Indubtablement, Cristiano Ronaldo és un dels millors futbolistes del món i un dels millors de l’última dècada. El portuguès ha obtingut títols individuals destacadíssims (Bota d’Or, Pilota d’Or i FIFA World Player) i també els grans títols col·lectius en l’àmbit de clubs (Champions, Intercontinental, les lligues d’Anglaterra, Espanya i Portugal). Cristiano Ronaldo és un jugador mediàtic, un esportista que deixa empremta quan participa en un partit, marca la diferència i és especial. És d’aquells jugadors que d’entrada tothom voldria tenir al seu equip i que, francament, al Madrid li ha donat un molt bon resultat, tant competitivament com mediàticament. Però tot aquest capital, tota la seva capacitat, tota la seva qualitat futbolística agafa un to grisós i s’acaba relativitzant per una mala focalització del talent i de la personalitat, ja que massa sovint opta per un estil en què l’ètica no és precisament abundant. Al portuguès li apareix una fatxenderia innecessària que, al capdavall, no és res més que una gran inseguretat. I és que Cristiano, de tant en tant, treu a la llum enfrontant-se amb rivals de manera exagerada, gesticulant en excés davant les aficions contràries i duent a terme declaracions fora de lloc un ego mal digerit que només el pot dur a la frustració. No voldria caure en la idealització de les grans estrelles del Barça com Messi, Iniesta i Xavi, però se’ls evidencia un estil diferent, menys arrogant, més humà i més desacomplexat. Un esportista d’elit com Cristiano hauria d’assumir que l’esport és guanyar i perdre, i que les derrotes ben analitzades són l’avantsala de la glòria. Si en lloc de sobreactuar el seu desencís, el capitalitzés per anar endavant, obtindria millors resultats i una imatge més elegant. Tot plegat, la projecció d’un personatge d’aquest nivell, la focalització de la seva personalitat i la competitivitat ben entesa són elements cabdals per desenvolupar una carrera professional d’èxit.
Publicat a El 9 Esportiu el 4/9/2012)