Des de la Plana

El “president en funcions” ha enregistrat un vídeo de precampanya electoral que resulta sincerament impagable. Amb el seu lamentable estil d’oratòria, però des de la mateixa Moncloa, des del lloc on els ineptes que varem escollir a les passades eleccions han segut incapaços de foragitar-lo, ara ens alliçona sota es sugerent títol, “Ahora más que nunca, España en serio”.

Més enllà, alerta sobre els perills dels “extremismes” que amenaces “la unitat d’Espanya”. Tal qual. I això ho diu ell. El cap d’un govern que ha mentit des d’abans de ser president fins ara mateix. El qui confiava en tots aquells membres del seu govern que han hagut de dimitir per corruptes, com la pròpia Ana Mato. El president d’un partit que, a València està considerat com una banda de malfactors. El que manté a un comissari europeu d’acció pel clima i energia, Miguel Arias Cañete, que essent ministre d’agricultura va permetre que la seua esposa s’acollís a l’amnistia fiscal que va proposar el ministre d’economia d’aleshores. Que després ha declarat que no sabia que la seua pròpia esposa ho havia fet i que, finalment, el propi Mariano Rajoy s’ha cregut i no l’ha obligat a dimitir.

Aquest Mariano Rajoy que titlla a tothom d’extremista és el mateix que en el seu dia, parlava de “los hilillos de plastilina” per a justificar la seua més que inutilitat en el cas del Prestige. És el mateix personatge que ha segut primer ministre mentre s’ha buidat la caixa de les pensions, que ha permès privatitzar tot allò que ha pogut i que ha permés negocis bruts en tot allò que ha tocat. Des del mítings del seu partit, fins a la visita del Papa. És el mateix que encara manté a un ministre de l’interior i a un cap de la policia membres d’una secta cristiana i que malbaraten recursos públics fent anar guàrdies civils a resar al santuari de Lorda (Lourdes). Estem parlant del mateix Mariano Rajoy que ha multiplicat el dèficit públic fins fer que depasse el 100 del PIB. Del mateix que no sabia que al seu govern tothom, fins i tot ell mateix pel que sembla, han estat anys i panys cobrant diners negres procedents de negocis bruts. I que això ho feien mentre ens exigien sacrificis i retallades als demés.

El mateix Mariano Rajoy que era primer ministre mentre es saquejaven els diners públics per a salvar uns bancs fallits a causa dels negocis ruïnosos dels seus companys de partit o de cacera i que, quan han segut enxampats, han acabat essent indultats per evitar mals majors.

El mateix Mariano Rajoy que es nega a dialogar amb ningú que no pense – si és que ell és capaç de pensar, que hi ha gent que ho dubta- exactament com ell. El mateix que ha presidit governs que semblen ser veritables coves de lladres. Des de Jaume Matas fins a Ana Mato, passant per Arias Cañete, Rodrigo Rato o Ángel Acebes. Des del primer, fins el darrer.

El qui havia de crear fins a vint milions de llocs de treball i ha aconseguit mantindre l’atur per damunt del 20%. I els qui treballen, amb sous de misèria. I que continua permetent els desnonaments, les tallades de llum i de gas als més desfavorits. El qui no ha admès cap immigrant, el qui permet que representants de l’Esglèsia Catòlica facen declaracions que es poden titllar de xenòfobes i no diu res. El qui encara gosa a dir que estem eixint de la crisi. I que ho fem gràcies a la seua actuació. El mateix que ha tancat o reduït plantilla en tots els instituts d’investigació. El qui ha forçat a emigrar a generacions senceres de joves científics i després ha permès que es diguera que se n’anaven “per afany d’aventura”. Segurament ni tan sols sap que només aquest fet compromet seriosament la futura viabilitat del “seu estado unido”.

Però si no el votem a ell, tots serem extremistes i amenaçarem la unitat d’Espanya. Una unitat que ell entén com a impossibilitat de continuar escanyant-nos en benefici propi i de les famílies de sempre que semblen ser, al capdavall, les que al final tallen el bacallà.

El més trist és que encara hi haurà qui, després d’haver constatat en carn pròpia la catadura moral del personatge, el tornarà a votar. Al mateix individu que ha protagonitzat pífies a l’hora de parlar en públic dignes d’una actuació de circ. El mateix que llegeix el Marca i prou.

Però jo, que sóc optimista de mena, espere que encara perda més diputats dels que ara mateix té. Perquè, al cap i a la fi, tot té un límit. I el que no pot ser és que hi haja persones que, havent vist el que han vist, encara voten als qui els han deixat enfonsats amb l’esperança que ara ho faran millor. Tal com deien els llauradors, “Al secà, pedra hi haurà. I si no te l’ha feta, te la farà”. Si algú el torna a votar, desprès que no es queixe.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!