Prendre la paraula

A casa nostra, aquest escenari travessa les dues grans qüestions que han marcat històricament l’agenda política del país: la social i la nacional. Les mobilitzacions recents han fet palesa la injustícia de la gestió neoliberal de la crisi i han servit, alhora, per constatar l’existència d’un clam majoritari a favor d’un referèndum d’autodeterminació. Sabem, però, que per revertir l’actual situació no n’hi ha prou d’aconseguir resultats electorals més a l’esquerra o més compromesos amb el dret dels pobles a decidir lliurement el seu futur. El que necessitem es redefinir de manera profunda un marc econòmic, social i cultural que no ha sabut respondre als principals desafiaments del nostre temps. El que està en crisi és el sistema, i el que cal és l’articulació de propostes amb l’ambició de superar-lo en el seu conjunt.

En una cruïlla històrica com l’actual, la defensa de les pròpies sigles no pot ser un obstacle per impulsar un espai més ampli i plural. El que necessitem és generositat, tant en el camp de les esquerres com dels moviments socials. Sabem quin és el principi que ens hauria de guiar: es diu democràcia. Real, plena o sobirana, l’adjectiu tan sols ens indica que és en la seva absència on rau el problema.

Si alguna cosa hem après del 15-M, de les lluites que l’han nodrit i de l’escenari que va esclatar després de la manifestació del 11-S, és que no tindrem democràcia real sense una força plural capaç de donar-hi sentit. Aquesta força no ha de buscar en si mateixa les respostes. Més aviat, ha de ser capaç de convocar  tot el teixit social compromès del país i d’impulsar processos constituents que cerquin complicitats amb altres iniciatives democràtiques d’Europa i de la resta de l’Estat. Més enllà del 25-N, cal obrir un espai que ens permeti teixir noves respostes, entre tots i totes, i començar de nou.