Des de la Plana

Estem avesats a posar preu a les coses. Per exemple, un quilo de tomaques, si són de pagès i bones, un euro i mig; si són “d’Almeria” un euro. Un cotxe deu mil euros. Si és un cotxàs, vint-i-cinc mil. Un televisor, de tres-cents a sis-cents euros, segons. Un litre de gasoil un euro i escaig. Si és de gasolina un euro i vint-i-cinc cèntims. I aixina tot. Els preus els posem en euros. Per a tot. Inclús arribem a pensar que aquesta manera de fer les coses és racional.

Per reforçar aquesta creença, disposem de l’ajut impagable de tot una estol inacabable d’experts que ens expliquen el bo i millor de l’economia. Tenim als qui ens expliquen que hem de complementar les nostres pensions de futur per si de cas l’Estat no pot fer front a les despeses, tenim als savis del FMI o de Banc Central Europeu explicant-nos que els deutes són de tants i tants milions d’euros, i que cal tornar-los en uns terminis determinats; també tenim als experts dels bancs de proximitat, els qui parlen amb nosaltres quan demanem diners i ens pregunten pels nostres ingressos o pel valor de taxació de les nostres propietats (si en tenim, que aquesta és una altra qüestió). Els preus dels articles que tenim a l’abast estan en euros (o en dòlars o en francs suïssos, això no és important).

Inclús hem après que el deute extern d’un país comença a ser massa alt quan supera el 100% del PIB. I, de passada, ens han explicat que aquest PIB és el conjunt de tots els diners que es mouen en totes les transaccions que es fan en un país al llarg d’un any. I que, quan més alt és aquest PIB, millor. Segons aquesta premisa, per posar un exemple, anar en cotxe i tindre accidents és millor per a l’economia del país que no tindre’n. Perquè en cas d’accident cal fer treballar més professional i empreses: Tallers, hospitals, ambulàncies, medicaments… I tot això fa crèixer l’economia, augmenta el PIB.

Però poques vegades ens hem parat a pensar que els diners no són bons per menjar. Que en general tothom tenim molta fe, en els diners, però no deixen de ser papers curosament impresos (en el cas dels bitllets) o petites peces de metall d’escàs valor (en el cas de les monedes). És curiós el cas de les monedes, perquè antigament, eren de plata o d’or, que són metalls escassos i valuosos per ells mateixos, però ara són de ferro, niquel, coure i poca cosa més.

D’altra banda, en algun moment o altre, a l’escola, ens expliquen que, en realitat, els diners representen el valor de les coses. I que els estats emeten una quantitat de moneda d’acord amb les coses que hi ha al país de torn. Però amb la darrera “crisi” hem pogut constatar que això no és aixina. Que els bancs van “crear” una immensa quantitat de diners senzillament atorgant préstecs desbaratats a persones o entitats insolvents a canvi de l’adquisició d’uns bens (cases o pisos) que no valien ni de bon tros el que figurava a les escriptures que valien.

I és que, en realitat, estem contant en unes unitats que no tenen trellat. No es poden contar en diners, moltes coses.

Per exemple. Quan val, un pis?

Depèn del pis – em respondreu. I tindreu raó. Però anem a veureu des d’una altra perspectiva. Quan temps del vostre sou us costa, un pis? Un any? Aleshores és prou barat. Vint anys de sou? Aleshores és prou car.

Només considerant quan temps hem de treballar per aconseguir determinat bé, les coses es començarien a veure d’una altra manera. Però encara hi ha més. Ara imaginem-nos el cas de les matèries primeres.

Per exemple: cent dòlars per un barril de petroli és car o és barat? I mil?

Doncs aquesta pregunta, per sorprenent que us semble, no té resposta. En realitat, per a obtenir un barril de petroli hem de consumir una certa quantitat d’energia. Dit d’una altra manera. Fa cent anys, encara hi havia jaciments de petroli que rajaven sols. Només calia recollir-lo. Aleshores, el cost energètic de treure’l era zero. Però ara, aquests ja fa molt que s’han esgotat. I cal bombar el petroli des de les profunditats dels pous en explotació. I per extreure’l, l’energia que es consumeix es pot mesurar en barrils de petroli. Això ens duria a parlar de la taxa de retorn energètic (TRE). És evident que en el moment en el qual aquest arribe al valor 1, el preu del barril de petroli no es podrà mesurar en cap “moneda”. Senzillament, no es podrà extreure. També resulta curiós veure com per altres tipus d’energia, la TRE és molt elevada mentre que a l’Estat espanyol es veuen fortament penalitzades.

I, per acabar, suposem un altre exemple. A ‘estiu del 1976, una factoria química situada al nord de Milà, a la localitat de Seveso, va patir un accident com a conseqüència del qual es va veure contaminada una gran extensió de terreny habitat per un núvol tòxic que contnia, entre altres productes tòxics, 2,3,7,8- tetraclorodibenzo-p-dioxina (TCDD). Els treballs de neteja es van allargar anys. La magnitud del desastre fou tan grossa que les autoritats europees han anat publicant normativa sobre regulació industrial, des de la Directiva Seveso, del 1982 fins a la Directiva Seveso III, del 2012. Però hi va haver moltes persones afectades per malalties derivades d’aquella contaminació ambiental. Ara, la pregunta és senzilla. Quin és el cost en diners, de la salut perduda de les persones afectades?

I aquest cas es donà en la Europa Comunitària. Imaginem un cas extern. El 3 de desembre del 1984, una fàbrica de pesticides d’una empresa americana situada a Bhopal, al centre de la Índia, va patir una fuita de 42000 kg d’isocianat de metil. El gas, en contacte amb l’atmosfera, es va anar descomponent en altres composts més senzills però també molt tòxics, especialment en àcid cianhídric (o cianur d’hidrogen). El núvol tòxic va recórrer la ciutat i va matar, en les primeres hores, entre 6000 i 8000 persones. Unes 12000 van morir en les dies posteriors com a conseqüència de la inhalació de tòxics i unes 600000 es van veure afectades del les quals unes 150000 van patir sequeles permanents. El 7 de juny de 2010, el tribunal indi que jutjava el cas, va condemnar vuit directius de l’empresa a dos anys de presó i apagar 500000 rupies (uns 8900 €).

Em sembla evident que no tot es pot mesurar en diners.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!