Des de la Plana

Una Europa unida i amb una sola veu en aquells assumptes que afectaren a tots els europeus és un projecte, un somni, que engresca molta gent. Però dur endavant aquest projecte comportaria, necessàriament, apartar de la primera fila tots aquells polítics que han prosperat a base de mantindre fronteres i barreres de tota mena per tot arreu. Aquests són, en última instància, els qui volen oposar-se al futur amb tanques al camp. Possiblement per això, les darreres generacions d’aquests enyorats del passat s’han fet forts a les institucions europees i han maldat i malden per aconseguir mantindre tot un seguit d’atribucions per a cada «país membre» que ja han perdut gairebé tot sentit; i també de crear noves «normatives» que semblen, a l’hora de la veritat, noves traves per aconseguir una unió política europea

El problema rau en què Europa necessita per a poder evolucionar i no quedar endarrerida, adaptar-se als nous temps. Això significa superar les barreres d’uns estats petits enfrontats els uns amb els altres. Si no avancem, el resultat més probable serà l’enfonsament de tots. I sembla que els alts funcionaris i polítics que manen ara mateix a Brussel·les, els mateixos que insisteixen una i altra vegada en no escoltar els seus ciutadans o en salvar i mantenir vius els bancs fallits per la mala praxi dels seus responsables, ara es veuen incapaços de salvar gairebé res, del projecte europeu.

Tanta és la seua misèria moral i intel·lectual que davant d’una onada d’immigrants que fugen d’una guerra als seus països que és del tot evitable, han aprofitat aquesta desgràcia per alçar tanques de tota mena i a tot arreu. Això inclou fil-ferrades idèntiques a les què envoltaven els camps de presoners de la segona Guerra Mundial.

I davant d’unes imatges que fereixen qualsevol mena de sensibilitat, han optat per mirar a un altre lloc. Així, la seua covardia i ineptitud els ha dut a acceptar les condicions d’un Regne Unit per mantindre uns privilegis fóra de lloc, atès que aquell també és, com la resta, un país en el qual el nivell de vida de la població retrocedeix lamentablement. Però on els responsables polítics continuen sospirant per coses tan poc importants per a l’economia o per al benestar dels seus ciutadans com les pujades o les baixades d’una borsa que ja només representa la «compra» o «venda» de valors d’empreses que produeixen poc o res de profit (bancs per exemple) o que menteixen en el que fan (automobilístiques, per exemple).

I no només. Els responsables europeus, de la pretesa potència europea, han signat un tractat vergonyant amb Turquia. Un país on les seues elits continuen pensant que són l’Imperi Otomà quan ja no són més que un país que encara té molts milions d’habitants però amb unes condicions de vida cada vegada més difícils. Això sense comptar els conflictes amb alguns del pobles que hi viuen i el seu comportament en el respecte als drets humans.

Ara, com no podia ser de cap altra manera, a les eleccions alemanyes d’ahir, l’ascens de l’extrema dreta ha segut esfereïdor. I tothom fa escarafalls. Com a França fa quatre dies. O a Hongria, Àustria o allà on es vulga mirar.

Però és que, quan els polítics que hi ha no fan la seua feina i es comporten com a covards, algú altre fa la feina que ells no han fet. I això és el que està passant. Els europeus perceben que cada dia, es viu pitjor. I els responsables, lluny d’assumir les culpes, ens acusen als ciutadans d’haver viscut per damunt de les nostres possibilitats. I el BCE continua deixant diners donats als bancs en fallida per tal que aquests els deixen a un interès elevat per no assumir que estan en fallida.

Davant d’aquest escàndol, és fàcil entendre com triomfa l’extrema dreta. És un esquema clàssic.

En primer lloc, no es fa esment del veritable problema (la mala gestió dels qui tenen el poder). En segon lloc, es busca un enemic fictici i feble. Els refugiats.

I, sobre això, es basteix un discurs molt cridaner i es fan promeses impossibles de complir. De moment, però, s’alcen tanques per tot arreu per a donar la sensació que les tanques són el millor remei per a tot.

No es fa esment dels bancs fallits que obtenen beneficis finançant empreses d’armament que venen als països on hi ha guerra. Al capdavall, això només és un negoci. Molt lucratiu, per cert. Com la tracta d’esclaus de tot tipus, des d’aquells que fabriquen els seus productes al tercer món per tal «d’abaratir costos» fins als qui trafiquen amb dones per convertir-les en esclaves sexuals. O com el tràfic de drogues, que també dóna beneficis. Això sí; aquests beneficis són tan poca cosa que es poden quantificar en diners. De benestar només garanteixen el dels traficants. I encara no de tots.

Cal recordar que Europa no té grans recursos naturals ni tan sols una part massa important de la població mundial. Fins ara, l’únic que té és una societat on es viu millor que en altres parts. Si malbaratem aquest capital, segurament no hi haurà cap raó de pes per a continuar existint. Això sí; quan la nostra passe a ser una societat més injusta i on la qualitat de vida continue davallant, els responsables continuaran somrient davant dels veritablement poderosos que els volen agenollats als seus peus.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!