Prendre la paraula
jordimartifont
mitja jornada que cobro com a mig aturat que sóc. Hi vaig arribar a les deu del
matí i la cua arribava a l’exterior. A dins, les taules que atenen les persones
aturades en les seves demandes s’han multiplicat per tres i la fila de butaques
per esperar ja no és una sinó cinc. Entre les persones que hi seien o ens
esperàvem dretes no hi havia cap banquer, ni cap ric. Totes i tots, classe
obrera, totes i tots persones que patim la crisi dels rics però que no l’hem
provocada perquè en la majoria dels casos l’únic capital que tenim i l’únic de
què disposem són les nostres mans, els nostres caps, els nostres cossos.
una dona acompanya un noi jove i fort que no entén ni català ni castellà -ella
li fa d’intèrpret. Pel que sentim tots els que esperem, el jove ha treballat
sis mesos gairebé gratis per a un ric (un empresari emprenedor d’aquests que la
teletrès no para de lloar) que ha fet suspensió de pagaments i que en cap
moment li va fer un contracte. La noia que els atén fa cara de sorpresa pel que
li expliquen. Parlen fort i la resta també ens els escoltem. Cobrava dos-cents
euros al mes i sense contracte, vivia a l’obra i alhora que n’era paleta hi
feia de vigilant de nit. El noi, però, quan se li suggereix, no el vol
denunciar perquè “es va portar bé amb ell”. Els papers de l’atur no els pot
tramitar perquè a més de no tenir contracte tampoc té cap altre “paper”. Un veí
d’espera comenta amb un noi amb la cara plena de grans que “aquests ‘putos
moros’ es creuen que ens ho han de robar tot” en una llengua que no és la meva.
Jo al·lucino. Pensar sobre el que estic sentint i veient fa uns fàstics
immensos…
Un bon nombre
dels membres teòrics de la classe obrera -a la qual pertanyo perquè visc del
meu treball i no del dels altres- han perdut qualsevol consciència que no sigui
la de la hipoteca que hauran de pagar en els propers quaranta anys. Sense
possibilitat d’entendre d’on els vénen els cops que reben perquè bàsicament
s’informen a través dels mitjans de desinformació general, els tòpics esdevenen
raons de pes per pensar (o més ben dit, no pensar), opinar i odiar. I al
clatell de cada un d’ells, la ingesta continuada de tòpics i de por, hi ha fet créixer
un os que els impedeix aixecar el cap i mirar a la cara els lladres amb corbata
que els roben la vida, els que mai no han treballat i viuen del seu treball o
d’especular amb diners que no existeixen. L’os els fa mirar sempre cap a baix i
a baix sempre s’hi veuen més pobres que són assenyalats per diverses raons com
a culpables: pel color de pell, per la llengua, per l’origen geogràfic, per
l’opció sexual… Aquesta forma de dirigir l’odi als de la pròpia classe que no
són exactament com ells, que han estat assenyalats com a “problema”, és la
forma que tenen els rics d’eximir la seva culpa. És la forma que sempre han
utilitzat. Mireu Itàlia ara mateix, examineu les llistes de gitanos i romanesos
assenyalats, contempleu l’exèrcit patrullant pels carrers, llegiu la Directiva
de la Vergonya de la Unió Europea, la política de mà dura de Sarkozy als barris
perifèrics de París…
Hi veureu la crisi del seu sistema, la crisi d’un
sistema insostenible que destrueix tot el que toca, començant per les persones.
No ens creiem la seva crisi però, malgrat això, la patim. No la d’ara sinó la
de fa anys i panys. Però per fer-li front abans ens hem de rearmar com a
classe, amb les armes bàsiques de la lluita i de la solidaritat.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Se’ns pixen a sobre i alguns encara es pregunten si plou.