Quan observe la intensitat amb la qual el poder espanyol defensa que tot continue igual, no puc deixar de sorprendre’m. Podreu dir-me ingenu, però jo em sorprenc. Quin pot ser el motiu real de la obsessió en que res canvie? perquè si alguna cosa està clara, és que les coses canvien, amb el temps. Però no. resulta que Espanya ha de ser un país on tot, absolutament tot, es decidisca al mateix lloc. a la villa i corte, que en diuen. I això, es veu que no vol dir Madrid. En realitat està allà, però no és allò. Alla hi viu molta gent, però la villa i corte es veu que només són aquells que tenen accés al veritable poder. Els qui manen de debò. I els que hi entenen, t’expliquen que, en realitat, el poder veritable està en l’IBEX35. Però això tampoc és estable. Per exemple; fa quatre dies, com qui diu, el Banco Popular va desaparèixer d’allà. I ara no és res, tècnicament parlant. De manera que, vaig pensar jo, quina pot ser la veritable raó per la qual el “poder”, aquell poder que sembla no tindre un rostre concret malgrat que sí que es veu que mana i molt, manté la insistència en que tot es mantinga sempre igual?
I, pensant, pensant, se m’ha acudit una idea. En realitat, en una situació normal, una societat funciona a la seua manera. I cadascú té el seu propi paper. Hi ha metges, advocats, empresaris, peons, treballadors especialitzats, grans empresaris, malfeiners i menescals. I homes i dones i joves i vells.
Quan la normalitat d’aquesta societat qualsevol es veu trasbalsada per alguna causa, com pot ser un desastre natural o un gran conflicte social o una guerra, tot canvia. Perquè imagineu-vos que hi ha una família que és molt adinerada. I que té moltes empreses i una casa familiar enorme. I que el seu país, o els governants del país, s’embarca en un conflicte. En una guerra, posem per cas. I la família, recolza les autoritats d’aquell país. Suposeu ara que el país en qüestió acaba perdent la guerra. I van els guanyadors i decideixen apropiar-se la casa pairal de la família. I com el país al qual pertanyen no pot imposar condicions, la família va i perd la casa. El cas no és del tot fictici. La família podia ser la família Lichtenstein i la casa pairal el palau de Lednice. A l’hora de la veritat, tant és que la família ajudés el tercer Reich per uns o altres motius. El seu palau i els jardins adjacents ara són propietat de l’estat Txec i pertanyen a Moràvia del Sud. Per cert. La visita val la pena. Si podeu, aneu-hi.
I se m’acut a mi que a l’Espanya d’abans de la guerra hi havia rics, com a tot arreu. I segurament, moltes de les propietats d’aquells que no es van trobar a bon lloc en acabar, degueren passar a altres mans. I ara, algunes d’aquelles propietats, o empreses, o ves a saber, hauran canviat de nom. Però si s’ha de fer net, i s’ha d’arribar a una reconciliació i s’han d’escatir les injustícies que van més enllà del que es pot admetre en una guerra, tal vegada algú hauria de renunciar a allò que sembla que sempre ha sigut de la seua propietat.
Per no parlar de les empreses que es van enriquir usant mà d’obra esclava. A l’Alemanya nazi n’hi ha moltes, però allà va haver un procés de desnazificació que va necessitar dècades per arribar on són ara. La diferència és que ací, els aliats del Reich van guanyar la guerra i encara no s’ha començat, un procés com aquell. Veges que el motiu per a mantindre-ho tot “igual que sempre ha estat” no siga haver d’aclarir d’on ha eixit alguna propietat valuosa.
Just ara m’acabe d’assabentar que s’ha començat l’exhumació de la fossa 113 del cementiri de Paterna. Quina casualitat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!