Els vells sempre parlaven dels diners amb un cert respecte. Almenys, els vells pobres, que són els que jo he conegut. Una de les frases que més he sentit d’ells i que més recorde és aquella de “ixe sap el que costa un duro de guanyar”. Perquè els diners representaven, per a ells, el fruit del treball primer i de l’estalvi després.
Més endavant, hem arribat als negocis per a tothom. I molta gent s’ha posat a negociant sense saber quins són els perills o les dificultats. I ha eixit perdent. Ha perdut els estalvis, la feina, el negoci o tot. Però això, ja ens ho expliquen tot d’experts, és perquè no s’han assessorat. Perquè es poden guanyar diners amb facilitat i sense risc. O gairebé.
Per això hi havia experts que recomanaven comprar accions de Telefònica quan anaven a 10 euros perquè estaven “barates”. Val a dir que anys enrere havien arribat a valdre fins a quasi vint euros. Però ara mateix, en valen 3. De manera que el consell de l’expert hauria resultat un desastre. En realitat, el problema de Telefònica és que allò que ella ofereix ha quedat més o menys obsolet, No ha investigat per a modernitzar-se i ho paga. Un problema semblant al que semblen tindre els bancs. Amb interessos negatius, el seu negoci tal i com el volen fer, és inviable. Per això frigen els clients a comissions i perden valor, empleats, credibilitat i dipòsits.
I ara, amb la pandèmia, hi ha tot un garbuix d’experts que es veu que recomanen comprar accions d’empreses farmacèutiques que treballen en medicaments contra el virus que tant ens amoïna o en algun vaccí. Tant és. El cas és que els mateixos experts recomanen avui comprar accions d’una empresa concreta “perquè estan molt avançats en el desenvolupament del vaccí” i al cap d’una setmana les accions es desplomen perquè un voluntari dels assajos ha mort com a conseqüència de les complicacions. Qualsevol investigació seriosa té alts i baixos. I en aquesta mena de casos, dura anys.
Jo no sé si hi ha molts o pocs inversors que fan cas d’aquests experts. Però el que em sembla és que aquests experts deuen treballar a comissió d’allò que es compra. Però tot plegat em sembla poc seriós. És com si els diners que es guanyen i es perden en aquestes operacions no costaren de guanyar. Fa més l’efecte que tot és com un joc. I els vells, els mateixos del principi, ja deien que “la bossa del jugador no té lligador”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!