Per evitar el «Dia de la Marmota» dels enfrontaments entre forces independentistes a la legislatura vinent cal tenir present dos extrems: per un costat que amb la pandèmia no hi haurà les condicions per un «desbordament popular» encara que a les eleccions els partits independentistes superin el 50% dels vots. Per l’altre cantó tornar a la rutina política i administrativa a l’espera dels resultats del diàleg amb el Govern espanyol serà percebut com la victòria de la seva intransigència i una mostra de feblesa; el conflicte català desapareixerà definitivament de l’agenda periodística i política internacional.
Per tornar a prendre la iniciativa caldria unir tots els partits i entitats sobiranistes al voltant d’un conjunt d’accions de mobilització i institucionals que desfermin un «crescendo» de la temperatura política. L’ebullició popular serviria tant per pressionar en la negociació amb l’Estat Espanyol com per preparar el «desbordament democràtic» que preveuen tant el llibre de Junqueras i Rovira (a llarg termini) com el document de Puigdemont (imminent). La nova legislatura tindria una funció semblant a la de 2012-2015, tres anys de preparació de l’u d’octubre amb la Declaració de Sobirania, la presentació de la llei del referèndum a Madrid o la consulta del 9-N de 2014. Aleshores la resposta a la sentència del Tribunal Constitucional va comptar amb el suport d’Iniciativa per Catalunya. Aquestes accions traurien el moviment polític i popular per la República de la paràlisi actual amb propostes positives al Regne d’Espanya per a resoldre el conflicte de manera democràtica. Si el Govern PSOE-Podemos respon amb la mateixa negativa que el de Mariano Rajoy, tornaríem a estar mobilitzats i ampliarem la base social.
Tres campanyes sobre els tres principals problemes del país podrien articular la unitat estratègica per aquesta legislatura: l’amnistia, el finançament per la Reconstrucció post-pandèmia i una Reforma Constitucional per l’Autodeterminació. Cada campanya combinaria la mobilització popular amb la tensió institucional. L’acord hauria de determinar un òrgan per coordinar les entitats i els partits independentistes, que podria ser el Consell per la República.
Ja està en marxa una campanya per l’Amnistia amb la recollida de signatures. La COVID-19 ha impedit muntar parades, celebrar centenars d’actes locals, concerts, grans manifestacions, però es podrien convocar quan es normalitzi la situació sanitària. En la fase postpandèmia caldria explicar la necessitat de l’Amnistia a les persones que no volen la independència, ressaltant dos aspectes: la parcialitat de la justícia espanyola que han reconegut les Nacions Unides, Amnistia Internacional i les justícies d’Alemanya, Bèlgica, Regne Unit i Suïssa; el requisit imprescindible per resoldre el conflicte entre Catalunya i Espanya. Igualment caldria cercar l’adhesió a la demanda d’amnistia de Col·legis professionals, Universitats, Cambres de Comerç, sindicats, clubs esportius, Associacions de Veïns, entitats culturals. Els Ajuntaments de Catalunya haurien d’aprovar mocions de suport a la llei d’Amnistia. Un dels primers actes del nou Parlament seria l’aprovació d’aquesta i la seva defensa pel nou President de la Generalitat davant del Congrés de Diputats. És previsible que les Corts espanyoles es neguin fins i tot a tramitar la Llei d’Amnistia com van fer el 2014. Però en temes que afecten el moll de l’os de la democràcia les accions es fan per imperatiu ètic, no per la seva oportunitat o viabilitat.
La segona campanya pel «Finançament de la Reconstrucció Econòmica de Catalunya post-COVID» s’hauria de posar en marxa immediatament després d’aprovar la Llei d’amnistia. El moviment per la República ha de liderar la resposta a la crisi econòmica i social que ha deixat la pandèmia, reconeixement que la Generalitat no té ni els recursos necessaris, ni la interlocució amb la Unió Europea per administrar els recursos previstos. El missatge seria molt clar: La reconstrucció no és possible mentre es mantingui la sagnia anual de 16.000 milions d’euros del dèficit fiscal. Aquest ha estat la causa de la desindustrialització de les passades dècades, la descapitalització de Catalunya que ens ha abocat al turisme de poc valor afegit, i a les retallades dels serveis públics. Només administrant els nostres impostos podem evitar una taxa d’atur, especialment juvenil, superior a la mitjana de la Unió Europea, l’existència d’un 25% dels nostres conciutadans vivint en la precarietat i la pobresa, els gravíssims problemes d’habitatge, els enormes dèficits en els serveis públics essencials, la manca d’inversions en infraestructures i en recerca i tecnologia. La campanya hauria de seguir l’esquema de la primera campanya, amb una proposta de finançament per Catalunya articulada com a proposició de llei. Partint de la premissa de Campalans que «política és pedagogia» cal portar a terme la campanya al marge de la probable negativa espanyola.
La tercera campanya seria per una Reforma de la Constitució per l’autodeterminació, aprovada al Parlament i presentada pel President de la Generalitat a les Corts Espanyoles. Aquestes haurien de saber que la seva negativa portaria a la convocatòria d’eleccions al Parlament. En aquestes les forces polítiques del bloc republicà es comprometrien en el seu programa a aixecar la suspensió de la República Catalana d’octubre de 2017 i activar la llei de Transitorietat política. El 2014, quan el Parlament va demanar la competència per fer un referèndum sobre la independència, els dirigents espanyols van adduir que la Constitució de 1978 no ho permetia i que calia fer una reforma constitucional. Ara la presentaríem per evidenciar a l’opinió pública internacional que proporcionem al Regne d’Espanya una nova oportunitat per resoldre el conflicte català com el Regne Unit, no com Turquia. Un conflicte que va iniciar l’Estat espanyol quan el Tribunal Constitucional va modificar l’Estatut aprovat en referèndum pels ciutadans de Catalunya, vulnerant l’article 151.2 de la Constitució espanyola. (Adjunto una Disposició Addicional a la Constitució espanyola que vaig redactar per mostrar en 450 paraules que és possible separar Catalunya d’Espanya amb l’actual Constitució, si hagués voluntat de fer-ho. És un text didàctic, no jurídic).
L’acord estratègic hauria de preparar el nou embat democràtic en cas que l’activació de la República Catalana anunciada al Congrés obtingués més del 50% dels vots. Aquesta vegada el Govern i els diputats haurien de romandre al Parlament i la Generalitat fins al reconeixement internacional del nou Estat o l’establiment d’una mediació de les mateixes característiques. Les entitats defensarien de manera pacífica aquestes institucions i les principals infraestructures amb la mobilització de centenars de milers de persones. No podem saber si en aquell moment tindrem la força necessària per guanyar. Tanmateix deixaríem clara als dirigents espanyols i a la Unió Europea la nostra determinació de mantenir viu el conflicte i desestabilitzar Catalunya i Espanya fins a la resolució democràtica d’un conflicte que només es pot resoldre amb un referèndum. El «desbordament popular» vindrà de la nostra capacitat d’aguditzar les contradiccions entre la repressió espanyola i els Principis democràtics de la Unió Europea, fins a forçar la seva mediació per un Acord de Pau. (L’estratègia a Madrid per desestabilitzar el règim monàrquic requereix un altre escrit).
Proposició de Reforma Constitucional a presentar pel Parlament de Catalunya
Com he dit el text que segueix té una finalitat pedagògica. El primer punt mostra que el Regne d’Espanya reconeix el dret a l’autodeterminació des del moment que va signar el Pacte Internacional de Drets Polítics i Civils. El segon punt ressalta que la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut va trencar el pacte entre Catalunya i Espanya de la Transició i que la modificació de la voluntat del poble català expressada en el referèndum de 2006 només pot ser reparada amb un nou referèndum. El tercer punt recorda que les Corts Espanyoles tenen capacitat per decidir quines províncies formen part de la unitat espanyola: l’any 1975 la província del Sàhara i els seus habitants que tenien Document Nacional espanyol van deixar de ser espanyols amb una simple llei. El quart punt garanteix el reconeixement internacional del nou Estat català i la no-oposició a que continuï formant part de la Unió Europea. El cinquè punt garanteix que els ciutadans de Catalunya que vulguin mantenir la nacionalitat espanyola tindran dreta a la doble nacionalitat com passa amb els països hispanoamericans. El sisè punt estableix el termini d’un any per fer tots els convenis polítics i administratius perquè els ciutadans i les empreses tingui plena seguretat jurídica.
Es pot baixar en pdf en el següent enllaç: Disposició-addicional-autodeterminació.pdf
1. El Regne d’Espanya reconeix que les nacionalitats que tenien el mateix estatus polític que Portugal en els regnats de Felipe III i Felipe IV i que van ser annexionades per la força de les armes al Regne de Castilla en temps de Felip V, estan emparades per l’article primer del Pacte Internacional de Drets Polítics i Civils, signat pel Regne d’Espanya el 13-4-1977.
2. Les nacionalitats que no es regeixen per l’Estatut d’Autonomia que van aprovar els seus ciutadans en referèndum, perquè van ser modificats infringint el procediment establert a l’article 152.2 de la C.E. podran convocar un referèndum sobre la seva continuïtat al Regne d’Espanya.
3. Espanya no pot ser el resultat d’una unitat imposada per la força a les nacionalitats. Per aquesta raó, si en el referèndum previst en el punt anterior, la majoria dels ciutadans d’una nacionalitat voten contra la seva continuïtat en el Regne d’Espanya, una llei orgànica reconeixerà que els seus territoris no formen part del territori nacional espanyol. Se seguirà el precedent de la llei 40/1975 de 19 de novembre de 1975, en relació amb la província del Sàhara Occidental, la primera llei que porta la signatura de Juan Carlos de Borbón.
4. En el cas que els ciutadans d’una nacionalitat refusin en referèndum continuar formant part del Regne d’Espanya, aquest reconeixerà el nou Estat que s’haurà de constituir i no posarà cap impediment per tal que sigui reconegut per la resta d’Estats, ni perquè pugui formar part dels organismes supranacionals dels quals el Regne d’Espanya forma part, si el nou Estat hi vol continuar.
5. Els ciutadans de la nacionalitat que esdevingui nou Estat que ho desitgin podran mantenir la nacionalitat espanyola. Per garantir aquest dret el Regne d’Espanya i el nou Estat signaran un conveni de doble nacionalitat, anàleg al que té acordat amb diverses repúbliques americanes que havien format part del Regne d’Espanya. Per mantenir els llaços culturals i lingüístics s’establirà un règim de reciprocitat en les concessions de ràdio i televisió i en altres àmbits de comunicació cultural per tal que els ciutadans del nou Estat puguin sintonitzar les emissores de ràdio i els canals de televisió espanyols i els ciutadans del Regne d’Espanya puguin fer-ho amb els de la nacionalitat separada.
6. Per garantir la seguretat jurídica als ciutadans i a les empreses de tots els països en aquest mateix conveni o en d’altres especialitzats s’establiran els procediments i passos a seguir en els traspassos polítics, administratius, de la seguretat social, imposts, cotitzacions socials, pensions, etc. El conveni o convenis esmentats se signaran en un període màxim d’un any des de la celebració del referèndum.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!