Abans, quan algú havia d’estudiar, necessitava un mestre. I també, de vegades, un llibre. O més d’un. Per la seua part, li calia esforç, paciència i voluntat.
Hi havia coses que tothom tenia clar que eren importants. I a tots els semblava que valia la pena aprendre. NO fa tant, cap als anys cinquanta del segle passat, l’objectiu bàsic de les escoles primàries era ensenyar (i que els alumnes aprengueren) a llegir, escriure i les quatre regles. Sumar, restar, multiplicar i dividir. Amb això, ja es podia marcar una diferència entre els que ho sabien i els que no. Uns anys abans, l’objectiu era que tots els xiquet estigueren escolaritzats i no massa abans, que les xiquetes també pogueren anar a l’escola.
En aquells temps senzills, era el mestre qui recomanava a les famílies que un xiquet (o xiqueta) “valia”. En aquell cas, es recomanava als pares que li permeteren continuar estudiant el batxillerat. Instituts de batxillerat n’hi havia pocs. Per exemple, a la Plana de Castelló, fins als anys seixanta, pràcticament només estava l’Institut Ribalta a Castelló capital i el Femení (ara Penyagolosa) per a les xiques. La recomanació del mestre era acceptada o no, però sempre era respectada. Entre altres coses, un estudiant no pot treballar i guanyar un jornal per a la família. I encara més. De normal, costa diners: transport, llibres, material escolar…
Amb el pas dels anys, el país va passar del tercer món al primer. I tots els xiquets van poder anar a l’escola primer i a l’institut després. Ara mateix, com a mínim, un alumne està escolaritzat fins els setze anys. I, en molts casos, més enllà, tot considerant la manca d’expectatives laborals del jovent.
En realitat, l’objectiu de l’ensenyament sempre ha sigut el mateix. Formar persones per tal que puguen ocupar els llocs de treball que la societat els oferisca. En anar tothom a l’escola fins una bona edat, l’antic “graduat escolar”, ara “graduat en secundària” l’obté gairebé tothom. Per tant, no serveix com a eina de selecció. La mateixa que fa setanta anys triava entre els que sabien llegir i escriure i els que no sabien. Així, fa falta ampliar els estudis per tal de poder marcar alguna diferència. El problema rau en què, les famílies, en veure que els seus fills no poden seguir el ritme d’altres, entenen que les oportunitats que tindran seran pitjors. I s’ho agafen malament.
Des de fa anys, de fet des dels ja llunyans temps de la reforma Maravall (dels anys vuitanta del segle passat) les autoritats han decidit que enfrontar-se amb les famílies no era convenient. Perquè restava vots, perquè sempre és incòmode o pel que fora. I es va decidir que el que calia era aconseguir que el màxim percentatge possible de persones (d’alumnes, perquè de molts no se’n pot dir estudiants) aconseguís un títol. I d’això se’n va dir èxit. I de la impossibilitat d’aconseguir-lo, fracàs. El famós “fracàs escolar”. Tan se’n va parlar del fracàs escolar que algú va pensar que caldria trobar un culpable, d’aquell fracàs. I, lògicament, no anaven a ser els polítics que havien decidit que l’ensenyament no era prioritari, que no calia invertir més diners en allò i que del que es tractava era de fer com que es feia alguna cosa però sense fer gaire res de veritat. Dels pares dels alumnes no calia parlar-ne. I, per extensió, dels propis alumnes. I, per exclusió, els culpables del “fracàs escolar” van passar a ser els docents.
Des d’aleshores, en poc més de trenta anys, s’han fet, com a mínim, sis noves lleis educatives. I el resultat és que, ara mateix, els coneixements mitjans dels alumnes quan arriben als setze anys són molt pocs. Per posar un exemple, un percentatge molt elevat no saben llegir ni escriure. Com han anat a l’escola molts anys, d’això se’n diu “analfabets funcionals”. Figura que saben molt de “noves tecnologies”, però això sol significar que passen moltes hores al davant d’una pantalla jugant. Fa setanta anys, cap pare ni mare hauria permès que el seu fill o filla es passés les hores d’estudi jugant a les cartes, per exemple. Però ara, se’ls deixa amb la tauleta o el mòbil vint-i-quatre hores al dia.
Com els docents són els que tenen la culpa que no tothom tinga èxit (que vol dir que passe de curs sense haver d’esforçar-se) el que cal és que abaixen els nivells. I així estem des de fa un munt d’anys. D’una banda, es va rebaixant el nivell d’exigència. D’altra banda, es parla molt del “fracàs escolar” per tal de desviar l’atenció del problema de veritat. Que els joves tenen molt poques oportunitats d’incorporar-se al mercat laboral. O de trobar feina, per parlar clar. I, com més va, pitjor. Perquè cada vegada els nivells d’exigència són més alts al temps que la preparació de les persones baixa. Si afegim la deslocalització de les empreses (per augmentar els beneficis) i l’automatització, que suprimeix aquells llocs de treball que requerien menys qualificació, ja tenim una bona explicació de la situació actual, amb un percentatge d’atur molt elevat, però esgarrifós en el cas dels joves.
Quasi cada nou govern, anuncia noves mesures per a millorar l’educació (d’ensenyament ja no se’n parla); però cap dels responsables polítics parla del fet que aprendre suposa un esforç. I no necessàriament econòmic. Suposa un esforç diari. Segurament, però, esmentar això pot suposar una pèrdua de vots. Així que és molt més segur parlar de reformes miraculoses que passen per la millora de la “ràtio” (el nombre d’alumnes per classe), per les noves tecnologies aplicades a l’ensenyament (bàsicament consistents en la utilització massiva de vídeos que ara ja es poden baixar d’Internet) o en tirar balons fora. És a dir: si les coses no funcionen, la culpa ha de ser del mestre, o del professor, perquè “no sap explicar”, “no motiva els seus alumnes”, “exigeix molt” o, i atenció que ara ve la bona, “no s’adapta a la programació”.
I diran vostès: Què és, una programació?
Bé. Anem a pams. Imaginem que un pilot d’avió ha de fer un enlairament. Ha de fer tota una sèrie de comprovacions i d’operacions en un ordre determinat per tal d’aconseguir el seu propòsit. De la mateixa manera que un cirurgià que haja de fer qualsevol mena d’operació haurà de fer una cosa semblant. El cas és que ni el pacient ni el passatger de l’avió n’ha de saber res, de la immensa majoria d’aquestes passes, del seu motiu i la seua importància. Perquè només és passatger o pacient. Ni és pilot, ni cirurgià ni en té cap interès. A ell només li interessa que l’avió el duga al lloc que toca en el temps marcat o que la operació isca bé i es recupere prompte. Res més.
Però, per tal d’aconseguir que els docents no tinguen una defensa fàcil de la seua tasca, ensenyar, calia algun instrument. I aquest fou la programació. Una programació és, senzillament, un resum d’allò que es farà al llarg d’un curs. Per entendre’ns, a un llibre de qualsevol especialitat, això seria l’índex, que sempre va al principi. El problema rau en què, per poder parlar bé o malament d’aquell llibre, cal saber-se l’assignatura. De manera que, a poc a poc, als docents se’ls ha anat obligant a fer programacions extraordinàriament detallades. De l’estil de, “a aquest apartat concret d’aquest tema dedicaré dues sessions i mitja de cinquanta-cinc minuts”. Això sembla molt precís, però obvia el fet evident que hi ha alumnes que avancen més de pressa que altres. Per tant, calia introduir un altre concepte poc clar: “l’atenció a la diversitat”. Una cosa que tots els professors han fet des de sempre. És allò de donar-li més tasques a l’alumne més capaç o d’altres al menys capaç. Però sempre de manera que ells siguen els qui facen un esforç per aprendre.
En els darrers anys, aquestes programacions han assolit centenars de pàgines per a una assignatura que tan sols disposa d’unes cent hores de classe per curs. I, majoritàriament, són texts buits de qualsevol significat seriós. S’hi parla de conceptes com els “objectius”, “actituds”, “evolució (de l’alumne)”, “capacitats”, “destreses” o “motivacions”. Sovint, ornats amb adjectius, adverbis o substantius que ho fan semblar tot molt interessant: “clau, actitudinals, procedimentals, curriculars, bàsics, progressiu, etc”.
Amb això, s’aconsegueix que qualsevol, sense saber de què en parla, puga discutir qualsevol part d’una programació. És semblant a discutir qualsevol part d’un text per a creients. N’hi ha prou amb tindre fe. I, com al final de la correguda, els pares el que volen és que el seu fill (o filla) aprove, cal preparar un resum d’aquestes programacions on el professor ha de resumir quins “instruments usarà, com i en quins percentatges per tal de qualificar l’alumne cada vegada que ho faça.
I ara, la Conselleria d’Educació ja té preparats uns escrits de reclamació amb els quals qualsevol pot reclamar qualsevol nota en base a que “no s’han aplicat correctament els criteris d’avaluació i qualificació prevists a la programació de la matèria”. (Dir-li assignatura a la Química, les Matemàtiques o el Català, es veu que pot ser perjudicial per aquells que n’hagen de reclamar la nota).
Que al final tinguem un percentatge important de la població que no sàpiga fer la o amb un canut, és una conseqüència inevitable, de tot aquest procés de degradació. I un bon camí per retornar al tercer món.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!