Prendre la paraula
jordimartifont
És curiós això de casa nostra. Durant anys hem sentit a parlar de Michel de Montaigne per boca d?altres. Tant Pla com Fuster el reconeixien com a mestre, tot i que va ser el de Sueca qui me?l va presentar a mi. Bé, Fuster i els fusterians, amb Toni Mollà al capdavant, de qui un dia ja en parlarem intensament.
És curiós això de casa nostra. Durant anys hem sentit a parlar de Michel de Montaigne per boca d?altres. Tant Pla com Fuster el reconeixien com a mestre, tot i que va ser el de Sueca qui me?l va presentar a mi. Bé, Fuster i els fusterians, amb Toni Mollà al capdavant, de qui un dia ja en parlarem intensament.
I ara, des de fa una mesos, les i els lectors catalans en podem parlar en primera persona previ pas pel sedàs d?un traductor de primera línia, el professor de la Universitat de València i poeta Vicent Alonso. Del primer volum dels ?Assaigs? se n?han venut més de sis mil exemplars i el segon va camí d?arribar a la xifra. Unes quantitats que impressionen tractant-se d?un llibre de filosofia, accessible per al gran públic en alguns dels seus articles però en d?altres no tant.
Confesso que Montaigne em tenia el cor robat quan en parlava Fuster però sempre és lògic de pensar que, quan cites, esporgues i tries. I la tria moltes vegades amaga l?os que no ensenyem perquè els altres es pensin que tota la resta és tou.
I Montaigne ha resultat plàcid i gustós en la lectura, accessible però mai simple. A voltes es troba lluny del que jo penso però el to que fa anar és el to, el to que admiro i busco, el to que tenia Fuster de qui no només era lectura preferida sinó ?i ara es veu clar- inspirador i referent inexcusable en el to. Un to que ve del segle XVI, però pouat en una profunda cultura clàssica grega i llatina. El to d?home públic com a alcalde de Bordeus, viatger i, finalment, reclòs al seu castell durant nou anys en què es va dedicar a llegir, a pensar i a escriure. El resultat van ser els ?Assaigs?, el naixement d?un nou gènere que inclou una veritable visió general sobre el seu temps i la humanitat que encara existeix. Alhora clàssic i actual, Montaigne parla d?ell i a partir d?ell del món que l?envolta, acomboiat pels ensenyaments dels clàssics i els exemples de la seva pròpia vida, una recepta rotunda, contemporània i, sobretot, no dogmàtica, o tan poc dogmàtica com permetia l?humanisme del moment.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Joan Fuster en general només és representa a sí mateix com tothom. Però de vegades pot semblar que en Joan Fuster més que voler estar un representant del valencians, ha volgut estar un representant de la visió que tenen els catalans del País Valencià.
Un altra qüestió seria parlar de l’influència política del pensament de Joan Fuster al País Valencià.