Jordi Mayoral

Era impossible que no hi hagués un canvi de paradigma entre els culers després de viure durant ja un grapat d’anys el millor Barça de la història i un dels millors equips de tots els temps. La por que empresonava l’alegria dels socis i aficionats, el temor, l’ai ai ai i l’“avui encara patirem” s’han capgirat gairebé com una truita i al Camp Nou hi regna un clima de confiança, entusiasme i empatia amb l’equip, una germanor entre afició i jugadors i no només amb els cracs que marquen la diferència, sinó també amb els lesionats i els suplents més emblemàtics. La massa social ha canviat i ja no és cert que el Camp Nou sigui un cementiri, que l’afició no animi, que l’ambient sigui glacial. Els aficionats que van a l’estadi viuen contagiats de l’espectacle que es viu a la gespa i això es nota.

Francament, no sabem si aquest canvi de paradigma serà per sempre o bé, quan tornin –si tornen– els mals resultats i el joc de l’equip es fa menys atractiu, es reprendran les queixes, la mala maror, la divisió guerracivilista, la confrontació i la resta de tics característics que han marcat els culers durant generacions. No, no sabem com evolucionarà l’actitud dels barcelonistes a l’estadi, però en pocs mesos cal destacar novetats rellevants: el Camp Nou ja és un estadi sense fum; els mòbils amb connexió a internet, per fi, funcionen, fet que dóna joc a la interactivitat i, sobretot, pel que fa a la negativa a la grada jove –que hauria pogut suposar un fre a l’animació a l’estadi–, no només s’ha evitat i el camp sol ser un clam, sinó que una gran part dels culers ha fet seu el càntic central del país, vingut dels carrers de pobles i ciutats…

I és que recentment vivim al Camp Nou una de les màximes expressions de catalanisme a la història del Barça. Sí, els crits d’independència en el minut 17 segon 14, tant en la primera part com en la segona, són un element ja habitual a l’estadi, són una consigna que crida bona part de la graderia i que s’ha consolidat de manera extraordinària. Així, el Barça (l’afició del Barça) fent-ho des de baix, des de la voluntat de cada una de les persones que crida a favor de les llibertats nacionals de Catalunya, és un dels principals propagadors de la causa catalana al món (així va quedar palès al reportatge de la nord-americana CBC) i esdevé un nou motor de la causa independentista país endins. El Barça sempre ha estat un dels catalitzadors principals del catalanisme i ara, en aquest repte gegantí que viu el país, ho torna a ser, desacomplexadament, amb naturalitat, com no podia ser d’altra manera.

Davant dels que voldrien que tot fos intocable, dels que neguen qualsevol reclamació de drets civils i nacionals en el marc del futbol, dels especialistes a afirmar que no es pot barrejar la política i l’esport, milers de culers en cada partit fan de gota malaia perquè els representants polítics no s’oblidin del mandat que tenen entre mans i alhora exerceixen pacíficament d’altaveu de l’anhel d’independència arreu del món. Tot plegat, no sabem quan durarà, si el càntic pro independència s’apaivagarà o arribarà ben viu fins a la celebració del referèndum l’any 2014. Això sí, segurament aquest és un dels capítols més destacats sociològicament de l’afició del Barça dels darrers anys.

(Publicat a El 9 Esportiu el 14/1/2013)