluita noviolenta, Llista Cívica unitària i projecció internacional, i no només la Llista Cívica, ha de ser el centre del Full de Ruta i del discurs dels portaveus de l’Assemblea.
1.6. La capacitat de lluita del moviment popular independentista es manté alta malgrat el desànim i el desconcert actuals. La mobilització es multiplica quan les entitats independentistes van juntes. Ho proven els centenars de milers de participants de la manifestació de l’Onze de Setembre de 2022 (convocada per l’Assemblea, Òmnium i AMI), les concentracions de l’U d’octubre (convocades pel Consell per la República i l’Assemblea), la manifestació del 6 de desembre contra el pacte entre el Govern espanyol i ERC per substituir el delicte de sedició pel de desordres públics agreujats, la protesta contra XXVII cimera franco-espanyola de 19-1-2023 (convocada per l’Assemblea, Òmnium i Consell de la República)
2.1. Per preparar i executar el nou embat per la independència cal restablir un «espai de direcció estratègica» com el que va existir fins a gener de 2022, ara limitat a les entitats independentistes. L’Assemblea ha de prioritzar la coordinació amb les entitats independentistes per portar a terme les campanyes i accions basades en la lluita noviolenta, que facin inevitable el desbordament. Aquesta coordinació va ser essencial per endegar les grans campanyes i mobilitzacions entre 2012 i 2015.
Per elevar el nivell de confrontació és imprescindible la presa de consciència que està en joc la supervivència de Catalunya com a nació i democràcia avançada, la seva llengua i cultura, el seu progrés econòmic, la seva cohesió social, etc.
2.2. El Pacte Nacional del Moviment Civil per la Independència, proposta sorgida de la Conferència Nacional del Moviment Civil Independentista del març passat, és el marc idoni per restablir el nou «espai de direcció estratègica». Aquest només serà possible amb el protagonisme des del primer moment de les principals entitats sobiranistes. Aquesta implicació no hi va ser en l’organització de la Conferència Nacional, acaparada per l’Assemblea; les entitats hi van assistir com a convidades, no com a coorganitzadores.
El Pacte Nacional del Moviment Civil per la Independència ha de proposar i l’Espai de direcció estratègica ha de portar a terme els passos per fer efectiva la República Catalana, en els tres fronts:
• Front Civil del Moviment civil per la Independència per portar a terme les campanyes i les accions basades en la lluita no violenta en les seves diverses formes per tal de recuperar la capacitat de paralitzar el país del 3 d’octubre de 2017 (vegeu apartat 3).
• Front institucional per impulsar l’independentisme unilateral al cicle electoral vinent, elevant el nivell de tensió política, per culminar a les eleccions al Parlament (vegeu apartat 4). Una victòria de la Llista Cívica unitària independentista en aquestes ha de desencadenar el nou embat per fer efectiva la República (apartat 5)
• Front internacional: projecció del conflicte català per preparar, en el moment del nou embat, el reconeixement diplomàtic de la República Catalana o negociacions internacionals per un Acord de Pau (apartat 6).
2.3. Per fer efectiva la independència cal tornar a escalar el conflicte amb propostes disruptives que trenquin les dinàmiques rutinàries i derrotistes que ajornen de manera indefinida la ruptura. La independència no s’assolirà en un marc de normalitat al carrer i a les institucions, sinó d’agitació i tensió. El present Full de Ruta conté les anàlisis i els passos per elevar el punt de partida actual fins al crític punt de ruptura d’aquí a dos anys.
L’absència d’un horitzó proper per assolir la independència es tradueix en retrets i divisions que afecten les relacions entre les organitzacions de la societat civil i els partits independentistes en primer terme. Acaben generant dissensions a l’interior de les grans entitats del moviment.
2.4. El pessimisme de centenars de milers d’independentistes es capgirarà amb l’acord per un nou embat de les entitats del Pacte Nacional del Moviment Civil per la Independència. L’existència d’un Full de Ruta clar i acordat per fer efectiva la República proporcionarà expectatives reals, creïbles i assumibles; farà renéixer l’esperança en la victòria com al primer embat, abans de l’u d’octubre.
Els defensors de la Taula de Diàleg amb el Govern espanyol i de l’Acord de Claredat ja no podran sostenir que no hi ha una alternativa al seu pactisme. Les entitats independentistes hauran definit els passos per arribar a la nova confrontació civil i institucional per fer efectiva la independència.
L’esperança suscitada per les actuacions del Pacte Nacional per la Independència ha de servir per persuadir el màxim nombre possible de partits independentistes d’afegir-se a les propostes unitàries per al cicle electoral que es detallen a l’apartat 4.
Tanmateix és improbable la unitat entre els partits que sostenen la via del diàleg amb el Govern espanyol dins de la legalitat vigent i els defensors de la desobediència civil per trencar amb el Regne d’Espanya. Les dues opcions s’hauran de confrontar en el cicle electoral vinent. Caldrà fer tot el possible perquè la balança es decanti vers el cantó rupturista.
3.1. El Moviment Civil per la Independència ha de planificar un conjunt de mobilitzacions i campanyes de desobediència civil en totes les seves formes que recuperi la capacitat de paralitzar el país de manera sostinguda en el temps. Aquest poder serà necessari en la nova confrontació amb l’Estat espanyol. Quan el Parlament aixequi la suspensió de la República retornarà la repressió policial i judicial espanyola i l’aplicació de l’article 155 de la C.E. Caldrà defensar el Parlament com es va fer a les Repúbliques bàltiques i una campanya de desobediència civil noviolenta amb tota mena d’aturades, mobilitzacions, ocupacions d’edificis, etc.
L’aturada de país del 3 d’octubre de 2017 va mostrar la capacitat de paralitzar el país de l’independentisme. Es van tallar les principals carreteres i autopistes; es van paralitzar els ports de Barcelona i Tarragona; va haver-hi un gran seguiment en el transport públic de superfície i del metro. No va ser convocada pels sindicats majoritaris, sinó per la Intersindical i la resta de sindicats.
Un exemple de la pertorbació sostinguda en el temps necessària per assolir la independència són les protestes de l’Euromaidan a Ucraïna. Van començar la nit del 21 de novembre de 2013 contra el corrupte President Iuri Lutsenko i van durar fins al febrer de 2014 quan va fugir. No va ser una aturada permanent de l’activitat econòmica, sinó agitació i desordres a gran escala durant tres mesos. L’any 2019 es va produir un esclat social semblant a Xile, iniciat amb una protesta estudiantil, que va forçar la redacció d’una nova constitució. A Sri Lanka les protestes entre abril i juliol de 2022 van fer caure el Govern. Són casos que il·lustren la intensitat de l’embat necessari per fer efectiva la independència.
El Regne d’Espanya respondrà amb detinguts, presos polítics, encausats, etc. Mostrarà al món la seva incapacitat per resoldre de manera democràtica el conflicte amb Catalunya. La vulneració de drets fonamentals d’activistes noviolents crearà una situació insostenible a un país de la Unió Europea com s’explica a l’apartat 6 dedicat al front internacional.
3.2. Les gravíssimes crisis de democràcia, economia i justícia social poden elevar les mobilitzacions des de la baixa latència actual fins a la intensitat necessària per a fer efectiva la independència. La societat catalana s’ha tornat conformista comparada a les grans vagues i agitacions socials al Regne Unit, Alemanya, França i altres països europeus davant la pèrdua de poder adquisitiu per la forta inflació i altres problemes.
En canvi el desembre de 2007 la Plataforma pel Dret a Decidir va aplegar 700.000 persones contra el retard en les inversions estatals en infraestructures amb la manifestació “Som una nació i diem PROU! Tenim dret a decidir sobre les nostres infraestructures”. La sintonia amb els problemes concrets de la població i el seu lligam amb el conflicte nacional van ser determinants per l’escalada de les mobilitzacions que van portar al referèndum i la vaga general de l’octubre de 2017.
La clau és vincular la independència amb l’horitzó de convertir Catalunya en una nació avançada com els petits Estats del nord d’Europa. Per arribar als milions de persones necessaris per a l’embat per la independència cal dirigir-se al conjunt de la societat; no només als independentistes.
3.3. L’Assemblea ha de mantenir les lluites en defensa dels drets socials i econòmics, potenciant les Assemblees Sectorials i les campanyes estratègiques de llarga duració que ha engegat des dels seus inicis.
Les Assemblees Sectorials constitueixen l’estructura permanent de defensa dels drets nacionals, socials i econòmics. Han estat i són les protagonistes de les campanyes que ha desplegat l’Assemblea des dels seus inicis. En el termini de dos mesos s’elaborarà un pla estratègic sobre les Assemblees Sectorials amb la participació d’una representació del SN i una representació de cada sectorial o de les que sigui possible, per tal de:
• Intentar activar les sectorials inactives
• Revisar quins sectors importants per l’independentisme no tenen una sectorial i fer les gestions adients per crear-les.
• Valorar en quines accions poden ajudar les sectorials a l’independentisme i generar accions (formatives, informatives, etc.)
• Aquest pla se sotmetrà a la validació de les Assemblees Sectorials i de la resta d’Assemblees de Base.
• Bimensualment es durà a terme un seguiment de l’execució del pla.
L’any 2013 l’Assemblea va posar en marxa la reivindicació de la sobirania fiscal que s’ha convertit en la campanya “Jo pago a Catalunya. Fem sobirania fiscal”. Les entitats independentistes podrien potenciar la reclamació per la sobirania fiscal amb una campanya anual “No en el nostre nom!” contra el suport de diputats catalans als pressupostos espanyols quan es debatin al Congreso. D’acord amb criteris de proximitat i sostenibilitat impulsarem la contractació d’empreses catalanes per part de les diferents administracions de Catalunya.
El novembre de 2018 es va iniciar la campanya de consum estratègic que insta els nostres conciutadans a substituir els subministraments amb grans empreses espanyoles de l’IBEX per contractes amb empreses catalanes.
Tres mesos després es va engegar la campanya “Eines de país” per aconseguir candidatures independentistes al capdavant de les entitats econòmiques i socials de casa nostra. Va tenir un gran èxit a la Cambra de Comerç de Barcelona. Hi ha moltes altres instàncies a les quals optar, com, per exemple, els col·legis professionals.
La potenciació del sindicalisme català ha de ser una prioritat permanent del moviment popular per la independència en general i de l’Assemblea en concret. És una eina de país imprescindible per lluitar contra la degradació i la precarització de les condicions de vida dels treballadors, en especial els joves. Hi ha una dada reveladora: a Euskadi i Galiza on els sindicats bascos i gallecs són majoritaris l’any 2022 els sous van pujar més que a Catalunya i Espanya.
El març de 2022 l’Assemblea amb el suport d’altes plataformes va posar en marxa la campanya Sobirania energètica per la Independència. Aquesta reivindicació combina la necessitat de la transició a una economia basada en les energies netes amb la denúncia dels preus dels combustibles i l’electricitat disparats dels darrers anys.
Dones per la Independència és la sectorial de l’Assemblea que aplega la lluita feminista pels drets de les dones amb la lluita per una República Catalana feminista.
L’Assemblea ha de fer seu el problema de l’accés a un habitatge digne i assequible, un dels més greus del nostre país. Cada setmana hi ha desenes de desnonaments de famílies amb pocs recursos per impagament d’hipoteques o de lloguers. A la vegada una majoria de joves han de viure en casa dels seus pares fins a quasi els trenta anys pels preus dels lloguers i dels habitatges. És el país d’Europa on es retarda més l’emancipació dels joves. També és el país on el parc d’habitatge públic de lloguer és el més baix del continent, un 3% del total, enfront d’una mitjana europea del 30%.
Els estudiants i els joves en general pateixen els retards, avaries i lentitud de les Rodalies de Renfe. Per aquesta raó el moviment independentista, i l’Assemblea en especial, ha d’estar al costat de la campanya “No paguem” que va endegar el col·lectiu Batec que aplega joves independentistes.
3.4. Les lluites en defensa dels drets nacionals i democràtics
El nostre marc nacional són els Països Catalans, encara que l’àmbit prioritari de lluita de l’Assemblea sigui Catalunya. Cal mantenir i trobar noves formes de col·laboració per enfortir la consciència nacional amb la resta de països de parla catalana en el marc de la Confederació d’Entitats Sobiranistes dels Països Catalans. A més, celebrarem les diferents diades dels Països Catalans amb delegacions de l’Assemblea a les manifestacions i la reunió del Secretariat Nacional a les seves capitals, com s’ha fet fins ara.
La defensa del català és prioritària per l’Assemblea, al costat de les entitats especialitzades en la defensa de la llengua catalana com la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana (CAL), la Plataforma per la Llengua o el mateix Òmnium. Sobretot quan sorgeixin agressions de lleis espanyoles, de sentències judicials i en general discriminacions lingüístiques. Tots els membres de l’Assemblea han de tenir consciència del procés de minorització que pateix el català en el seu ús social i comprometre’s a exercir els seus drets lingüístics en tots els àmbits.
L’Assemblea ha de continuar la seva ingent tasca en la lluita antirepressiva. Va ser fundadora, juntament amb Òmnium, de la Caixa de Solidaritat per fer front a les despeses jurídiques i responsabilitats econòmiques d’activistes encausats per la lluita per la independència. Ara és gestionada per una associació específica on socis de la nostra entitat tenen protagonisme. L’Assemblea ha portat la persecució espanyola, per exemple les càrregues de l’U d’Octubre de 2017 a diferents instàncies jurídiques i a instàncies internacionals. La darrera acció ha estat la denúncia de l’espionatge amb el programa Pegasus.
A la Conferència Nacional Antirepressiva celebrada a Girona el 2 d’octubre de 2021 es va crear el Front Comú contra la Repressió. La sectorial de Persones Represaliades de l’Assemblea hi té una gran presència amb nombrosos actes, manifestacions i acompanyaments a represaliats i encausats. L’acampada a la plaça de Catalunya del 15 i 16 d’octubre de 2022, cinquè aniversari de l’empresonament del President de l’Assemblea, es va iniciar la campanya “Nosaltres Acusem” per fer una petició al Parlament per crear una Comissió d’Investigació sobre la Causa General contra l’independentisme. Aquesta Campanya aprovada pel SN en el ple del 3 de setembre de 2022 està absolutament vigent i s’ha de complir el que es deia a l’apartat 5.4 del FdR 2022/2023.
La lluita noviolenta és essencial en el nou embat per fer efectiva la República. El 28 de setembre de 2018 l’Assemblea va organitzar la Jornada Internacional de Noviolència amb importants especialistes i activistes de diferents països. També es van crear grups, es van fer documentals i es van fer moltes formacions de lluita noviolenta arreu del territori. De cara a la nova confrontació és imprescindible multiplicar la preparació en la lluita noviolenta.
3.5. Una tardor calenta. La manifestació de l’Onze de setembre de 2023 és una avinentesa per mostrar la preparació col·lectiva del nou embat amb Espanya. Una possibilitat seria que centenars de milers de ciutadans envoltessin les instal·lacions més representatives de l’estat: l’exèrcit, la justícia, les casernes de policia, les agències tributàries, etc. Faríem entendre que el conflicte amb Catalunya ha entrat en una etapa de desobediència civil. La campanya contra el dèficit fiscal que suposen els pressupostos de l’Estat hauria de ser una altra fita per elevar el nivell de tensió social a la tardor vinent.
A més de grans mobilitzacions i altres tipus d’accions noviolentes, l’Assemblea i el conjunt del moviment per la independència ha d’estar preparada per accions de resposta ràpida a esdeveniments imprevistos i a provocacions espanyoles com viatges de la casa reial, cimeres, etc.
4.1. Per fer efectiva la República, necessitem encarar el nou cicle electoral amb la força que l’Assemblea i les entitats independentistes van afrontar el que va culminar amb l’1 d’octubre de 2017. Cal establir una estratègia de pressió als partits polítics. En ella s’hauria de precisar, per la part política, els plantejaments de les eleccions municipals, espanyoles i europees que precediran a les catalanes. Les entitats independentistes hauran de coordinar les iniciatives polítiques amb les campanyes i accions de lluita noviolenta.
4.2. Els partits independentistes han causat la desescalada del conflicte perquè estan immersos en el model espanyol de partits polítics. A la Transició la monarquia va legislar per afavorit un bipartidisme que fes la mateixa funció que el partit conservador i liberal a la primera Restauració borbònica: una façana democràtica que amagava la corrupció del caciquisme. El bipartidisme de la segona Restauració ha substituït la xarxa caciquil pel clientelisme i el control dels mitjans de comunicació.
El sistema polític vigent només permet triar butlletes de partits amb llistes tancades, elaborades per les cúpules dels partits. Aquests tenen una estructura vertical que redueix al mínim el debat ideològic i estratègic intern. Les baralles entre partits tenen com a finalitat la colonització d’ajuntaments, diputacions, comunitats autònomes, ministeris, empreses i organismes públics. Allà hi col·loquen militants i persones afins en càrrecs que corresponen a gerents professionals. A més nomenen una ingent quantitat d’assessors i càrrecs de confiança; el jutge Joaquim Bosch ha escrit que n’hi ha uns cent mil al conjunt de l’Estat. Completen el sistema les portes giratòries entre partits, alta burocràcia i empreses.
El model espanyol de partits és molt lluny de les pràctiques dels països democràtics avançats, tot i la degradació generalitzada de la democràcia de les darreres dècades. Però al Regne d’Espanya la degeneració de les relacions entre ciutadans i polítics és superior i és sistèmica. Hi ha una estreta relació entre la qualitat democràtica de cada país i el seu grau de progrés social i cultural.
El sistema polític català s’inscriu en el model espanyol de partits polítics i prioritza la disputa per la patrimonialització de la Generalitat, les diputacions, els consells comarcals i els ajuntaments. Aquesta cotilla impedeix el debat a fons tant sobre l’estratègia independentista com les grans qüestions socials, econòmiques, culturals i ecològiques. Els defensors d’una quarta força independentista han de tenir present que les bones intencions dels candidats no poden contrarestar la formidable inèrcia del sistema.
4.3. L’existència del moviment i les entitats sobiranistes diferencia el sistema polític català del model de partits espanyol. El nombre d’afiliats a Òmnium, l’Assemblea, el Consell de la República i les altres entitats multiplica per molt el nombre de militants dels partits catalans. L’empenta de la nostra societat civil va encapçalar la protesta contra la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut. Van ser les grans manifestacions de 2012 a 2015 les que van induir els partits catalans al referèndum de l’u d’octubre i a la Declaració Unilateral d’Independència.
La ràbia pel malbaratament de la victòria del 52% aboca molts independentistes a la desqualificació global dels polítics. Tanmateix cal intentar les màximes sinergies possibles per desencadenar el nou embat a les eleccions vinents al Parlament.
L’Assemblea i les altres entitats han de presentar als partits independentistes una estratègia política compartida que podria consistir en els punts que s’exposen en els subapartats següents. Els partits que acceptin els plantejaments de les entitats podran integrar-se en l’Espai de Direcció Estratègica.
4.4. Les eleccions municipals de 2023 són afrontades pels partits independentistes com si el conflicte amb Espanya no existís. Aquest plantejament ha estat possible per dos dèficits greus de l’independentisme.
En primer lloc, la manca d’un model municipal de la futura República que evidenciï la baixa qualitat democràtica, les reduïdes competències i els pocs recursos econòmics dels ajuntaments al Regne d’Espanya, a diferència dels països del nord d’Europa. A les ciutats mitjanes i grans, on viu la majoria de la gent, els electors no coneixen el regidor del seu districte a qui plantejar els problemes quotidians de la població.
La reivindicació de la democràcia local ha d’identificar l’independentisme, com ho fa la denúncia del dèficit fiscal. Implica reclamar eleccions directes als districtes de Barcelona, als Consells Comarcals, a la Corporació Metropolitana i a les diputacions, on prolifera el clientelisme i l’absoluta absència de la rendició de comptes. No podem limitar-nos a aconseguir batlles i regidors sincerament independentistes; perquè aleshores ens dirigim només als ja convençuts.
En segon lloc falta una visió estratègica del paper dels ajuntaments per fer efectiva la independència, més enllà de l’Associació de Municipis per la Independència. En el proper embat per fer efectiva la República, quan Espanya torni a dissoldre el Parlament de Catalunya, cal preveure una Assemblea de Càrrecs Electes de la República formada pels alcaldes, regidors i representants democràtics en altres institucions. Constituirà la representació democràtica de Catalunya quan l’Estat torni a aplicar l’article 155.
4.5. Les eleccions espanyoles han de tornar a posar el conflicte de Catalunya a l’agenda política espanyola. L’Espai de Direcció Estratègica, a proposta de l’Assemblea, hauria de plantejar als partits independentistes un «Programa Comú per la independència» al Congrés i una candidatura unitària, «L’Entesa per la independència» al Senat.
El «Programa Comú» es concretaria en una proposta de reforma constitucional en forma de
«disposició addicional» per permetre la independència. La candidatura unitària al Senat seria la garantia del Programa Comú. Els senadors són els únics representants votats personalment, Això facilita una candidatura unitària que prefiguri la Llista Cívica, amb dotze persones independents, escollides mitjançant primàries obertes. L’acord hauria d’incloure la retirada de diputats i senadors independentistes del Congrés i el Senat quan la proposta de «disposició addicional per la independència» sigui inevitablement rebutjada. A continuació es forçaria la convocatòria d’eleccions al Parlament de Catalunya.
L’anunci d’un acord pel Programa Comú i l’Entesa per la Independència, juntament amb un Onze de Setembre dedicat a «Encerclar l’Estat» capgiraria l’ambient actual de desànim i desconcert. Es recuperaria la confiança en la possibilitat de fer efectiva la República i la determinació de fer el que calgui amb aquest objectiu.
L’esquerra espanyola intentarà imposar el marc electoral d’impedir un govern de PP i VOX; algun partit independentista el pot comprar. L’independentisme ha de posar al centre del debat els milers d’encausats per la persecució judicial de l’independentisme, l’acció de les clavegueres de l’Estat com l’espionatge amb el programa Pegasus, el dèficit fiscal de 20.000 milions a cada pressupost de cada any. L’independentisme ha ajudat a estabilitzar el règim monàrquic donant suport al Govern de PSOE i Podemos; aquesta estabilització s’ha girat en contra de Catalunya.
La determinació de posar en marxa el nou embat per la independència es mantindrà tant si governa el PP amb el suport de Vox, com si continua la coalició de PSOE i Sumar. Fins i tot es poden tornar a repetir les eleccions espanyoles com va passar el 2015 i el 2019. Tampoc es pot excloure un pacte de legislatura i govern PSOE-PP.
La presentació d’una reforma constitucional, tot i saber que serà denegada, té una dimensió internacional. Diverses institucions internacionals, entre elles el Consell d’Europa, van retreure que la declaració de la República Catalana d’octubre de 2017 s’havia aprovat al marge de la Constitució espanyola. El refús de la majoria espanyola dels canvis constitucionals demanats per la minoria catalana legitimaria la unilateralitat com una opció d’últim recurs.
4.6. L’embat per la independència també ha de ser al centre de les eleccions al Parlament europeu. Els nostres eurodiputats, elegits el 2019, han estat una peça clau per demostrar a l’opinió pública internacional que el conflicte de Catalunya continua ben viu i la incapacitat del Regne d’Espanya de resoldre’l d’acord amb els Principis de la Unió Europea.
Les euroordres contra els eurodiputats i altres exiliats han estat la prova més clara dels prejudicis anticatalans del poder judicial d’Espanya. Fins al punt que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha establert la necessitat que els jutges europeus protegeixin el que anomena “grups objectivament identificables” abans d’executar les euroordres. A més abans de les eleccions europees podrien publicar-se les sentències del Tribunal Europeu de Drets Humans sobre les condemnes del Tribunal Suprem espanyol als presos polítics.
En l’àmbit de la justícia el conflicte de Catalunya és un afer europeu i aquest fet ha d’acaparar la campanya independentista a les eleccions europees, per contribuir a la internacionalització del conflicte entre Espanya i Catalunya.
5. ELECCIONS AL PARLAMENT I EL NOU EMBAT PER FER EFECTIVA LA REPÚBLICA CATALANA
5.1. El “crescendo” de campanyes i accions de lluita noviolenta i les victòries electorals crearan l’excepcionalitat necessària per al nou embat per fer efectiva la República catalana. En aquest moment el Pacte Nacional per la Independència haurà de plantejar una “Llista Cívica unitària” oberta a tot l’independentisme. Haurà de convocar a gent de referència de tot el país, que es presentin a unes primàries obertes per ser candidats amb l’única finalitat de fer efectiva la República.
La Solidaritat Catalana de 1907 és un exemple històric de llista cívica unitària. Per combatre la Llei de Jurisdiccions Militars el Partit Carlí, la Lliga Regionalista i els republicans no-lerrouxistes no es van presentar a les eleccions com a partits, sinó que van seleccionar candidats únics, molts d’ells independents com Francesc Macià. Les concentracions entusiastes van precedir les eleccions i l’èxit va ser espectacular en escons.
Aquest tipus de “Llista Cívica unitària” és la solució òptima per convertir les eleccions al Parlament en l’arrencada d’una nova confrontació amb l’Estat espanyol. Però probablement la realitat de les forces polítiques forçarà a plantejaments subòptims: o bé una “Llista Cívica” amb només dues forces parlamentàries; o bé una “Llista Cívica” sense partits polítics. En qualsevol cas cal confiar que una victòria de la candidatura rupturista arrossegui a tots els diputats independentistes a tornar a proclamar la República i a desencadenar el nou embat per la independència.
Aquesta candidatura tindria un alt risc: seria una mena de transbordador per passar de la legalitat autonòmica a la nova legalitat republicana; una travessia amb perill de presó o l’exili. En tot cas la legislatura tindria poca duració. És altament probable que l’Estat espanyol la dissolgués en el mateix moment de reprendre els passos per fer efectiva la República suspesa l’octubre de 2017. En cas d’èxit, en uns mesos s’hauria de convocar les eleccions de l’Assemblea Constituent, a les que es tornarien a presentar els partits en representació de la seva ideologia.
Per evitar el desconcert del 27 d’octubre de 2017 cal tenir clar les fases posteriors a la victòria electoral independentista, perquè preparar-les és imprescindible per fer efectiva la República Catalana.
5.2. La primera fase del nou embat és la celebració de la victòria. Les grans manifestacions d’alegria tornaran a posar el conflicte català a les portades dels mitjans de comunicació de tot el món. Demostraran l’existència d’un moviment popular per la independència nombrós i disposat a la lluita noviolenta.
Festejar el triomf pot semblar un pas obvi. Però no es va fer després de la difícil i meritòria victòria independentista del 21 de desembre de 2017, en plena aplicació del 155 i d’una ofensiva mediàtica espanyola brutal. Tampoc la gent no va sortir al carrer després de la victòria del 52% de les eleccions de febrer de 2021. Les grans masses de persones al carrer ajuden a impedir que els nostres representants facin marxa enrere en els seus compromisos per fer efectiva la República.
5.3. La segona fase de la confrontació és la protecció de les institucions catalanes en el moment d’aixecar la suspensió de la República Catalana. Fa sis anys després de la proclamació de la independència es va imposar el “campi qui pugui”. Quan es faci efectiva la «Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República», centenars de milers de persones hauran de protegir el Parlament i el nou Govern provisional de la República. És el que van fer els lituans, estonians i letons entre 1990 i 1991 per frenar l’exèrcit soviètic: van posar els governants soviètics en el dilema d’una massacre o permetre la sobirania.
Quan Espanya dissolgui les institucions autonòmiques aplicant l’article 155 els diputats constitucionalistes acataran la seva destitució. No sabem l’actitud dels diputats de partits que en el seu programa defensen la República Catalana integrada en una República Federal Espanyola.
Els diputats independentistes s’integraran en l’Assemblea de Càrrecs Electes per la República que haurà de nomenar un «Govern Provisional de la República Catalana». La unilateralitat de la majoria democràtica de Catalunya serà el resultat de la negativa espanyola a resoldre de manera democràtica el conflicte català com ho han fet el Canadà o el Regne Unit.
Per aplicar les desenes de decrets derivats de la «Llei de Transitorietat» seran precises accions de lluita noviolenta prèviament planificades. Pensem, per exemple, els passos necessaris per fer efectiu el nomenament dels nous membres del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.
5.4. La tercera fase de l’embat serà la desobediència civil fins al reconeixement diplomàtic de la República o unes negociacions de pau amb mediació i garanties internacionals. La lluita noviolenta a gran escala serà la resposta a la violència policial i judicial espanyola. Consistirà en tota mena d’aturades, mobilitzacions, ocupacions d’edificis, control del territori, etc. Haurà de paralitzar o pertorbar la vida quotidiana i econòmica del país durant setmanes i mesos, com ja hem explicat. S’haurà de mantenir fins a forçar una intervenció internacional.
Les negociacions i l’acord de pau d’Irlanda del Nord, amb el suport dels Estats Units i la Unió Europea són un antecedent del tipus de conferència que podria resoldre el conflicte de Catalunya. No serà gens fàcil que Espanya admeti participar en unes negociacions internacion