La Mediterrània s’ha convertit en una de les zones calentes del planeta. Rés del que està passant a Egipte, del que ha passat a Tunísia i del que passarà altres països de la zona ens és aliè. Desde Catalunya observem amb satisfacció com la nòmina de dictadures ha perdut un dels seus baluarts, gràcies als fets de la Plaça Tahrir. La sensació però, és d’una certa ambivalència: tothom és conscient que l’islamisme radical és una amenaça a Egipte, a l’Orient Mitjà i al món àrab i musulmà. I com les primàries del PSC-PSOE a Barcelona, les revoltes polítiques i socials se saben com comencen però no com acaben.
Des de Catalunya observem amb respecte i inquietud els fets d’Egipte i de Tunísia i l’efecte dominó que es produirà a la zona: Argèlia, Iemen, etc. El sector turístic català es pot veure beneficiat aquesta propera campanya d’estiu per la inestabilitat de la zona, tal com va passar durant la guerra dels Balcans, però les amenaces i els interrogants de tot ordre ens poden afectar i molt, en altres fronts. En un recent apunt d’aquest bloc em referia a la velocitat amb la que es succeeixen els esdeveniments. Gaire bé ningú és capaç de fer pronòstics a curt termini. Tot és volàtil i tot sembla provisional. En el cas que ens ocupa ni la CIA ni el Mossad, els serveis secrets d’Israel, sembla que hagin estat capaços d’anticipar els fets que han portat a la fugida del Rais egipci després de divuit dies d’encesa la metxa de la revolta popular.
La Mediterrània bull i l’ona expansiva de la injustícia no tindrà aturador. Caminem cap a un nou ordre mundial. La gent, en l’era de l’internet i de la televisió sense fronteres, exigeix dels seus governants dues coses: menjar i llibertat. Moltes tiranies han aguantat perquè les necessitats bàsiques de la població han pogut ser proveïdes i satisfetes. Però la suma de la manca del que és més bàsic per sobreviure i la manca de llibertat, en ple segle XXI, és insostenible. Així ha estat a Tunísia i a Egipte. I així serà a d’altres països de la zona i a d’altres latituds. I a la Xina, que es vagin preparant. I a Iran, i a molts altres indrets.
Mentrestant, a Catalunya, a la riba nord de la Meditarrània, el guió del xoc de trens, tantes vegades analitzat i reescrit per la intel.ligèntsia periodística i política, va cremant etapes. En aquesta legislatura s’escriurà el darrer capítol del desencontre amb els poders centrals de l’estat, que fa més de cent anys que dura. Els esdeveniments se succeiran a més velocitat del que s’imaginen a 600 quilòmtres de distància. Hi ajudarà la crisi econòmica -estructural i sistèmica, per desgràcia nostra-; la sensació d’impotència i de cabreig, una vegada exhaurida la via del diàleg i de la pedagogia; i la força de les noves generacions de catalans, que no estan disposades a avalar l’expoli fiscal i la humiliació política in secula seculorum. El 2011 s’han de posar les bases per a restaurar les finances públiques de la Generalitat -en paraules del conseller Mas Colell- i per fer possible una lleugera i imperceptible recuperació econòmica. Aquesta és la feina prioritària del Govern Mas. El 2012 veurem, i viurem, una sòlida majoria del PP, que ens portarà, malgrat que Rajoy no és Aznar, a un carreró sense sortida. I davant del possible tancament del mapa autonòmic i de la negativa a negociar el Pacte Fiscal que necessitem i exigirem, caldrà convocar una consulta sobre aquest extrem. I el resultat haurà de fer evident que la via autonòmica ha entrat, definitivament, en via morta. I caldrà donar el pas, sigui per la via del Quèbec o per la via catalana. Després de més de cent anys de reivindicacions justes, de guerres civils i de peixos al cove, arribarà el moment de la veritat. I serà per un imperatiu de supervivència. Cap país suporta, i menys en temps de crisi, que se li volatilitzi el 10% anual del seu PIB en benefici d’uns veïns que a més, t’insulten.
A veure si al final Carod Rovira acabarà tenint raó. Ja saben: allò del 2014, fent coincidir la data amb la celebració dels tres cents anys de la derrota del 1.714. Seria la millor de les venjances. I pot ser culminariem els moviments geoestratègics que es produiran els propers temps a la Mediterrània. Si no è vero, e ben trobatto.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!