Ja fa dies que vaig baixar a Catral. Com ja vaig dir aleshores, al Sud del Sud. A la Vega Baixa, on es parla el Castellà que es parla per aquelles terres. Molt poc després, l’endemà mateix, vaig penjar una breu ressenya en aquest mateix bloc del que hi vaig anar a fer. I, com sempre faig, la vaig escriure en Valencià. Però hi ha una cosa que m’ha cridat molt l’atenció. En els pocs dies que du penjada aquesta ressenya, ha rebut moltes més visites que la mitjana. I quan dic més que la mitjana, vull dir que el nombre de visites s’ha multiplicat per cinc. D’una manera o altra, ha despertat interès. I només el pot haver despertat allà. A Catral, o a Almoradí o a Dolores, Albatera, Elx o Callosa. Perquè es parla de la gent d’allà.
I no he notat cap mostra de rebuig, perquè jo accepte els comentaris i, normalment, els publique i també els responc si ho estime oportú. I no he rebut cap comentari.
Per això pense que la gent del Sud no sent cap mena de rebuig envers la llengua. Si alguna cosa vaig veure allà, era curiositat, més que qualsevol altra cosa. però és que no podria ser diferent, si es té en compte que, per allà hi ha una població forana bastant nombrosa: anglesos, alemanys…
I tots aquests parlen la seua pròpia llengua sense cap problema. Per acabar, quan algú es vol entendre amb algú que no entèn cap de les llengües que parla, sempre hi ha el llenguatge dels signes, l’amabilitat i l’esforç per entendre l’altre, per comprendre el què ens vol dir. Amb ganes d’entendre i comprendre a l’altre, mai hi pot haver conflicte seriós. aquest, el problema, només es planteja quan algú pensa que l’altre té l’obligació d’entendre la seua pròpia llengua. És, una mica, el que els passa als anglesos, que quan no els entens t’ho repeteixen més lentament o cridant més fort. Pensen que eres sord. O si algú s’imagina que la seua pròpia llengua és més que qualsevol altra. Hem de saber que a cada lloc fan servir la seua pròpia llengua per entendre’s entre ells. I que, per a ser acceptat per una comunitat qualsevol, una de les millors maneres és parlar com ho fan ells. Al capdavall, és allò que es diu en Castellà: “Adonde fueres, haz lo que vieres”. Però que molt sovint no es practica.
Per acabar, estic contentíssim, del meu viatge al Sud. De la gent que m’hi he trobat i de veure que hi ha un jovent que no només parla Castellà i un Valencià més que acceptable. També parlen altres llengües. Fins i tot vaig conèixer una alumna que parla Hongarès. Poca broma, que no s’assembla massa a cap de les llengües eslaves que l’envolten.
I tot això, sense haver pogut encar penjar cap fotografia, que Antoni no me les ha fetes arribar amb la qualitat (poca, menys de la que tenen ara) necessària per tal que les admeta aquest editor.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!