Jordi Mayoral

Hi ha mil maneres diferents de fer les coses, de liderar equips, d’endegar iniciatives, de prendre decisions, de comprometre’s. Hi ha mil maneres d’entrenar un equip de futbol de primer nivell mundial i els culers, malgrat els èxits dels darrers anys i els resultats brillants d’aquest principi de temporada, no hem de caure en el cofoisme de creure que el model del Barça és senzillament el millor, que té uns acabats tan perfectes i ideals que no cal revisar-lo mai més, sinó tot al contrari.

El model del Barça, el model de lideratge del Barça seguirà sent hegemònic si sap ser dinàmic i s’adapta a les noves circumstàncies, si sap ser creatiu i arriscat, si el model té inserit en el seu ADN la capacitat de canvi continu basant-se, evidentment, en la idea fundacional. El model seguirà sent si té la capacitat de revolucionar-se internament.

Hi ha mil maneres diferents de fer les coses i no hi ha una sola manera d’assolir èxits memorables com ha obtingut el Barça dels darrers anys. I com que no hi ha una sola manera de guanyar i de convertir-se en llegenda, Florentino Pérez va decidir que el Real Madrid tenia l’obligació de competir de tu a tu amb el millor equip de tots els temps. I sí, l’encarregat de liderar aquest desafiament era José Mourinho, avalat pels seus títols internacionals. S’hi va posar amb tota la determinació, s’hi va posar amb els cinc sentits encetant una guerra per terra, mar i aire, però després d’optar per la terra cremada, després que l’entrenador portuguès hagi socarrimat la competència interna i que qualsevol opinió que li pogués fer ombra dins el Real Madrid hagi estat dinamitada, va rebre la pitjor de les notícies a final de la temporada passada.

Avui és prou evident que la marxa de Guardiola de la banqueta barcelonista va ser la decisió més brillant per perllongar el model d’èxit del Barça i carregar-se l’estratègia de Mourinho, ja que ha estat l’entrenador del Real Madrid la persona que més ha trobat a faltar l’entrenador de Santpedor. Veient-se sense un enemic clar, Mourinho ha continuat disparant trets, però d’una forma desorganitzada i dubitativa, ja que el més probable és que no se senti còmode atacant Tito Vilanova. El portuguès deu creure que el nou entrenador culer no està a la seva altura, l’episodi del dit a l’ull l’ha d’avergonyir eternament, els problemes de salut del Tito han de frenar, poc o molt, l’atac personal i tot plegat ha accentuat el seu desconcert.

Mourinho, a setze punts del Barça de Vilanova i Roura, s’ha de sentir humiliat profundament, perquè té mínimes opcions de guanyar la lliga abans d’acabar la primera volta del campionat contra uns teòrics aprenents d’entrenador. Mourinho, qüestionat internament per campions del món com Iker Casillas i Sergio Ramos, no pot aguantar sine die una bomba de rellotgeria que ell mateix ha fabricat. És cert que el cost d’acomiadar Mourinho és altíssim, però a dia d’avui el cost de mantenir-lo i el cost personal de Mourinho de quedar-se a la banqueta del Real Madrid no es pot allargar gaire.

Finalment, i aquesta seria la gran victòria del Barça, es pot demostrar que hi ha mil maneres diferents de fer les coses, però n’hi ha que no són útils, que optant pel camí de la provocació permanent no s’assoleixen objectius de gran volada.

(Publicat a El 9 Esportiu el 24/12/2012/)