Com que se’n tornarà a parlar del tema del correbous, he volgut avançar-me una mica per situar la qüestió.
Dijous 16 de setembre de 2010.
<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>
Segurament acabarem aquesta
legislatura amb una votació que serà molt aprofitada per parlar de llibertat,
tradició, que guapo que sóc i la mort del tripartit.
Es votarà una llei per
blindar els correbous.
No és per pontificar però
crec que el bou capllaçat i el bou embolat són dues bestieses que haurien
d’estar prohibides a les terres de l’Ebre , on diu que volen esgarrapar algun
vot, i a l’altra punta de món (Vinaròs, Benicarló, Peníscola i anant baixant)
Per què? Perquè és un abús
de força i és fer patir l’animal.
Els bous a la mar i els
bous de carrer estan bé, perquè hi ha un cert perill, un risc i una superació
del risc i això està bé.
Perquè parlem d’un bou o
una vaqueta, no ens enganyem, lliure,
fort i capaç, que presenta un risc i cal ser més o menys valent i hàbil per
posar-s’hi davant i evitar-lo amb un moviment precís en el darrer moment.
Es fins i tot bonic i bo
per al cap. Per l’adrenalina ho dic.
Embolar un bou és
torturar-lo i fer-lo patir gratis, i lligar-lo per les banyes i no deixar-lo
córrer és un ridícul acte de covardia.
No cal ser molt valent per
posar-se davant d’un animal lligat. Si me’l lliguen bé, sóc molt capaç de
posar-me davant d’un lleó.
I si algú vol parlar de
tradició citaré el Tirant lo Blanc, cap. 68
i la seva lluita amb el gos: ” no vull que diguen de mi que ab
armes sobergues me só combatut ab tu”.
Això és tradició i
valentia.
La resta, el bou embolat i
el capllaçat és covardia i tortura.
A les terres de l’Ebre i a
l’altra punta del món.
<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
L’emblema del toro per tots es sabut que es el escut nacional d’espanya, i ja s’en van cuidar de arrelar-lo per tot arreu encara que nomes fos per divertir-se i aixi tindre el personal entretingut. Com vols que ara prohibexin els bous si encara hi ha molta gent que combregue, i el mes curios es que a lo millor voten a uns altres, pero estan encara empeltats.
Hem de treballar mes. Endevant.
L’any 169 d.C, segons el nom dels cònsol s que apareixen inscrits en una gran pedra, l’edil de la ciutat romana de Clunia Sulpícia, capital del conventus iuridicus cluniense, que es correspondria a la Castella vella, va construir la primera plaça de toros que s’ha documentat de forma fefaent.
Al mig de la pedra hi ha una gran anella de bronze que servia per lligar animals, majorment bous, i així poder fer espectacle.
Aquesta pedra és situada al bell mig de l’orquestra del teatre de Clunia, on per fer lloc a la plaça de bous es va desmuntar part de la cavea, l’orquesta original i el podi de l’escena, deixant inservible el teatre.
Es clar, eren temps de crisi, l’or de les Médulas (muntanya auríera propera) ja s’havia exhaurit i l’imperi ja no era el que fou, s’esgrunava, i els que podien, abandonaven la ciutat per anar a llocs més benignes.
S’atansaven uns segles de foscor per Europa, i la pràctica es generalitzà. Es va acabar la cultura en majúscules i s’arrelà un espectacle d’anar per casa, baratet però que mantenia a la gent distreta, una cultura de subsistència de poca neurona però amb molta testosterona. De la tradició cultural romana, quan va escassejar el pa, en va sobreviure l’espectacle sòrdit, irracional, violent i cruel del circ. Es a dir la telebasura de l’època.
Segur que més d’un ciutadà de l’època mirant temps passats, es lamentà del baix que havia caiugut la cultura, la moral i l’etica romana.
Vet a quí el miserable origen de tant noble tradició. Una tradició, la del maltracte dels bous i altres animals, que a la majoria dels paisos europeus es va deixar de practicar durant els segles de la Il·lustració, mentre que aquí en ple segle XXI encara la convertirem en patrimoni cultural.
Hola Rafel, felicitats pel teu bloc, i nomes cal dir que coincideixo plenament amb el resum de l’última frase on dius que el bou embolat i capllaçat es covardia i tortura a l’Ebre i qualsevol altre lloc del planeta.
Salutacions
Albert