Construïm la Catalunya independent

  Carme Chacón va dir moltes mentides. Entre altres, que han augmentat el finançament de Catalunya per un factor deu. Ho va dir i repetir. A quin finançament es refereix, quan l’espoli fiscal que sofrim segueix essent de 16500 milions anuals, un 8.4% del PIB? A quin finançament es refereix, quan les retallades que sofrim i que ells denuncien són per estalviar uns 2700 milions anuals, menys del 20% de l’espoli fiscal que sofreix Catalunya? A què es deu referir la senyora Chacón quan el seu partit continua permetent aquesta sagnia de l’economia catalana per finançar projectes públics espanyols fora de seny, com l’AVE radial i un funcionariat extremament ineficaç? Les mentides de Chacón van continuar mentre es posava la medalla d’haver aconseguit prioritzar el corredor mediterrani, quan ja sabem que el PSOE volia prioritzar la bestiesa del corredor central ,
amb l’objectiu d’impedir un lideratge econòmic català,
i que no ho van poder fer perquè la Unió Europea els ho va impedir.

Fernández Díaz, del PP, també va dir moltes mentides. Es nota que volen concentrar-se en parlar de la crisi i l’atur, però no tenen cap idea original, cap alternativa, cap proposta intel·ligent. Només culpen el PSOE d’una situació desesperada d’atur desbocat que òbviament és culpa tant del PP com del PSOE, els dos partits que han malgovernat l’economia espanyola (les dades: atur espanyol 21%, atur alemany 7%, atur holandès 4%). La mentida més important de Fernández Díaz per nosaltres és que Catalunya pot sortir de la crisi si anem junts amb Espanya, però que separats, s’enfonsaran tant Catalunya com Espanya. Això va en contra del que saben economistes de gran prestigi, tals com
Kenneth Rogoff de la Universitat de Harvard ,
i de les conclusions dels estudis rigorosos, en contra de les afirmacions de les olles esquerdades que abunden per partits imbecilitzants com el PP. Una altra de les mentides en les que s’hi recreen els polítics del PP és que la Unió Europea no acceptaria la independència de Catalunya. En realitat, el que diuen els governs d’altres països és que la qüestió independentista a Catalunya és un assumpte intern nostre, en el qual ells no hi intervindran: lògicament, els catalans hem de declarar la nostra pròpia independència i no podem esperar que ens la declarin els alemanys o els estatunidencs. Els altres països sempre voldran mantenir bones relacions diplomàtiques amb l’estat espanyol, i quan nosaltres expressem la nostra voluntat democràtica de ser independents en un referèndum amb garanties, començaran a establir les relacions diplomàtiques amb l’estat català. Això és evident, i mentrestant l’estat espanyol fa el ridícul resistint-se a reconèixer Kosovo, cosa que la Unió Europea aviat li obligarà a fer. I això és un precedent pel que passarà amb la independència de Catalunya i Euskadi: tanoca el que no ho entengui.

  Duran i Lleida pretén representar Catalunya d’una forma descarada i escandalosa. Tampoc té cap proposta innovadora: simplement, vol seguir fent el mateix que sempre ha fet al congrés espanyol. Quantes vegades s’ha parlat abans de pacte fiscal, per seguir sofrint el mateix espoli fiscal de sempre? Els seus arguments de que ells són els únics que podran “frenar el PP” ja cansen i maregen, de tan falsos que són. D’altra banda, aquest home, Duran i Lleida, s’ha distingit per insultar els homosexuals recomanant-los que visitin el psicòleg (ell és, en realitat, qui ha d’anar al psicòleg), i per tractar malament els andalusos amb l’assumpte del PER, dient-los bàsicament que són uns ganduls. Enlloc d’aquest unionisme espanyol enfadós, irritat i confrontador, els catalans necessitem un independentisme serè, innovador, amable i il·lusionador. En realitat, el vot a Duran i Lleida em sembla
el vot més inútil i més contrari als interessos de Catalunya
.

  Per altra banda, ERC i ICV van fer un bon debat, i han fet renovació davant dels errors passats. Hi ha bones propostes, com la dació en pagament com a mesura urgent per ajudar les famílies més necessitades. Tots dos partits s’han renovat, reconeixent els errors del tripartit. ERC ha renovat el seu discurs independentista i l’ha fet més real, i ICV s’ha distanciat d’un PSC al servei del PSOE, posant el dret a l’autodeterminació com a qüestió fonamental. Ja no és excepcional que hi hagi candidats d’ICV que s’han declarat favorables a la independència, com Joan Coscubiela, Ricard Gomà i Raül Romeva.

  Entre aquests dos, votaré l’opció que més m’agrada, que és ERC-Rcat-Catalunya Sí, perquè és clarament independentista, perquè defensa la construcció d’una Catalunya independent d’una forma amable però també ferma. A la vegada, entenc que la presència d’ICV és important: cal una força d’esquerres catalana que defensi l’autodeterminació però que aculli a tots els que preferirien una confederació espanyola de la qual un estat català, amb sobirania pròpia, en formés part voluntàriament. Al final, haurem de saber sumar la majoria més àmplia possible al nostre Sí a la construcció de l’estat català.

  ERC ha reconegut errors del passat i ha fet una necessària renovació de dirigents. Cal esperar que ara es recuperarà una agenda independentista real de la qual s’havia desviat. Els ciutadans no podem respondre amb la desconfiança permanent cap als polítics: davant de noves propostes i noves oportunitats, hem de donar-hi suport. Els errors d’ERC van fer aparèixer les noves forces de Reagrupament i Solidaritat, que malauradament no han estat gaire reeixides en propiciar els canvis que eren més necessaris en el món independentista. Però ara és important que torni a haver-hi un esperit de col·laboració entre les forces independentistes. Reagrupament ha fet bé d’unir-se amb la nova ERC. Solidaritat i les CUP han fet bé de no presentar-se a les eleccions per separat, permetent per tant que els vots puguin sumar per aconseguir diputats que expliquin des de Madrid per què volem la independència. En canvi, Solidaritat i les CUP no ho fan bé quan s’enfronten a ERC en aquestes eleccions. En particular, la CUP comet un error en recomanar l’abstenció ; en aquestes ocasions, val més callar i deixar fer. Ja hi haurà temps després perquè si ERC no actua com cal, forces com Solidaritat i la CUP els puguin criticar.

 Malauradament, haurem de reconèixer que els independentistes bascos van per davant de nosaltres. Esperem que Amaiur es converteixi en la primera força política (allà no sembla que hi hagi independentistes que recomanin l’abstenció), i que el País Basc arribi aviat a la independència; potser això serà el que acabarà d’empènyer els catalans.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!