Des de la Plana

Aquest diumenge farà dues setmanes que vareu guanyar les eleccions. Catorze dies ja. I encara és l’hora que us poseu d’acord. Em podeu dir que és poc, catorze dies, però nosaltres us hem esperat vint anys. Vint anys seguits. I, la veritat, després de les promeses, de les expectatives, de la il·lusió i de l’esperança desbordada, l’endemà de la gran alegria de veure com el País Valencià es girava per fi i deixava de banda els corruptes que ens han mentit, saquejat i enganyat tot aquest temps, esperava més, de vosaltres.

Perquè, a hores d’ara, encara esteu discutint si el president seré jo o ho seràs tu. I Ximo o Mònica. Si Mònica o Ximo. I em sembla que de veritat penseu que aquest fet té alguna importància. Al capdavall, el tema és molt senzill. Si no us podeu posar d’acord, contracteu un gerent extern. I ja està.

Mentre, però, ens heu regalat alguns episodis que ens podríeu haver estalviat. D’una banda, va un i diu que si no és ell, que pactarà amb Ciudadanos. Al cap de dos dies, va Ciudadanos i l’engega a dida, perquè heu recolzat al pervers Joan Ribó per l’alcaldia de València. Un Joan Ribó que, per als diaris de l’Edat Mitjana Madrilenya té dos pecats. Dos. És comunista i català. Com si això fora delicte. Mentre, va l’altra i se’n va a sopar a Madrid amb el líder de Podemos. Com si Podemos fora la gran força política, al País Valencià. I permet que aquell senyor que en pocs mesos ha fet més variacions en el seu discurs que Felipe González en tota sa vida, faça declaracions donant a entendre que, en realitat, Compromís serà la marca valenciana d’ell.

Mireu. A mi, a aquestes alçades ja m’és igual qui dels dos s’asseu a la cadira de la Presidència de la Generalitat. De veritat. Si us he de ser sincer, quasi preferiria un llogat extern. Un independent.

Perquè sembla que no us n’adoneu que, mentre vosaltres us atureu amb les vostres discussions bizantines, el que encara no se n’han anat estan treballant a tota màquina. No només destruint documents, que això és gairebé segur. És que també, quan arribareu, ja us hauran venut tot el peix. I ara, us he de recordar que és el “nostre” peix. El dels valencians. A hores d’ara, ja ens agradaria saber que canviaran les coses, però des de ja, des de fa una setmana, podríeu estar treballant en això i no en bajanades com si he de ser jo o has de ser tu. E

Als valencians, ens interessa que millore la nostra nefasta educació, i no que,quan arribeu, us trobeu concerts signats per a molts anys amb els de sempre. I que sereu capaços de denunciar els contractes que no s’ajusten a llei.

I que feu millorar la nostra malmesa sanitat. Per no parlar de la dependència.

I que exigiu i aconseguiu unes infraestructures sense les quals la nostra economia i la nostra societat s’aniran enfonsant lentament fins esdevenir el que ja hem estat a punt de ser. Una regió europea sense present ni futur.

I que tingueu clar que no es tracta, en cap cas, de passar pàgina de res. Que els valencians, al menys una bona part dels qui us hem votat aquesta vegada, esperem que demaneu, exigiu i feu complir les penes corresponents a tots aquells que s’han aprofitat dels seus càrrecs per robar i estafar. I que aconseguiu que ens tornen tot el que ens han robat. Perquè és nostre. Dels valencians.

I, per començar, que sapigueu que el Valencià és una variant, la més nombrosa, del Català Occidental. I que el nom és País Valencià. I que hem hagut d’esperar molts anys, massa, per aconseguir capgirar una situació que semblava impossible. De manera que ara, no espereu que ens conformem amb molles. Com diria Ovidi, el gran Ovidi Montllor, ja no ens alimenten molles. Ja volem el pa sencer.

I si, després de tants anys i tants patiments, després de tres-cents vuit anys de la batalla d’Almansa i del Decreto de Nueva Planta encara penseu que la solució, qualsevol mena de solució, us ha d’arribar de Madrid, és que no sabeu res de res.

Contra pronòstic, contra tot i contra tots, els valencians us hem donat un País nou, amb un pervindre nou i on s’haurà de començar de molt enrere per a no deixar gens de podrimer. Per començar, ni els vells partits nascuts de la difunta transició, serveixen ja.

Aixina que no us podeu engronsar més. Cal que arribeu als acords que heu d’arribar. El termini se us acaba i no tindreu cap altra oportunitat. Cap més. Ni els uns, ni els altres.

Espere, de veritat que ho espere, haver-me d’engolir tot aquest text abans d’una setmana. De veritat que m’agradaria. Però, ara mateix, no les tinc totes, que diuen al meu poble.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!