Cap d’any.

31 de desembre de 2016

2 comentaris

Avui s’acaba l’any. Demà comença el 2017. Un any ple d’esperances i d’esdeveniments importants. Del que avui s’acaba es poden explicar moltes coses, però segurament no paga la pena dir-les totes. Només remarcar que avui fa un any, Catalunya semblava abocada a unes noves eleccions, mentre que Espanya començava a establir el seu propi rècord de govern en funcions. Al cap d’un any, tots dos, Catalunya i Espanya, tenen govern. I resten sis mesos, d’aquells divuit que va plantejar el president Puigdemont el mes de gener passat, per arribar a la desconnexió. I nou per a la data del referèndum. Ja està enllestida la llei de Transitorietat i una pila de parlaments i de mitjans estrangers s’han fet ressò del comportament anòmal d’Espanya envers Catalunya.

També fa un temps que s’ha encetat la “operació diàleg” per part del govern de Madrid, que consisteix a cridar ben fort que dialogar consisteix en donar-los la raó a ells. I, a partir d’ací, parlar-ne. Aquesta operació ve flanquejada per la operació judicial, que consisteix en dur a judici tothom que tinga a veure amb la independència de Catalunya. Des de la presidenta del Parlament, fins el darrer regidor del darrer poble. De moment, sense més efectes que un enfonsament del TC o de l’Audiència Nacional (antic Tribunal d’Ordre Públic) en un fangar de proporcions desconegudes. Això, sense tindre en compte els ridículs sobre truites, ous i trencaments que recorden aquella cançó de la Trinca. També s’albiren nous temps per a l’extrema dreta, a Madrid. Sense anar més lluny, l’inimitable JM Aznar, ha refusat la presidència d’honor del PP i sembla que aquest 2017 pot fundar un partit que retorne la grandesa a Espanya. Un poc a imatge d’aquell altre que d’ací a tres setmanes tornarà a fer gran Amèrica.

I així, mentre els “constitucionalistes” (espanyolistes cada vegada més tronats) van cridant que “no és possible”, els independentistes van fent la seua feina. Així és que, fins ara, els esdeveniments anaven tant de pressa que no ens donava temps a pair-los. Segurament, aquest 2017 encara anirà tot més de pressa. En menys d’un any, al Principat de Catalunya hem passat de no tindre president a tindre enllestida una de les tres lleis de desconnexió (com a mínim). I a tindre rebutjades les esmenes a la totalitat als pressuposts.

Als que se’ls està estretint el camp de joc és als especialistes en parlar molt sense dir res. Ja ho va dir bé Pere Cardús en aquest article. Aquells del “sí que es pot, però ara igual no és el millor moment”, els de “els pressuposts han de tindre una major dimensió social, però tampoc podem ara mateix explicar quina hauria de ser aquesta vessant”, “la unilateralitat no porta enlloc” (però si és la unilateralitat dels altres no diem res). En general, són polítics amb llarga trajectòria (vivint de la política; del sou de càrrec polític, vull dir) que s’han especialitzat en demanar sense esperar que el qui mana done res. I així, sempre poden tornar-ho a demanar. Molt probablement, aquests càrrecs es veuran obligats a jugar en un camp tan estret com un únic cable estès entre dos punts ferms. Perquè el cas és que, com més va, sembla que la gent està més engrescada. I, si al final s’ha de votar, cada vot val igual. El del frare com el del cardenal. El del secretari general del partit com el del darrer simpatitzant o indecís que s’anima. Així que em sembla que l’any que anem a encetar, serà un d’aquells en els quals cal parlar clar. I ja us ho dic jo. Al final, tot es resumirà en un Sí o en un No. Els del “potser”, “ara veuràs”, “millor amb un acord”, “sense un acord no pot ser”, estan condemnats a perdre bous i esquelles. Perquè tant és les vegades que es demane acordar. Una de les parts no està disposada a acordar res ni a negociar res. No ho han fet mai. No saben. Però és que, a més a més, ni poden ni volen. Perquè perdran la gallina dels ous d’or. I, aleshores, de què viurien?

Per això, quan aquests professionals del sí però no es queixen que allà no han fet cap oferta, queden molt ben retratats. Del tot.

En resum. Que acabeu de passar bé el que resta del 2016 i feliç 2017. I ja sabeu. Com es veu que el TC es veu que està preocupat per les dites populars catalanes i per les obvietats, m’acomiadaré amb una dita:

Bon any, bon guany.

Ja ho interpretareu com més vos agrade. Fins l’any que ve.