Prendre la paraula
jordimartifont
(Jo estimo al Matias Vives). Ramon Salvat: “La resposta d’un advocat i economista (abans comunista)”
La premsa escrita i digital del Camp de Tarragona ha publicat aquestes darreres setmanes una polèmica a partir de les acusacions formulades per un dels líders de la CUP al Camp, en Jordi Martí Font, a l’actuació al Consell d’Administració de la ja pràcticament extinta Caixa Catalunya del Sr. Matias Vives March, advocat i economista, abans comunista, que en endavant esmentaré amb l’acrònim AIEAC.
El Sr. AIEAC escriu en un article publicat al “DiariMés” de 26.7.2013 una llarga resposta a Jordi Martí, i sembla voler donar al comú dels mortals que no gaudim de la seva docta saviesa, un seguit de informacions per fer-nos adonar de la poca preparació d’en Martí en assumptes tan transcendents com són les vicissituds i necessitats del món de les altes finances. Gracies, Sr. AIEAC, ha estat vostè molt generós i també “imaginatiu” en el seu intent. (Continua)
Diu el Sr. AIEAC que ell fou proposat per a tan magne càrrec de membre del Consell d’Administració de Caixa Catalunya (R.I.P.) com a “representat a la corporació que va fundar la caixa (la Diputació de Barcelona)”. Intenta així desvincular ICV afirmant que aital formació política no tenia dret a “cap cadira” al susdit Consell d’Administració. D’aquesta afirmació hem de deduir que tal Diputació que funda tal corporació és un ens eteri producte d’un del forats negres sorgits desprès del “Big Bang” d’acord amb Stephen Hawking (versió agonística) o de la voluntat divina d’Al·là, Déu o Jahvé segons preferències (versió creient).
Equivocats estem, doncs, els qui creiem que les diputacions son òrgans polítics que es creen corporacions i altres andròmines en base a la representació política que tenen, per cert, indirecta, a proposta de partits polítics que formen governs de majories o d’unitat segons lloc i circumstància.
També ens aclareix el Sr. AIEAC que en el moment que van designar-ho ell ja només es representava a si mateix i que els únics interessos a defensar eren els del càrrec que ocupava. S’ha d’agrair aquí la seva sinceritat i claredat. Certament, això és el que passa i continua passant: en el moment d’assolir el càrrec que a un li ha “tocat” ocupar (la cadira, que deia ell) sigui quin sigui, conseller del que es vulgui regidor cap de “gobierno” o de govern, no s’ha de tenir cap altra ideologia i interès que els propis de la cadira i les seves “circumstàncies”. A fer punyetes, doncs, l’ideari polític, els programes, les promeses que han fet possible que una colla “de desinformats” et votessin a tu o al teu partit per fer possible el càrrec que ocupes. És aquesta l’essència de la democràcia “participativa” de què gaudim en aquest estat.
El SR. AIEAC ens instrueix seguidament de les particularitats i servituds del càrrec assolit gracies a qui no ha acabat d’aclarir, encara que al qui això escriu, que no és cap especialista en la matèria i està molt poc titulat, li sembla que era la Diputació de Barcelona. Ens diu que això dels Consells d’Administració no són ni un parlament ni un òrgan polític de representació social (tot i la meva falta de llums, d’això no en tinc pas cap dubte) i formula una abrandada defensa del secretisme i la confidencialitat del que es discutia, decidia i de la indubtable necessitat de la seva immersió en les particularitats del “mercat lliure” que el bo d’en Karl Marx en deia capitalisme. Retreu a Martí la seva poca il·lustració en aquest temes i la confusió que acredita dels àmbits públics i privats, tot plegat per afirmar que la Caixa Catalunya (R.I.P. de nou) jugava “la lliga” de les entitats financeres, no pas a consolidar una entitat de crèdit arrelada al territori amb voluntat de servir als seus impositors, protegir els seus estalvis i optar per l’economia social que era el que molts (i suposo que també en Martí) esperàvem que fessin als òrgans directius de l’entitat on hi participaven gent de partits i sindicats d’esquerres. Vàrem errar, que els hi preguntin sinó als molts petits estalviadors de l’entitat que ens ocupa que tenen avui els seus diners pignorats per accions preferents i altres artil.lugis de “mercat lliure”, és de suposar que aprovats pel seus òrgans de control i direcció.
Es possible que en Martí, i jo mateix, tinguem alguna confusió, vostè Sr. AIEAC sembla no tenir-la. Puc assegurar, però, que els qui no en tenien cap de confusió ni la tenen, son els Senyors Francisco González Rodriguez, natural de Chantada (Lugo), Emilio Botin Sanz de Sautuola Garcia de los Rios, nat a Santander, el Sr. Isidre Fainé Casas de Manresa i el Sr. Josep Oliu Creus, de Sabadell. Ells han pràcticament aconseguit repetir-se el pastís financers de l’actual estat espanyol i del possible futur, segons els sobiranistes, estat català; pastís que inclou coses tan progressistes com la privatització de les pensions i la sanitat.
Penso que sense l’entusiasta col·laboració amb el “lliure mercat” de gent com vostè Sr. AIEAC i del qui fou el seu cap l’antic ministre de la guerra, en Narcís Serra, no els aniria la cosa tan galdosa.
Aborda el Sr. AIEAC amb “gallardía torera”, el procediment que va elevar a tal Sr. Todó com a màxim responsable de l’entitat amb un sous i indemnitzacions que algun antic alcalde del meu poble també en diria i diu “de mercat” segons la situació del “molt llunyà” any 2008. Allò tan habitual al “mercat lliure” de l’encàrrec de la recerca d’un candidat ideal a “empreses externes” que per si algú ho desconeix, solen ésser les mateixes que fan auditories, estudis, projeccions, informes i qualsevol cosa que serveixi per no detectar res que convingui que no es detecti. M’estalvio el noms de tals consultories i empreses de serveis, acostumen a sortir en tots els assumptes que han “enriquit” l’economia del país i la seva credibilitat. Aviat les veurem, per cert, gestionant algunes de les nostres prestacions socials.
En una clara demostració que això de l’autocrítica no es res que al nostre AIEAC li suggereixi res, costum molt habitual entre polítics amb responsabilitats actuals i passades, afirma convençut i contundent que ara tornaria a fer el mateix, o sigui, a donar el seu vot positiu a la contractació i a les retribucions assignades al tal Sr. Todó, reblant el clau amb l’afirmació que tal mètode valia tant al 2008 com al 2013…. Olééé!
Tinc un amic, castellà vell, de Segovia, que un dia em va explicar que carai volia dir allò que als catalans (sobiranistes o no) ens sona tant estrany: “sostenella y no enmendalla”. Em sembla molt adient per vostè i el seu article de replica Sr. AIEAC.
Finalitza el seu article el Sr. AIEAC tractant el tema dels doblers per ell percebuts per la feixuga tasca efectuada amb llargues reunions al llarg de 30 o 40 dies a l’any, fent-nos sabedors que la retribució que va percebre per hora dedicada es movia entre 120 i 195 euros. De la lectura del que escriu m’ha quedat la sensació de que li varen quedar ganes de demandar al Sr. Narcís Serra per garrepa. Com ell ha de saber te força difícil ara plantejar una reclamació de quantitats per no trobar prou generosos tals emoluments cobrats. Tota demanda que fes tindria moltes possibilitats d’esser considerada extemporània.
Potser per estar acostumat a sous, honoraris, pensions, i retribucions en general poc “de mercat”, estic commocionat per les reflexions del Sr. AIEAC sobre el tema. Com ha quedat clar que és ell una persona docta i informada, seria del tot inútil parlar-li del salari mínim interprofessional existent al 2008 i al 2013, de la pensió màxima del mateix període, recomanar-li les enquestes oficials sobre retribucions salarials a l’estat en els darrers anys. Tampoc cal esmentar-li que moltes empreses del “lliure mercat” que avui encara estan actives i tenen empleats solen pagar quantitats properes o inferiors als 120 euros als membres dels Consells d’Administració per l’assistència a tota la reunió, no pas per hora. Es evident que tenim percepcions diferents del mon del treball i de la realitat econòmica.
Lamentablement, m’ha quedat clar que el Sr. AIEAC mai no arribarà a considerar que es va equivocar, també que el seu partit, Iniciativa, no farà mai cap retret del seu pas pel Consell d’Administració de Caixa Catalunya.
Espero, però, que cada cop més persones s’adonin, com jo he fet, que actuacions com la seva i la de tants d’altres que militen i militaven en opcions de progrés ha servit per convertir-se en eficaços i imprescindibles ajudants dels “poderosos” que esmenta en Joan Herrera, els mateixos que ara estan “deconstruint” o directament eliminant tot allò que va costar tant d’assolir amb l’esforç de molts, i el em dol mes, també amb la dedicació i la feina ben poc, o gens, retribuïda d’aquell antic company que es deia Matias Vives March, advocat i economista que era comunista del PSUC.
No pateixi Sr. AIEAC, vostè esta guanyat aquesta guerra, doncs sembla estar al costat dels qui porten guanyant-la força temps com els tal Todó, Serra i els quatre grans banquers.
Alguns, no se si volem fer “La Revolució” o, simplement, intentem que tot giri cap allò que creiem millor per les majories, i som cada dia menys políticament correctes i comencem a alçar la veu per que no tot continua com ara, per tal de que no és justifiqui mes allò injustificable.
Estaré molt content que, per tot el que he escrit, els de sempre em titllin de demagog car així em situaran al costat de gent que ja gaudeixen d’aquest adjectiu a qui respecto i admiro doncs recentment (com Ada Colau) o fa ja molt temps (com Julio Anguita) ens informen o varen informar del que ens venia a sobre.
M’atreveixo finalment a recomanar-li a en Jordi Martí un us mes acurat dels adjectius que puguin tenir connotacions penals. El Sr. Vives, el Sr. Todó no són, codi penal en mà, lladres. Això és així ens agradi o no donat que cap dels dos ha fet res que pugui ésser considerat punible per un jutjat amb les lleis avui vigents. Per contra, certes acusacions poden constituir objecte de demanda i corresponent sanció d’acord al Títol XI del mateix codi penal que diu que ells no són lladres. Si pots evitar donar-los més satisfaccions, millor, ja gaudeixen de moltes.
Ramon Salvat- Administratiu. Abans i ara, de nou, comunista
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Observació 1: “el Jordi Martí és el LÍDER de la CUP”. Des de quan la CUP té líders? Aclareixi’m això Sr. Salvat. Que no ens traeixi el subconscient!!
Observació 2: quan parles d’abans comunista, et refereixes a comunismes tipus URSS, Xina, Cuba, etc.? Ho dic perquè depenent de com, pot semblar un afalac més que una expressió de menyspreu, que crec que era el que intentaves.
Observació 3: lo del Sr. AIEAC… bé, també és una mica infantil (ho sento).
Observació 4: “sembla voler donar al comú dels mortals un seguit d’informacions”. Això és una sensació teva, així que aquí ja trobem un primer punt de demagògia (però al ser lleu, no el tindrem en compte). Ets tu qui el situa en aquest nivell, no ell. Jo personalment no dubto que el Sr. Martí no domina el món de les finances, ni necessitat que té de fer-ho.
Observació 5: Lo dels forats negres… Crec que el que t’està intentant dir és que representants polítics de la Diputació, el preferien a ell, encara que no fos afí al seu partit, doncs ICV no tenia dret a escollir-hi ningú. D’aquí la falta de vincle.
Observació 6: Que jo sàpiga, per entrar a un Consell d’Administració d’aquests no et voten, sinó que et proposen des d’un organisme (en aquest cas la Diputació de Barcelona). Si tot hagués de passar per assemblea, no creieu que aquestes es farien una mica eternes? Vull dir, de veritat ho veieu viable? I en tal cas, que passa si no tothom va a l’assemblea aquell dia? Que passa si aquesta no és representativa? Que passa si es queden uns pocs al final i prenen les decisions quan ja tothom dorm? No obtindríem el mateix resultat des d’un punt de vista democràtic? Hem de votar per tot? Seriosament, està bé que vulguem més democràcia, però sobretot que sigui pràctica: si tothom ha de donar la seva opinió i les coses s’han de fer per consens, no s’avança.
Observació 7: Com a referents filosòfics, no tenim ningú que visqués durant l’etapa democràtica i amb estat del benestar (enlloc de Gramsci, Marx,…)? Llavors (fa un parell de segles) es podien entendre les seves crítiques/raonaments, però avui, i havent vist alguns intents de comunisme, no sé, que voleu que us digui, em queden molt lluny la veritat (l’anarquisme crec que mai ningú s’ha atrevit a provar-lo a gran escala, o si ho ha fet, ha estat un fracàs tant immediat que segurament no ha quedat ni registrat com a tal. Corregiu-me si m’equivoco, si us plau). No discuteixo la crítica que feien Marx & Co., sinó les solucions que (ells si, valents) es van atrevir a proposar, encara que s’hagin demostrat fallides.
Observació 8: “Caixa Catalunya jugava la “lliga” de les entitats financeres”. Quina és l’alternativa Ramón? Tenir només el petit client, sense retribuir-li interessos (i deixar que la inflació creada pels capitalistes i el lliure mercat se li mengi els estalvis a un ritme d’un 5% anual?) i donar només crèdit en funció d’això? Està clar que llavors no parlaríem de la tercera caixa de l’Estat, sinó d’una caixa petitona i islàmica, on els tipus d’interès estan prohibits. No crec que funcionin gaire bé… Però proposa si et plau: tu que haguessis fet si haguessis estat una caixa d’estalvis en ple segle XXI abans de la crisi? (i no s’hi val a dir banca ètica, que això si que és quelcom eteri i en molts aspectes contradictori)
Observació 9: Està clar que la comercialització de les preferents va ser delictiva, encolomant producte a gent que no sabia què firmava. Ara, on està la responsabilitat? Per mi està clar: a qui va donar l’ordre de col·locar-ho a gent gran, amb poc coneixement del que firmaven (i del que no firmaven) i sense escrúpols (qui va definir el target). Dubto molt que això es plantegés així als Consells d’Administració. Més aviat crec que va ser algun càrrec intermig (o molts), que mogut pel maleït sistema de retribució per objectius, va deixar l’ètica de banda.
Observació 10: Què hi pinten aquí la privatització de les pensions i la sanitat. És un paràgraf fora de lloc, i un -mira t’ho diré- intent de vincular-ho amb un vot sobre el sou d’un alt directiu em sembla una mica demagoga, per no dir molt demagoga (content?).
Observació 11: Segons La Directa, l’empresa encarregada de l’estudi del sou del Todó era Hay Ibérica SA. Desconec qui portava l’auditoria de Caixa Catalunya, però no sé quin vincle hi pot haver amb aquesta empresa (ei, que potser hi és, no ho dubto, però m’he mirat la web de haygroup i jo no l’hi veig). Dit això, és evident que el sistema d’auditories i altres ximpleries ens els podríem estalviar.
Observació 12: Si tens algun mètode millor per definir un sou d’alt directiu proposa-la: sóc tot orelles. Es pot ficar un anunci al diari de “Se busca Director General” i escollir el més barat, a veure què trobes. Segur que gent que es dedica a estudiar el tema agrairia les teves aportacions.
Observació 13: No ha quedat clar que no hi havia cap vincle entre la persona esmentada i ICV pel càrrec en qüestió? Per què aquesta obsessió? Tot això és per ètica o per rèdit electoral?
Observació 14: “eficaços i imprescindibles ajudants dels “poderosos””. O expliques aquest triple salt mortal, o et torno a treure la targeta de demagog. En què beneficia el vot al sou d’un alt executiu als “poderosos”? A no ser que consideris al Sr. Todó poderòs, que no li veig gaire. Explica’t millor, si et plau.
Observació 15: “vostè esta guanyant aquesta guerra”. Opinió personal, sempre respectable, però crec que equivocada. Crec que un vot en una direcció o una altra no defineix una trajectòria personal de forma tant definitiva. A l’article del Sr. Vives ja hi apareix un cert desacord amb el sou del Sr. Todó, tot i validar el mètode per escollir-lo. Si s’ha de jutjar a la gent per accions o vots puntuals, podríem arribar a la conclusió que la CUP, vol i no vol alhora la independència (o no sap, no contesta). I oi que no és això?
Observació 16: Sense entrar-ho a valorar, i respectant molt a l’Ada Colau (no tant al Julio Anguita), no crec que cap d’ells ens avisés del que venia, tot i que intenten amb totes les seves forces solucionar-ho. No et posaré al mateix sac, perquè no crec que ella estigui en el sac dels demagogs (ell una mica potser si…). I tu tampoc eh!
Observació 17: Si de tota muntanya de fum i propaganda electoral de la CUP en traiem que el Sr. Jordi Martí aprengui a parlar sense insultar, em poso ara mateix al seu equip Sr. Salvat. Ara mateix! Després ja veurem què diu.
Observació 18: Que abans i ara, de nou, sigui comunista, vol dir que en algun moment ha deixat de ser-ho. Espero que no fossin els anys bons, quan els diners fluïen, i que el seu només sigui un comunisme de pobre com el que tant sembla criticar.
Salut!