Jordi Mayoral

Hi havia una vegada el millor equip del món que ho va guanyar tot i ho tenia tot per guanyar, un equip estel·lar que va revolucionar l’esport rei, va esdevenir llegenda, però aquest equip encara tenia reptes al davant, pensàvem que encara tenia l’opció d’allargar-se moltes temporades més fent evolucionar el model, seguint fent gaudir els aficionats, convertint-se per sempre en el mirall més preuat de l’esport.

Aquest equip el liderava un fenomen que es deia Messi, potser el millor futbolista de tots els temps. Aquest equip tenia uns jugadors completíssims, de primera, jugadors que tenien talent i amor pel club, però res dura per sempre, deien els més vells del país. Res dura per sempre, deien els adversaris. I cada dos per tres, algú assegurava que s’acabava el cicle o que venia el llop, cada dos per tres algú ens recordava que ens havíem de despertar, perquè allò era un somni i els somnis, somnis són. Perquè ens recordaven que el nostre paper a la història és secundari, perquè els culers i els catalans no hem nascut per vèncer, sinó per acotar el cap, perquè nosaltres potser hem guanyat, però només hem guanyat una mica i ja està, s’ha acabat. Ara els tocava als altres. Aquest moment màgic havia estat un accident.

Aquest equip que era el millor del món estava fent una temporada agredolça, sí, guanyaríem la lliga, però els partits més importants costaven molt, no s’acabava de fer girar la roda com abans, perquè es veu que els detalls s’havien descuidat, l’entrenador potser no era l’adequat, calia fer neteja a la plantilla. El més difícil era la Champions, la gran competició, allà on els millors jugaven entre ells, allà on es decidia qui tallava el bacallà. I a Munic ens en van fotre quatre. Quatre. I pertot, ressonaven les paraules que s’acabava el cicle o que venia el llop. Pertot es manifestaven grans dubtes, els interrogants caminaven amb pas ferm. Ara bé, sempre hi ha una segona oportunitat, sempre, això diuen els que en saben, tenim l’opció de esmenar els errors. I va arribar el dia, un dimecres d’abril.

Abans que l’àrbitre xiulés l’inici del partit, les grades bullien i els jugadors del Barça escalfaven com mai s’havia vist escalfar, amb una intensitat absoluta, amb una concentració que espantava els germànics. Abans que l’àrbitre xiulés l’inici del partit, el mosaic més bonic que s’ha fet mai en un camp de futbol va omplir d’una plasticitat meravellosa el Camp Nou. I l’àrbitre va xiular l’inici del partit i el Barça tornava a ser el Barça. Abans d’arribar al minut 1 de joc, el porter alemany va haver d’aturar un gol cantat; abans del minut 5, la suor freda, no se la treien de sobre, els de Munic. I va arribar el primer gol d’aquell geni que es diu Messi. I la grada va embogir i el mosaic més bonic que s’havia fet mai en un camp de futbol va tornar a fer esclatar la bellesa i les possibilitats de remuntar, de corregir els errors, de tornar a enfilar l’agulla, perquè tot està per fer i tot és possible. I va arribar el segon gol i l’estadi gairebé es va enfonsar d’emoció, perquè siguem francs, tots necessitem dosis d’èpica, perquè aquest equip no podia morir amb els braços caiguts.

(Publicat a El Esportiu el 29/4/2013)