Plagueta de Bord

TOT UN TEMPS SENSE POSTS (I AMB MONEIA DE BLOG) PER MOR D’UN AVINYÓ AMB PROBLEMES DE MÀQUINES I DE XARXA

1. ESCRIC AMB MAJÚSCULES PERQUÈ PEG CRITS (of course!)

2. A AVINYÓ NO HI HAVIA ORDINADOR (S) A UN HOTEL D’ALTES ESTELES. (VISCA EUROPA DIGITAL!)

3. A AVINYÓ NI UN CIBERCAFÈ. (VISCA EUROPA DIGITAL!)

4. VAIG FER UN TEXT, QUE PENJARÉ ARA, AMB UN PECÉ D’UN AMIC QUE EM FALLAVA PERQUÈ SOM MAQUER I NO TOC  MÀQUINES PECERES.

5. Vaig veure, viure i entrar en els quadres, ceràmiques, grafits i performance de Miquel Barceló. La performance conjunta amb Josef Nadj, Paso Doble, una festassa per a la còrpora de l’ànima carnal, fangal, mortal. El fang com a matèria de vida i de vivificació, de guariment i de gust. Vaig conèixer aquest coreògraf de Kanisza (Regió autònoma ??? de Sèrbia amb minoria hongaresa i catòlica) que tenia un somni: viure en un quadre de Barceló. I ho ha aconseguit a l’església dels Celestins! Un espectacle espatarrant que et desperta zones desconegudes i continents negres personals! Més enllà de les accions, del teatre, de la pintura: dos cossos ardents fent-ho amb els fangs. Nostalgie de la boue!

LLETRA DES D’AVINYÓ

Mumare i mon pare, la vostra filla Bel vos escriu des d’Avinyó on ha vingut a veure un espectacle de Miquel Barceló. Ara no passeu pena. He volgut que patíssiu un poquet perquè em teniu molt abandonada als meus disset anys. No vos havia contat el meu desig d’anar-hi? Va ser un drama. Diguéreu que no, que era una aturada i que em perdria. Llavors no trobàveu bitllets, em dèieu que tots els hotels estaven plens, que feia una calorada… I vaig partir de matinada. Sé que quan ja volíeu anar a la policia vàreu rebre una telefonada de na Nina Servera, la meva amiga coral: Na Bel ha anat al Festival d’Avinyó totasola perquè dia 16 de juliol a les sis, quan fa devuit anys, vol ser a l’església dels Celestins on en Barceló i Josef Nadj fan Paso Doble. Després d’una plorada teva, mumare, i un crider de mil dimonis teu, mon pare, ho vàreu entendre. Gràcies! Aquest viatge m’ha canviat la vida. Havia llegit que el pintor de Felanitx preparava amb un coreògraf de Voïvodine (territori serbi amb hongaresos) una performance amb un mur de fang fresc de dos metres i busques d’alt i uns vuit de llarg. Vaig pensar en aquella pell ceràmica extraordinària de la Seu. Quan vaig arribar a Avinyó em vaig xopar llegint Liberation on en Barceló deia que el fang és una matèria viva, mòbil, que se t’escapa. M?empegueeix pintar davant qualcú. I aquí ho faré en públic. Tancaré un cicle. Des d’ara no manipularé el fang talment. Som al final d’una recerca. Bufff! Fa una hora he sortit de l’església dels Celestins i estic com a tocada. No m’esperava una cosa tan xula, tan seductora, tan euforitzant. És mal de contar el que vist, el que he sentit, el que he volat. L’església estava plena de ceràmiques i en Barceló havia pintat amb carbonet moltes de les descloscades parets (ha fet caps d’ase, de porc, figues, pantafenes, autoretrats, espines de peix, etc.). Després m’he assegut a la primera fila davant aquell terra de fang vermell i la paret de fang blanquinós. He devorat l?escenografia on començaven a sortir bonys dels cops de puny que pegaven en Miquel i en Josef. Després tot ha estat com un enlairament. Han sortir ells dos per cada costat, amb vestits negres, amb eines, i ha començat l’enlluernament. En Miquel era com un pagès que cava i excava, sembra, fa i desfà. En Josef inventava un planter de tiges. S’afuaven cap a la paret i la rapinyaven, la devoraven, l’encletxaven, la copejaven, l’extremien, la feien malbé, la construïen, la tranformaven i la deformaven, la despellaven. Boixaven com orats amb el fang, com dos amants excessius i apassionats. Després treien cossiols, alfàbies, canals de fang fresc i s’ho tiraven pel cap. I ho convertien en màscares d’un animalari fastuós, monstruós, viu, alenador. I ho llançaven contra el mur a les males. I jo em perdia dins els regruixos, dins els forats, dins el ball d’aquells dos cossos que bastien un univers mai vist. En Miquel amb una mànega tirava pols de calç pertot. Quasi m’he acubat quan en Barceló ha tapat en Nadj amb centenars de quilos de fang. M’ofegava dins aquell home que es convertia en terra banyada, en obra d’art. I al final en Miquel ha fet una línia fonda que ha convertit el mur en un animal únic, nou de trinca. I tots dos li han fet uns forats de cul i han desaparegut per aquells culs bategants. Tota la sala ha cridat bravo posant-se dempeus. Ells sortien enfangats, destrossats, esgotats, somrients. Jo plorava i plorava de gust. Sabia que acabava de renéixer. Que ja era una altra: una dona de bon de veres. He agafat una bolla que m’havia caigut devora els peus. I en Miquel quan m’hi he acostat per felicitar-lo hi ha aficat un dit. És el meu regal per a vosaltres. És el meu tresor. Vos estima. Bel.

————————————————————————-
(Un altre relat de «Tens Mort»)

ENREVOLTA QUE ENREVOLTARÀS LA FIGUERA

Savina nomia Llorença Blanquer, emperò tothom ?sa mare la matriarca Maria Feliu i son pare el metge don Salvador, tota la família, amics i coneguts? la coneixia des de petita amb el bell nom de Savina. Avui fa un baf que no és aguantador, aquest cel lletós i espès, tan baix, ple de pols del Sahara; estic cansada, no, estic morta, no passa un bri d?aire i ara arribaran els picapedrers. Estic tota suada. No pot ser mai que els problemes se m?acaramullin i no em deixin viure.

Fa quatre mesos que no sé com visc. Primer na Tònia crida de Barcelona i diu que se?n va a viure amb el seu Joan, que està embarassada de tres mesos i que vol tenir el nin. Després el meu home em diu que es vol separar, que s?ha enamorat d?una col·lega de la immobiliària. Intent no enfonsar-me. Ja ho sabia, ja li havia ensumat a tot ell. Emperò em volia enganyar a mi mateixa. La collonada més pura: enganyar-se a un mateix. Millor que no em posi presocràtica.

Després mumare es romp el ballador de l?anca. He d?anar a passar un mes i mig a ca seva amb na Margalideta que, amb quinze anys remoguts d?hormones i aviciadures, em dóna un mala vida de no dir. Li he explicat que si beu, fuma xocolate tot el sant dia i passa les nits a ca el seu manso de tretze anys i mig, en Bernardí, ja se?n pot anar a viure amb en Rafel. Que son paret l?aguanti, que també hi té part. Savina, miraves una sèrie, Paraíso reencontrado, en què a la protagonista, de vint anys menys que tu, li passaven coses tan terribles com que el seu home, Andros, li prenia legalment ?amb la complicitat del poder administratiu i judicial? la fortuna de son pare ?assassinat en clares circumstàncies? i la deixava sense una illa del Carib i una fundació megamilionària, perquè ella li havia donat tots els poders sense cap clàusula de veto.

I llavors era Andros qui havia mort son pare. Savina, et ventaves amb moviments histèrics, tremoladors. I el tecatec tecatec de les barnilles de fusta de cirerer d?aquella peça familiar ?el ventall de la padrina Ença qui et batià amb el nom de Savina?, amb el ventet que creava damunt els sostenidors color safrà, era l?únic consol d?aquell ofeg. No et temeres gens de quan entrà Julià, el mestre d?obres que venia per mor de les goteres al garatge. Parpelles mig closes endevinares un cos fibrós i forçut, cenyit en un mariol·lo i uns vaquers caiguts fins part davall el llombrígol, que s?acostava cap al sofà on estaves estirada i et deia: Savina? Savina, dorms? La padrina Ença també et cantava vou-verivous i et demanava fluixet: Savina? Savina, dorms? I tu aclucaves els ulls perquè sabies que si no et bategaves i et feies la dormida ella continuaria el cantet.

Senties molta de xafogor i aquell home s?acostava i amb unes mans de pell arestosa començava a acaronar-te els cabells, l?escot, la cintura, les cuixes? mentre et col·locava suaument entre els seus braços. Savina, et convulsionaves d?unes electricitats desconegudes que et corrien per dedins com a fiblons de gust. I quan aquells morros vermells i ben dibuixats s?acostaven per engolir la teva boca t?has despert de cop i has vist que en Julià et saludava d?enfora.

I el cronista en tot això, on és?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!