Des de la Plana

Ara sembla clar que hi haurà tercer rescat. D’uns 85000 milions d’euros. I que els grecs, malgrat el seu No claríssim, hauran de continuar pagant els plats trencats d’una història de la qual, segurament són els menys culpables. Perquè entre les condicions que els imposen els creditors, n’hi ha unes quantes que em semblen molt interessants. D’una banda, que s’apujarà l’IVA (encara més) que es congelaran les pensions fins a més enllà de l’any 2020, o que es continuarà reduint el pes de l’administració. El pes es veu que vol dir el que costa, en sous, l’administració. Curiosament, es veu que només hauran de pagar els grecs pobres, perquè l’IVA és un impost indirecte. És el que paguem quan comprem una llauna de refresc, un cotxe, una barra de pa, un litre de llet o quan anem al teatre, al restaurant o pugem a l’autobús. I em sembla bé que, es paguen els impostos indirectes. Però si, pose per cas, dues persones compren un producte, per exemple una barra de pa, paguem el mateix impost. Independentment que els guanys d’una d’elles siguen cent vegades més grans que els de l’altra. Per contra, dels imposts a les grans fortunes, no es diu res. Clar i ras. Sembla que els rics no pagaran aquesta «crisi», tampoc.

Tal i com cantava Ovidi Montllor:

El preu que es paga per viure

quan més pobre ix més car.

Quan més ric el preu és lliure

Pots pagar o no pagar.

I una segona condició que em crida l’atenció. Es formarà un fons d’actius que garantiran el pagament del deute i que es vendran per tal d’obtindre recursos. Dit amb altres paraules:

Una bona quantitat d’actius (coses de veritat) que ara són propietat de l’Estat Grec es privatitzaran (es vendran) per tal de pagar aquest tercer rescat.

Sembla doncs que aquest podia ser l’objectiu final de tot plegat. Quan es deixen molts diners a algú que no els podrà tornar, la intenció és, finalment, aconseguir que les seves propietats acaben havent-se de vendre per tal de pagar el deute (que de tota manera restarà per pagar, perquè està clar que no es pot pagar més del que es pot pagar). Segurament, ja ho veurem, aquestes propietats acabaran en mans dels qui havien deixat els diners. I els grecs, plomats i endeutats.

Tal com diu la saviesa popular, «ningú dóna duros a quatre pessetes». I el seu corolari, «si algú te’ls ofereix, és segur que et vol enganyar».

Una altra conseqüencia de tot plegat és que la credibilitat de la Unió Europea queda sota mínims. Amb uns governants que semblen actuar al dictat dels grans “financers” i prou d’esquena als pobles, es pot dir que anem ben servits.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!