Des de la Plana

Com sempre passa, tot arriba al mateix temps. Encara no ens hem refet de les eleccions del 27 de setembre, que encara hem d’esperar al dilluns per tal que es trie Carme Forcadell com a Presidenta del Parlament Català i ja estem mirant endavant per veure les eleccions espanyoles del 20 de desembre.

I per si amb aquestes emocions no en tenim prou, continuen les negociacions entre Junts pel Sí i la CUP de cara a triar un President que forme un Govern. I no un Govern qualsevol, no. El de la Desconnexió. Poca broma.

Com no podia ser de cap altra manera, a l’altre bàndol, conscients que 72 és major que 63, fan tant soroll com poden. I envien la Guàrdia Civil a fer una altra actuació espectacular. Per cert, que a Olot, la Policia Municipal els denuncia per aparcar malament. Tot un exercici d’igualtat i d’independència.

I un àrbitre denuncia pressions per tal de perjudicar el Barça en el partit al Bernabeu. I els diaris, les ràdios, les televisions, van abocant tot un allau de desgràcies que s’abatran damunt dels catalans només pel fet de ser-ho.

Tan enfeinats estan anunciant les plagues que els cauran als catalans, que quasi s’empassen que el partit Popular Europeu, reunit a Madrid ha rebutjat una proposta per tal d’oposar-se a la Independència de Catalunya.

I clar, ens atabalem, perquè són moltes coses totes a la vegada. I estem impacients. I amb raó, que ja fa tres cents anys llargs, del 1714. I ja portem anys de manifestacions de rècord i de tensió i d’insults, menyspreus, amenaces i, sobre tot, de misèria. De misèria moral. D’aquella que fa, per exemple. que el Corredor Mediterrani no siga ni un somni mentre que l’AVE ja va de Madrid a Enlloc amb unes pèrdues esfereïdores.

Però hi ha un parell de coses que no hem d’oblidar.

Primera. Que els qui han de negociar ho continuen fent. I en silenci, que és com s’ha de fer. No hem de perdre ni la confiança en els qui negocien ni els nervis. Pensem que ells saben, igual que ho sabem nosaltres, quin és el preu del no acord. No ens el podem permetre.

Segona. Que la situació d’Espanya és la que és. Que els seus casos de corrupció són impagables (ahir mateix, mentre la Guàrdia Civil practicava detencions a la seu de Convergència, Francisco Correa, el Bigotes, confessava davant del jutge que cobrava el 3% per ordre de Bárcenas i li’l pagava en efectiu després de quedar-se la seva comissió. O que, al País Valencià, el cap de la trama era Francisco Camps. Que, després de baixar l’atur en ni se sap les persones, la població activa és menor que fa quatre anys. Que més d’un 30% dels valencians estem en el llindar de la pobresa o per sota i que l’atur s’ha aconseguit fer baixar dels cinc milions per primera vegada en quatre anys.

De la qualitat de la ocupació ni se’n parla. Com també podria considerar-se una anècdota el fet que Josep Anglada, l’ex de Plataforma per Catalunya, forme un nou partit polític (d’inspiració xenòfoba i d’extrema dreta, com ha de ser).

Serà bo que aquest cap de setmana ens l’agafem amb calma. En gaudirem més. Són massa coses alhora.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!