Prendre la paraula

He participat en el bloc negre com ja fa uns anys a Barcelona i voldria exposar-vos unes crítiques amb tot el companyerisme.

De fa anys que parteixo de que totes les lluites contra qualsevol tipus d’opressió (de classe, pel genere, com  a persona, per l’opcio sexual, com a poble….) tenen el mateix valor, independenment que un o una es senti afectada més per una o altra. Crec que és bo i és el camí que tots els antagonismes contra aquest sistema injust alienant i opressiu vagin confluint cap un projecte comunitari d’abaix a dalt basat en l’autogestio i la coordinacio assemblearia, la igualtat, el respecte, la solidaritat i la llibertat individual i col·lectiva… També és bo que en les dates simboliques com el 8 de març, l’1 de maig o l’11 de setembre es vegi aquesta confluència de lluites.

I aqui va la critica: jo vaig començar  el meu activisme i el mantinc des de posicions obreristes, pero penso que l’11 allò central és la lluita que tenim com a poble perque ens han negat i ens neguen el dret a ser el què som, un poble amb una llengua i una o unes cultures propies, i ens neguen la llibertat a voler ser el que som i no podem deixar de ser, ni més ni menys que qualsevol altre poble però som el què som, -que deia en Marti i Pol-.

Tampoc crec que l’11 i el que ens afecta com a poble hagi de ser el “pal de paller” que durant anys s’acostuma conscient o inconscientment a fer. Ni el poble, ni la classe, ni el genere, ni la terra, ni l’opcio sexual -de moment aquesta darrera ningu ho ha plantejat…-, ni contra l’explotació, ni contra l’autoritat. Ni avantguardes ni pals de paller. Pero a cada moment s’ha de lluitar pel què s’ha de lluitar.

Penso que el moviment llibertari pot aportar al moviment independentista la rauxa que ja aportava a l’independentisme dels 80 molts dels qui hi participaven, fins i tot crec que en molts llocs la rauxa llibertaria era el que predominava i empenyia a molts i moltes independentistes d’aleshores a enfrontar-se a garrotades a un Estat espanyol que se’ns havia rifat, que havia enganyat a tota una generació d’esperances frustrades. Una rauxa molt diferenciada de la mena de trenclaclosques politico-intelectuals  que moltes posicions d”origen “marxista” acostumen a introduir conscient o inconscientment als moviments populars i que en el moviment independentista sabem que ha tingut els seus encerts. però també els seus errors.

Lluitar des de posicions i formes llibertàries per l’alliberament nacional d’un poble és tan vàlid com fer-ho per l’allliberament com a classe, com a gènere, per la llibertat sexual, per la terra, com a individuus i persones, contra tot tipus d’explotació, d’opressió o d’autoritat. I per alliberar-nos com a poble es necessita, és necessari que com a mínim hi sigui present, aquesta forma d’entendre i d’actuar.

De ben segur que era més o menys la forma que devia empenyer als segadors de 1640 a cremar les cases dels jutges de l’audiència, els registres, les cases del rics “perque Adam va morir intestat” … i que tan de pànic devia fer als “prohoms” del Principat, que en una setmana entregaran a correcuites aquella Republica -res.publica- a un nou amo, tant nefast com el que hi havia abans.

Salutacions companyes i companys