Des de la Plana

Hi ha una característica del sistema polític espanyol que em resulta molt curiosa. Sistemàticament, van apareixent casos de corrupció que afecten a polítics (persones) o directament a partits polítics. Per no allargar-me, no esmentaré els que van tindre lloc en vida de Franco.

Recorde, a tall d’exemple, els escàndols que van tindre lloc al final del mandat socialista de Felipe González. Primer, va haver de plegar Alfonso Guerra, aquell home que figurava que era un gran intel·lectual i que en realitat havia endollat a tots els germans, anava de vacances amb el famós avió oficial “Mystère” i es veu que més coses. Més endavant, al propi Felipe li va tocar plegar, amb tot d’escàndols com aquell de Roldán, el primer director civil de la Guàrdia Civil que va resultar que ni tan sols tenia cap mena d’estudis. Ara; això sí. Va aconseguir fugir amb molts diners fins que fa ser enxampat a Laos, anys després.

Després, arribà el cas Naseiro, on l’inefable Zaplana afirmava que estava en política per forrar-se i que el que li feia il·lusió era un cotxe amb setze vàlvules. Al final, les gravacions van ser considerades il·legals. No falses. Trobem també el cas dels habitatges de la cooperativa que havia muntat la UGT entre altres, i podem arribar de seguida als grans casos que han assolat el país els darrers quinze anys. Podeu començar per on vulgueu: Els Cursos de Formació d’aturats que no s’han fet a Andalusia, el cas Palma Arena, els innumerables casos del omnipotent PP del País Valencià, el cas Palau a Barcelona, l’assumpte Bàrcenas amb totes les seves derivades, l’enfonsament de tot els sistema bancari i de caixes d’estalvi de l’Estat, l’assignació de sous supermilionaris per part dels membres dels consells d’administració d’aquestes entitats que es pagaven amb diners provinents del rescat bancari, el finançament amb assegurança en cas de fracàs de projectes que és evident que no poden prosperar, com les autopistes radials paral·leles a les autovies gratuïtes, el projecte CASTOR, el túnel de l’AVE Girona-Perpinyà o totes les línies d’AVE que s’han fet, en general.

I, en tots els casos, al final, passa el mateix. La situació es fa tan insostenible que, per fi, hi ha un canvi de govern. Aleshores, el govern entrant, que fins aconseguir el “poder” ha segut martell de corruptes i lladres, de sobte troba altres problemes més urgents per a resoldre. El cas de torn s’atura, els processos judicials s’allarguen, llanguixen fins que tothom se n’oblida i, al final, et trobes que aquells que eren molt sospitosos, que pràcticament estava demostrada la seva culpabilitat, quasi mai acaben a la presó. Més aviat acaben d’assessors d’alguna “multinacional”. Per exemple, Zaplana a Telefónica, Felipe González a Gas Natural, Aznar a Endesa, i així quasi tots.

De tant en tant, però, algun cas és tan clar que es veu que no es pot amagar. Aleshores, si cal, la Fiscalia s’inhibeix i s’aplica la “Doctrina Botín”.

Em direu ingenu, però pense que en aquest país sempre paguem els mateixos. Cada vegada més i. a canvi de cada vegada menys. I que els polítics, molts polítics al menys, no són res més que llogats que treballen per als qui veritablement manen.

Ara; això sí. No em negareu que la núvia de Rodrigo Rato, té bon gust per a triar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!