Els ensenyaments de Gandhi imposen el deure moral de desobeir les lleis injustes. Aquest imperatiu ètic s’ha d’aplicar a la interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que imposa el castellà com a llengua del 25% de les assignatures a cinc escoles catalanes. Mahatma Gandhi va creure possible la reforma del sistema colonial britànic a l’Índia fins l’any 1919 quan es va aprovar la Black Rowlalt Act que permetia l’empresonament sense judici, entre altres mesures. Aquesta llei el va convertir en defensor de la independència i en promotor de la desobediència civil per assolir-la. L’any següent va convocar l’”hartal”, una vaga general absoluta que va paralitzar no només les fàbriques, sinó també les escoles, les botigues i tota mena d’activitat.
La sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut aprovat pel poble català en referèndum és l’equivalent a la Black Rowlalt Act.
Aquesta disposició va representar un veritable Cop d’Estat en la seva forma més subtil; la castració química de l’autonomia, tal com la va descriure el president Jordi Pujol. El fallo va considerar anticonstitucional l’equiparació del català amb el castellà en anul·lar el deure de conèixer el català que establia l’article 6 de l’Estatut, que repetia la fórmula que la Constitució espanyola estableix respecte el castellà. També va anular tot el sistema judicial autònom que establia el nou Estatut, com és propi dels Estats federals. Uns magistrats nomenats pel PP i el PSOE que s’alineaven públicament amb els partits que els havien nomenat, van modificar l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya, per les Corts Espanyoles i pel poble català en referèndum. Van prevaricar perquè l’article 152.2 de la seva Constitució estableix que un Estatut aprovat en referèndum només pot ser modificat pel mateix procediment. Podien declarar inconstitucional l’Estatut i obligar a refer tot el procediment de la seva aprovació, però no podien modificar-lo. Ara Catalunya es regeix per un Estatut que no és el que van votar els seus ciutadans, fet que ha trencat el pacte constitucional establert entre el poble català i el Regne d’Espanya l’any 1978, després de quaranta anys d’intent de genocidi franquista.
Aquesta profunda il·legitimitat obliga en consciència als ciutadans de Catalunya a desobeir les lleis, les sentències i les interlocutòries dictades per un sistema judicial que no és el que va votar el poble català. Perquè les disposicions sobre la llengua derivades de la sentència del Tribunal Constitucional posen en perill un sistema educatiu que ha funcionat amb un amplíssim consens social a Catalunya. Tota la oposició ha estat als mitjans de comunicació espanyols, tots ells centralitzats a Madrid. La immersió lingüística ha contrarestat, fins a un cert punt, l’aclaparadora hegemonia de l’espanyol al cinema, a les televisions, a la ràdio, a les webs i en general a l’atmosfera mediàtica i pública del nostre país. Aquest contrapès va funcionar mentre la població estava estabilitzada, després del salt de tres a sis milions de ciutadans que es va produir entre 1960 i 1975. Quan, a partir de 1996, s’hi van sumar un milió i mig de persones provinents d’altres continents l’equilibri lingüístic es va tornar a trencar. Aquesta és la raó de fons de l’equiparació de drets i deures entre el català i el castellà que va establir l’Estatut de 2006. De fet la majoria dels novíssims catalans s’han socialitzat a casa nostra en espanyol i és molt probable que la immersió lingüística sigui insuficient per continuar el procés natural d’integració de la immigració que s’ha produït a Catalunya des de fa cent anys. En aquesta situació el desmantellament de la immersió lingüística que promou un poder judicial aliè té com a resultat la desaparició de la llengua catalana a mig termini. Aquest és el propòsit, també, de les mesures dels governs del Partit Popular a les Illes Balears i al País Valencià.
Els poders espanyols no han volgut escoltar els milions de catalans que s’han manifestat de manera pacífica i festiva al carrer, sordesa que no és pròpia d’un país de tradició democràtica. Tampoc han fet cas del triomf de les forces sobiranistes a les eleccions al Parlament de Catalunya. Tot el contrari han multiplicat les seves mesures contra els nostres drets. Aquesta actitud aboca el poble català a passar a una nova etapa més enllà de les manifestacions: la desobediència civil. Desobeir les lleis i els mandats judicials injustos, sabent que tindran repercussions doloroses per als afectats, com la inhabilitació dels directors o multes, fins i tot la presó, és la conseqüència de la desobediència civil. Hem entrat en una nova etapa i hem d’estar disposats al sacrifici i a la solidaritat amb els que patiran més directament les conseqüències d’una voluntat colonial aniquiladora.
En aquest sentit és encoratjadora la reacció de l’Escola Pia de Catalunya a la interlocutòria que afecta a dues de les seves escoles. El seu comunicat és valent i demostra la seva fidelitat al país, demostrada des de 1714. Lluís Maria Xirinachs estaria orgullós de la reacció de la que havia estat la seva ordre. També la reacció de “Som Escola” ha estat exemplar. Ara cal estar atents als efectes judicials de la desobediència en marxa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Crec que abans de martiritzar-nos, als “paganos” ens convindria saber fins a on estan disposats arribar els nostres representants en la defensa dels interessos dels seus representats. Modestament, crec molt poc que els nostres polítics i legisladors possin en perill els seus interessos crematístics i de poder… Ja es veu tot i més amb el xou/estafa/enganyifa de “la consulta” (que no deixa de ser una simple/ximple enquesta, pas un referèndum vinculant! “Que no som suïssos, que som llatins”, ens diràn els benpensants).
La meva solidaritat amb els “sacrificats” i els patidors de tota mena. Dels altres (polítics i legisladors), no’m vull tacar la boca.
Atentament