Com passa el temps. Ara fa vint anys vaig escriure una història que va acabar esdevenint la meua primera novel·la. Es nota molt que és la primera. Finalment, li vaig posar per títol La catifa maleïda. I la va publicar el meu amic Rafa Arnal, que tenia i encara té una llibreria i una editorial
És proverbial. El setè regiment de cavalleria sempre arriba, però sempre arriba tard. I sembla que, amb el pas dels dies, es va veient més i més clar que aquesta vegada, ni tan sols hi va arribar. D’entrada, el dimecres, en començar la sessió parlamentària, els grups de l’oposició van començar una tàctica que semblava
Els polítics han de saber parlar. Convèncer a la gent d’allò que proposen i també canviar d’opinió quan convinga. Així, han de tindre una certa habilitat per a embolcallar amb paraules algun objectiu poc clar; de manera que els votants tinguen clar que el polític el defensa aferrissadament quan, en realitat, no sempre és així.
El segon dia de sessió parlamentària a Barcelona serà encara més llarg que el primer. Però mantindrà, pel què es va veient, algunes característiques iguals al primer. D’entrada, la majoria parlamentària presenta un projecte de llei i parla d’arguments i de futur. Per contra, l’oposició només parla del compliment d’una llei que es limita a
Ha sigut llarg, però ha valgut la pena. Des d’ahir ja estava clar que avui era el Dia. Era el dia en el què l’independentisme anava a començar l’etapa final fins al primer d’octubre. I no ha decebut, la jornada. De cap manera. Primer, amb la recusació de TC per part de Carme Forcadell. Des
Hi ha substàncies que es dissolen les unes en les altres. Això passa quan formen una mescla homogènia. Això significa que aquesta mescla té exactament les mateixes propietats en tots els seus punts. És el què passa, per exemple, entre l’etanol (l’alcohol del vi, la cervesa o les begudes alcohòliques) i l’aigua. O el què
Diu el senyor Montoro, ell sempre tan simpàtic, que els polítics valencians només saben plorar. Segurament, perquè aquest sembla ser l’estil del senyor Montoro i també el del seu partit, el seu objectiu era ofendre. I fer perdre la serenor. Però li ha eixit el tret per la culata. Ja fa un temps, els polítics
Avui, com si la realitat tinguera alguna semblança amb el que ells diuen, les forces més fosques de l’Estat Espanyol, continuen abocant tot el que poden en contra de tot allò que siga català. La seua desesperació és patètica, però no ens ha de distreure. Resten trenta dies pelats per al referèndum que tancarà aquesta
Avui, trenta d’agost, ha declarat, en seu parlamentària, el president del govern espanyol. I ho ha fet com a responsable d’un partit polític que alguns jutges consideren que només és una banda de delinqüents. I, com era d’esperar, ell ha dit que no en sap res i que tot el què li passa és només
Avui mateix, la portaveu del PSOE al congrés de Madrid ha proposat retirar les urnes el primer d’octubre. Com a mínim, és una resposta a la realitat que hi ha. Fins ara, el PSOE vivia en una bombolla d’ignorància del què estava passant. Pot ser es pensaven que els veritables problemes del seu país passaven
Sembla mentida, però només ha passat una setmana, des dels terribles atemptats de la Rambla i Cambrils. I, en aquests pocs dies, han passat tantes coses que es fa difícil recordar-les totes. Abans dels atemptats tothom estava encaboriat amb si les urnes, si s’aprovaria o no la llei del Referèndum un dia o al següent,
Ahir va ser un dia assenyalat. A mitja vesprada ens van arribar a casa les primeres notícies de l’atemptat de Barcelona. De seguida, aquestes coses enganxen, vam començar a seguir-ne l’actualitat. També vam cridar a la família de Barcelona, per a comprovar que estaven bé. I la realitat anava apareixent en tota la seua cruesa.
Ja fa temps que es nota. Que els valencians som maltractats pel sistema financer espanyol. De fet, no ve d’ara. És des del Decret de Nova Planta. Però si només ens centrem en els darrers anys, des que hi ha “Constitución”, el País Valencià sempre ha sigut contribuent net al sistema. Val a dir, que
Hi ha un gran escàndol a tota Europa. És una qüestió dels ous. Dels ous de gallina, vull dir. Les grans empreses productores d’ous crien les gallines en granges que també són grans. I allà, com a totes les aglomeracions de poblacions d’una determinada espècie, hi ha plagues de paràsits que tenen fàcil la seua
Antoni Rovira, que és una mena de força de la Naturalesa, d’aquells que mai paren i arriben a tot, ha publicat aquella entrada que vaig fer en aquest bloc. Però ell ha aconseguit la col·laboració d’un informàtic que ha aconseguit treure pes (qualitat també, però tot no pot ser) a les fotos. El cas és