Llegeixo un apassionant número de “Rock de Luxe” dedicat a David Bowie, el que avui mateix ha arribat al meu quiosc, i em retorna al cap aquesta cançó, inquietant quan la vaig escoltar per primer cop, clara quan la vaig reescoltar amb ell ja mort i lúcida fins a l’extenuació avui, demà i sempre. La mort com a tema de la música que escoltem i que, en vida, ens porta a reflexionar sobre allò que sempre és el nostre final, al nostre acabament. El nostre punt i final per als ateus, el punt i apart per als cristians, la coma en la roda per als budistes… els tres punts per a tota la humanitat. La mort com a tema del pop. Tot i que ben bé què és el pop, ens podríem preguntar. El pop com a part imprescindible, BSO i paisatge de la postmodernitat bàsica i central…
Que el pop o que la cultura pop, bàsicament insubstancial o poca cosa segons mil i un crítics desenfeinats, superficial com a mínim per a tanta gent, es plantegi els grans temes no és nou, però que ho faci amb aquesta mirada oberta i lúcida, complexa i alhora il·luminadora, em porta a pensar que la ximpleria que diu que vivim temps superficials és realment no res més que una petita ximpleria.
Bowie no ha estat per a mi un referent gairebé mai, tot i que hi ha cançons i discos sencers d’ell que crec que es troben entre els grans discos i cançons que mai no he escoltat, però la seva obra no em provoca el va-i-vè que em provoca , per exemple, la de Lou Reed. malgrat això, he de dir que escoltar aquest tema, llegir-ne el text i reescoltar-lo i rellegir-lo han estat una experiència colossal.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!