Reflexions sobre el procés d’independència
Exposaré cinc reflexions relatives al procés d’independència, ben conscient que no exhaureixen ni els temes abordats ni el conjunt de temes abordables. Però entenc que poden tenir una certa utilitat, tant per a la intensitat a dintre del Principat com per a l’extensió a tota la nació catalana.
A) Sobre la pregunta
1) La pregunta anunciada no té la claredat que s’havia proposat des de la societat catalana i que l’hauria homologada als referèndums d’autodeterminació d’altres?nacions (com és el cas d’Escòcia). Posar la qüestió de la independència com a segona opció, i fer-la dependent del vot afirmatiu en la primera opció, és posar dificultats a un resultat favorable a la independència. Per diverses raons:
– Hi haurà (cas de fer-se el referèndum) un nombre molt considerable de vots nuls.
– A banda dels vots nuls (que també compten com a vots emesos), entre els vots vàlids, el vot SÍ-SÍ haurà de competir amb els SÍ-NO, SÍ-BLANC, NO-BLANC i BLANC-BLANC.
– En un referèndum normal (com el d’Escòcia), el vot SÍ, a banda dels vots nuls, només ha de competir (per arribar a la majoria absoluta) amb els vots NO i BLANC.
2) Si volia fer-se una pregunta inclusiva (dels partidaris del dret a decidir i d’una nova integració del Principat dins l’estat espanyol però contraris a la independència), allò raonable hauria estat preguntar primerament per la independència (SÍ, NO, BLANC) i preveure una segona pregunta per als qui no votin SÍ a la primera.
3) Tot i els entrebancs mencionats, donat el gran nivell de consciència i d’organització del poble català en favor de la independència, és molt possible que, si es fa el referèndum, el vot SÍ-SÍ pugui arribar a tenir més d’un 50% dels vots emesos.
B) Sobre la data
La fixació de la data i la voluntat de convocatòria del referèndum són un avenç en el procés, que s’haurà de consolidar amb l’actitud ferma dels partits parlamentaris davant de les previsibles actuacions contraries (judicials i polítiques) per part de l’estat espanyol.
Al marge de si Artur Mas es creu el paper que representa o no, sembla que està condemnat a fer com Vittorio de Sica en el personatge de General de la Rovere, sense marxa enrere. Potser perquè li agradi el paper però, sobretot, per la pressió popular (la que ha fet que ja parli obertament d’independència, sense eufemismes). I pel suport, també, de sectors empresarials que són partidaris d’un estat independent. Per la pela, sobretot, i una mica de patriotisme.
C) Sobre la repercussió al País Valencià
En altres èpoques, per molt menys del que s’esdevé actualment al Principat, el PP valencià i els seus mitjans anirien plens de proclames anticatalanistes, en el seu paper d’avançada anticatalana del nacionalisme espanyol. Però avui, això ja no els és rendible. La gent valenciana ja no s’ho empassa. L’anticatalanisme ens ha produït, als valencians, empobriment, endarreriment, distanciament de Barcelona i d’Europa i supeditació a un mort com és Madrid. I això comença a saber-ho el poble i fins i tot alguns empresaris. Sembla que ja no hi ha qui pagui, entre ells, el blaverisme feixista i agressiu.
A mesura que avanci el procés al Principat, més sana enveja i ganes d’emulació provocarà entre els valencians. Espanya continuarà desfent-se al sud de la Sénia…
D) Sobre el govern espanyol
Som en bon temps per a la independència, ja que l’estat espanyol i el seu govern estan en fallida i el seu desprestigi internacional va en augment. Molts països comencen a entendre que és raonable voler separar-se d’Espanya. Com amb les colònies de Sudamèrica, com amb Cuba i Filipines, com sempre, no faran cap oferta de pacte (fiscal o el que sigui) sinó que continuaran per la via de l’enfrontament i de la negativa a que tot un poble voti en una consulta democràtica. No poden oferir cap intent de “solució integradora” perquè no entenen el problema. No el veuen. Estan incapacitats. L’espanyolisme obnubila el coneixement.
E) Sobre el 10 de novembre de 2014, i després
Tant si l’estat espanyol impedeix fer el referèndum com si aquest es fa i es guanya, el que pertocaria fer, en un cas i l’altre, és procedir a la proclamació de la independència. La independència del Principat de Catalunya haurà de ser un pas previ per a la independència del conjunt dels Països Catalans, perquè l’estat català serà un espill on emmirallar-se i un objectiu a imitar. Per a nosaltres, els valencians, un estat on integrar-nos, en condicions d’igualtat, per a salvaguardar de la rapinya espanyola la nostra llengua, cultura, nació i economia.
València, 3 de gener de 2014
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Per a la immigració espanyola dels territoris valencians, la doctrina és la mateixa: primer la pàtria, després la dignitat pròpia, i és una malaltia que tenen molt interioritzada i assimilada.
Però no tot està perdut, encara podem impedir l’absoluta consolidació del colonialisme espanyol, per mitjà de la religió que impera a dia d’avui a Espanya: el futbol. Hi ha tant fanatisme pel futbol que no passa desapecebut, és tanta la devoció que se’n fa que realment aterroritza.
A què em refereixo? No utilitzen sovint els espanyolistes l’argument de “el Barça no podrà jugar a una lliga tant competitiva com l’espanyola, haurà de jugar-hi la catalana”, doncs no, ni a l’una ni a l’altra. Com les federacions són entitats PRIVADES, funcionen segons els interessos de les entitats (és a dir, dels equips), i si observem els equips dels països catalans, hi ha molt nivell futbolístic: Barça i Espanyol (Principat), València, Vilareial, Elx i Llevant (País Valencià), i el Mallorca (Illes). Alguns d’aquests equips que no poden participar en Champions, o que tenen problemes per mantenir-se en 1a divisió, i els altres equips de 2a que voldrian pujar-hi, els seria més fàcil, doncs així tindrien més possibilitats de ser competitius. Això els interessa als presidents dels clubs , per sobre del seu espanyolisme demacrant (encara en un principi els costarà decantar-se per aquesta proposta, accediran), el fet de guanyar diners perquè primer són empressaris, després “apanyols”.
Al tema del futbol, se li afegeixen d’altres com pugui ser la promossió massiva de mitjans de comunicació catalans, de qualitat (no pas com canal 9), entre d’altres, com pugui ser el fet de culturitzar els valencians espanyols recordant-los que viuen en terres de parla catalana, a partir de les institucions i l’onomàstica original (i d’això ja s’encarrega vostè, i ho faré igualment Jo en un futur pròxim, quan acabi els estudis de filologia catalana).
————————————————————–
En resum, cal que exercim una enorme influència en la resta de territoris de parla catalana després de ser independents, en el cas que vulguem recuperar la totalitat de la nostra cultura i llengua. Serà un procés llarg, però almenys no és impossible si s’hi treballa de debò (que això és el que ens ha de preocupar).