Prendre la paraula

ARA QUE DOS I DOS ja no seran quatre
i que el senderi us farà figa,
hi albirareu, trepa de lletruts,
un ésser humà en procés d’esdevenir ca, el poeta;
hi veureu tombarelles i equili-
bris amb el fil del discurs;
hi filareu, també, la bromera
de les onades que -produint-se l’una
a l’altra i la’altra a l’una- conformen
la poesia, ço és,
una pesta, un flagell amb una tradició
immemorial
de barrila perversa.
Hi filustrareu i tot, segons que asseveren
alguns eixelabrats (de no pas gaire bona firma,
dit sigui de passada),
com se n’acompleixen aquestes dues,
de les profecies de la Sibil·la:
“Nounats el cel plouran
enmig de la gran cridòria del peixam”.
I aleshores,
tant si això darrer s’esdevé com si no,
hi restareu, de cara a LA POESIA,
extremadament pàl·lids, com mancats de sang,
assamarrats per una raonamenta espessa
i espaordits per xisclets sense solta ni vola.