Prendre la paraula
jordimartifont
Som… i serem!!! Mediació per als moviments socials
de “les meravelles” dels moviments socials, avui, no ho faré, ja que avui
parlaré d’agres conflictes, d’allò de què la premsa del sistema no parla perquè
ho ignora i que la premsa alternativa o contrainformativa calla perquè no
convé…
trobar algun tipus de mecanisme, coordinació o digueu-li com vulgueu que ens
estalviés la refotuda mania que tenim de tirar-nos els plats pel cap quan
resulta que tot ens està anant més que bé. Insisteixo que el que explicaré no
té la mala intenció de fer sang sobre alguns temes que bona part dels lectors i
lectores poden pensar que estan superats sinó que vol utilitzar els exemple
concrets (tot i que potser no prou contextualitztas) per fer una proposta en
positiu al voltant dels conflictes a l’interior dels moviments socials, les
organitzacions anticapitalistes, etc.
Fa
poques setmanes, s’ha produït un fet que m’ha fet pensar en com de malament ens
organitzem i quins mecanismes tenim o ens manquen per tal d’accedir i construir
alternatives reals més enllà dels cartells que acostumem a penjar arreu. A la
gent que feia Ràdio Korneta a Berga els han fet fora de l’Ateneu Llibertari que
els acollia per una assemblea legítima -no ho poso en dubte- però que es
retrata quan fa passes d’aquest tipus. Enmig d’aquest conflicte, s’han
enregistrat insults, amenaces i una sèrie de coses d’aquelles que fa fàstics
d’explicar. La desavinença entre uns i altres sembla trobar-se en l’ordenança
del civisme que la CUP de Berga ha acabat votant després d’una reformulació del
text i que els anarquistes de Berga es neguen a acceptar i a acatar, malgrat
els canvis en el seu darrer redactat. L’enfrontament ha estat fort i costarà
tornar a fer propostes infectadores a la capital del Berguedà. Ara bé, més
enllà del que es digui i com es digui, hi ha les persones i no és lògic que un
conflicte polític com és aquest esdevingui un cau de violència verbal i
d’altres tipus (sempre de baixa inensitat) com ha esdevingut.
A
Terrassa, després de la detenció de la Laura Riera, els moviments socials van
quedar profundament dividits, fins al punt que ara és una ciutat on, com a
anècdota, un llibre es pot arribar a presentar dos cops perquè cada una de les
estructures resultants de la crisi que van patir fa uns anys ha esdevingut
independent i fins i tot ignorant del que fa l’altra part (no hem d’olidar que
les dues són tan semblats que de fora no es veuen diferències).
És
aquí a on volia arribar. Si a bona part de les escoles i instituts dels Països
Catalans tenim ben estructurada la mediació de conflictes com a eina de
contenció i dissolució de conflictes més enllà de l’enfrontament, per què als
moviments socials dels Països Catalans no creem alguna entitat o grup de
persones que facin aquesta feina i s’ofereixin obertament a fer de mitjancers
en conflictes concrets com aquests? No cal que siguin -ni que es vegin- com un
grup de sancionadors o com un grup repressor sinó tot el contrari; sí que la
seva feina ens ha de servir, però, perquè la sang no arribi al riu.
fer front a totes les petites desavinences que ens trobarem com a moviments
però tenir l’eina, aquesta en concret de la mediació, ens pot arribar a
permetre un llibertat de moviments que ara mateix no tenim, alhora que esdevé
una eina potent per aprendre a resoldre conflictes molt complicats o que com a
mínim aquests no es podreixin.
Qui formaria part d’aquest
“servei de mediadors”? Doncs qui vulgui, pugui i sigui acceptat per tothom en
general i per les parts en concret. Segur que cadascun dels qui llegiu i
discutiu podreu fer una llista de noms generals o completar-ne una altra a
nivell local, amb membres dels vostres moviments socials propers, amb gent de
consens i infectadora. De moment, imaginar és gratis i, posats a demanar,
demanem-ho tot, i que els conflictes es resolguin dins i per al bé dels
moviments. O que com a mínim no es converteixin en conflictes enquistats i
irresolubles i facin més mal que bé. Que la feina és molta i les energies,
massa justetes per perdre-les amb conflictes estèrils.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
és necessari.
Sempre, quan hi ha un conflicte que cal resoldre es pot pensar el següent: amb aquest altre grup de deu coses en tinc 6 que tots estaríem d’acord, 2 que no ho se, i 2 que ens posarien de morros. En quines vull pensar? En les oportunitats que ens dóna fer feina junts o en els riscos de perdre el meu discurs? Aquesta és la qüestió: mort als dogmes de l’esquerra! Visca la participació i el poder horitzontal ben organitzats!
…el gran problema és que el número de conflictes que tenim és tal que mediar en tots els conflictes existens als mm.ss. seria ben difícil. Però bé, sempre s’ha de començar.
De totes maneres al teu anàlisis li falta una cosa, crec, i és que si la gent es baralla no és només per petites qüestions o petites desavenències o malentesos. No. La gent es baralla perquè en el fons li costa estar unida i adonar-se de quantes coses en comú té amb el qui es baralla (parlo dels mm.ss.). Prefereix tornar a la vella identitat ideològica, sigui A o B. Una cosa que per mi i per tu probablement ens sembli absurda, però a la gent li encanta barallar-se per aquestes coses… I després es veuen fent les mateixes coses amb tots a tot arreu i s’han d’aguantar perquè quin remei…
Això nostre sempre ha semblat més un dividir que no pas un sumar! Multiplicar ni se’m passa pel cap. Sempre he pensat que seria bo anar totes juntes i quan hàgim arribat als mínims que la gran part dels moviments socials compartim, aleshores, debatem fins a on cal anar, però els mínims els compartim!
A Barcelona, el passat dia 15 va sortir força gent al carrer. El problema, per a mi (un dels problemes) és que á gent era “la de sempre” no vam traspassar el missatge més enllà del nostre melic, del “gueto” dels moviments socials. És difícil trencar aquest (de vegades) aïllament de la resta de la societat perquè no ens hi sabem comunicar… tot i que no m’estranya perquè ja costa de comunicar-nos entre nosaltres.
A la Directa això ho constatem cada assemblea perquè les que en formem part som de tots colors, ara bé, que cada setmana surti un projecte en comú… no sé, em fa recuperar l’esperança! 🙂
Al 1989 es creava el Col·lectiu Llibertari de Tarragona i Barris. L’any 2001 o 2002, no ho se de segur, desapareixia l’Ateneu Llibertari i així el Col·lectiu. Penso que ens quedem moltes vegades en una manera de dir força coneguda per nosaltres/es i que el reste de la societat no arriba, aquestos guettos de que parla la companya produeixen una autolesió en els col·lectius. Se’ns veu? Sí, però potser no entenen. La paraula “anarquia” a tots els diciconaris parlen de caos, de desordre total, és el que enten la gent. Parlo d’aquesta paraula per que em toca més, no diem de comunisme (el que enten la societat és que va fracasar al 1989), per exemple, i a segons quins mitjans de comunicació només nomenar Catalunya o Euskadi implica reaccions (mai millor dit) extremes. Repeteixo que són exemples només, hi ha molts més.
Llavors potser l’idea és bona d’un mediador però si creiem, que jo encara no ho acavo de veure clar doncs no hi crec en la gent en general, que canviarem la societat s’ha de començar des de la nostra pròpia manera de obrir les idees i les lluites internes tanquen i desfan col·lectius i projectes, com va passar a l’Ateneu Llibertari de Tarragona, erem uns/es quants/es, sempre els mateixos, sense un diàleg, enfrontaments personals i va desparèixer.
Uns/es mediadors/es? No ho sé, és molt difícil avuí en dia però em sembla bona la proposta. Això sí, es tindria que buscar una manera d’expressar cap a la societat el que realment som potser amb un llenguatge…ara mateix no ho tinc molt clar la manera doncs segurament tindriem moltes idees tothom.
Potser l’idea porposada porti a plantejar-ho, potser. La gent pensa en calés, en el poder propi devant de l’alié, s’extranaya quan aquest poder no hi és, creu que pot aporfitar-se’n o maxacar a l’altre doncs creu que aquesta manca de poder facilita el seu poder i de sobte es queden molt soprpresos de que aquesta manca de poder els ha deixat en evidència, no ho entenen.
M’enteneu? Així segurament no m’entendrà quasi ningú. Me’n vaig a dormir que he tingut un dia dur, això sí s’enten, oi?, o no?
Benvolgut Jordi,
Precisament el teu escrit conté una de les llavors de la desavinença. Parles de coses que t’han dit, no pas que les hagis viscut. Per tant, distorsiones els fets i sense voler deixes anar un seguit d’afirmacions que són falses, malgrat no sigui aquesta la teva intencionalitat. Estic parlant del tema de Berga; no entraré a rebatre-les per no desviar l’atenció del tema més general.
Doncs això, la gent parla, i parla molt perquè la xarxa social que acull els moviments socials és extensa i dinàmica, però alhora força tancada. En definitiva, tots els ingredients per abonar el rumor i la difamació, gèrmens de tots els conflictes que pateixen els moviments socials.
I sobretot sempre a l’aguait amb el rumor. Quan ens expliquin alguna cosa que després constatem que és falsa, només hi ha dues possibilitats: considerar el missatger un desinformat o bé considerar el missatger un personatge que actua amb males intencions.
I, sobretot Jordi, informa’t bé sobre el tema de Berga perquè no l’encertes en l’explicació que en dónes.
Em sembla molt bona idea,
qui ho havia de dir que fossin el instituts els que ens fessin venir ganes de còpiar
la idea! Només diria que caldria que aquestes persones anessin rotant perquè
sinò seria una falàcia. Ningú no tenim els nostres conflictos resolts ni els
tindrem mai a la vida, així que segurament tu ho faràs també com ell, o ella o qui sigui, tothom ho pot fer.
I com diu el teatre de l’oprimit no podem anar donant lliçons sinó les vivim directament
o si no les tenim resoltes a casa i no és una crítica, és una realitat. A més,
crec que s’ha d’anar amb molta cura, perquè com deia no sé qui…ser solidari i
voler ajudar vol dir còrrer els mateixos riscos, cal vigilar amb ajudar només
amb paraules perquè pot ser d’allò més buida. Penso que es bona idea amb
aquestes matissacions, i que com diu en Jordi és realment lamentable defensar el
mateix i no unir forçes, lamentable i amb poc futur. Així que sument-nos ja!
Ja fa molt temps que es fa , de fet sempre s’ha fet, aixó de mediar en els conflictes que tenim.
Però crec que com més funciona és de una forma informal, en el dia a dia, i coneixent-se més les diferents parts, mantenint els ponts que hi ha. No funciona tant quan es parla de mediar en els conflictes a modes de “servei”, perque la gent que portem anys mediant en els mil i un conflictes que ens atravessen (la vida és conflicte) no som un servei sinó que també formem part d'”allò” i els volem solucionar pq . desitjem caminar un camí plegades.
El que cal és ganes col.lectives i fugir del ego (jo, el meu col.lectiu,el meu barri….) i tornar a interrelacioar-nos més