Ara fa uns pocs dies, s’ha conegut una notícia força interessant. Una família de Barcelona ha llogat un pis de la seua propietat. I ho ha fet a través d’una agència d’aquestes virtuals. El cas és que l’ha llogat per 950 euros al mes a una persona de nacionalitat russa i xilena. El cas és que, en anar a domiciliar els subministraments, no l’han pogut localitzar. I aleshores han trobat anunciat el seu pis per a llogar (en contra del que estipulava el contracte) per 200 euros la nit. Per un “quart de pis” un pis d’aquells dels edificis tan típics de la Barceloneta, transformat en apartament turístic.
Per a poder-lo recuperar, la família l’ha hagut de llogar per una nit, ocupar-lo, canviar el pany i denunciar-ho a les autoritats. I resulta que l’agència en qüestió no comprova la identitat dels seus clients i no es fa responsable. Per la seua banda, el llogater es veu que fa això habitualment i que algú explota la diferència. 200 euros x 30 nits/mes = 6000 euros al mes.
Ara mateix, a Barcelona, però també a molts altres llocs, la pressió del turisme és tan intensa que pertorba greument la vida dels habitants de la ciutat. A més a més, aquesta pressió augmenta artificialment el preu dels habitatges i expulsa els habitants de tota la vida del barri. És, per exemple, el que ha començat a passar amb els veïns del que fins fa quatre dies era la presó Model. Que ara, ben situada, la zona es preveu interessant per habitatges turístics.
Una cosa semblant passa en altres ciutats (no tant) o en llocs bonics i agradables, com platges o paratges naturals que, sobreexplotats pel turisme deixen de ser el que eren.
Però el cas és que el nostre gran sistema de valors es limita a comptar els diners que es guanyen. I admirem Amancio Ortega o Bill Gates pels diners que tenen. I no per allò que són o el que fan. I coneixem a la família Botín però no sabem qui és Avel·lí Corma. I coneixem a les germanes Koplowicz però no a Rosalind Franklin.
Mentre no estiguem disposats a establir un nou sistema de valors, continuarem agreujant els nostres problemes habituals. I, per a canviar-los, haurem de canviar d’ídols, també. De referències i d’objectius. Mentre, ens anirem empobrint cada vegada més. I el fons del pou ens arribarà quan siguem tan pobres que tan sols tinguem diners.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
950 euros de lloguer al mes per un pis petit és excessiu (vist els nivells dels salaris). I això no és culpa del turisme, sinó de l’amor al diner de molts conciutadans nostres.
Que després facin aparició voltors -més o menys virtuals- que vulguin fer negoci amb els habitacles és una altra cosa.
Com també és una altra cosa la turismofòbia, que té a veure molt amb la xenofòbia. Al cap i a la fi, els turistes “normals” volen conèixer un lloc, i són els que paguen els preus desorbitats que uns conciutadans nostres àvids de diner han posat, obligant als veïns de tota la vida a uns preus desorbitats (i no només en l’habitatge, sinó en qualsevol comerç).
Em après molt poc de la crisi. Però ho veig normal (molts que avui volent treure redit electoral d’aquests problemas, eren els mateixos que clamaven contra l'”autseritat”).
Atentament, i bon dissabte
Possiblement, estem arribant a l’extrem de la pobresa absoluta, quan només tindrem diners. Gràcies pel seu comentari.