El divendres passat, el senyor Sánchez va comparèixer per anunciar que anava a declarar l’estat d’alarma. Només amb aquest estat, la difunta segona República, va fer, i va perdre, la guerra civil. Mai va arribar a l’estat de setge, per exemple. Però l’home va anunciar que això ja entraria en servei el dilluns. De manera que els madrilenys, sense que ningú els aturés, van començar a fugir cap on podien. Molts d’ells cap a les segones residències al País Valencià, a Múrcia o on van poder.
A hores d’ara, i ja és dilluns a la nit, encara no s’ha aïllat el principal focus de víctimes, Madrid. Ni s’han tancat les fronteres. Ni s’han pres mesures eficaces per abaixar el pendent de la corba de creixement del nombre de infectats. Això sí. S’ha tret les competències autonòmiques i s’han deixat en mans d’uns ministres que demostren, en una senzilla roda de premsa, que no saben de què parlen.
També hem superat Korea en nombre d’infectats (en morts ja els havíem deixat enrere unes quantes hores abans) i, al pas que anem, deixarem enrere la mateixa Itàlia. Però això sí. Ho farem tots junts. Els polítics de l’Altiplà semblen decidits a que els altres no puguem sobreviure, si ells s’han d’enfonsar. Per això veiem com, cada cinc dies, el nombre d’infectats es multiplica per quatre.
De manera que, mentre els treballadors continuen anant al seu lloc malgrat la conveniència d’un aïllament quan més sever millor, es poden veure els primers militars a algunes ciutats. Em pregunte jo si el virus quedarà molt impressionat per la vista de vehicles militars o si es continuarà propagant com si res.
De passada, per a entretindre’ns el cap de setmana, ens assabentem que el rei emèrit, el mateix que va pilotar aquella transició modèlica que sembla que ja ha tornat al punt de partida, té una veritable fortuna que la Justícia Suïssa considera fruit de negocis il·legals. Que havia fet hereu el seu fill Felipe VI. Que aquest ho sabia des de fa un any. Que va renunciar a aquests diners. Que segons els articles 910 i 911 del Codi Civil, per a renunciar a una herència, abans ha d’estar provat que el testador estiga mort i que el qui renuncia tinga dret a aquesta herència. I no només. Que no es pot renunciar a una part d’una herència. O es rebutja tota o s’accepta tota. I el rei Felipe VI és rei com a hereu de son pare, el rei emèrit. Per acabar-ho d’adobar, es veu que el mateix rei emèrit deixa aquests diners tèrbols en primer lloc al seu fill Felipe Vi; però si aquest els rebutja, els llega als hereus provinents de la seua unió legal. És a dir: de la reina Leticia i de la seua filla Leonor. I que Felipe VI no pot fer res per evitar aquesta voluntat de son pare. Que tot plegat no és un virus, però deixa tot allò de la transición modèlica, de la campechania, de la monarquia senzilla i tot plegat bastant sota sospita.
Total. Que continuarem veient créixer els infectats i els morts, mentre els qui s’han autoproclamat responsables de combatre la pandèmia mostren cada minut que passa la seua incapacitat. Sembla que, a hores d’ara, encara no són conscients de a què s’enfronten.
El mal més mal és que ens ho trobarem tots. I després, la crisi econòmica. Que serà bona, ja ho veureu.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!