El bloc d'en Jordi Martí

El 29 de desembre va prendre possessió el nou Govern de la Generalitat, un mes després de les eleccions que van suposar la humiliant fí del Tripartit de Montilla. Han passat doncs trenta nou dies, incloses les festivitats de Nadal i Reis, des que el Govern d’Artur Mas ha començat a caminar. I l’oposició no li ha donat ni tan sols els cent dies de cortesia parlamentària. La dreta espanyolista del PP i de C’s, el socialisme decapitat del PSC-PSOE, el republicanisme assambleari d’Esquerra i el post comunisme aigualit d’ICV concideixen a criticar, fins i tot molt durament, Artur Mas i el seu Govern. Cal recomanar-los moderació, coherència i perspectiva històrica. Els atletes que acceleren el ritme al començament de les curses de fons normalment no arriben a la meta. Anem a pams.

Les eleccions municipals (i autonòmiques a la resta de l’estat) del 22 de maig són a tocar. I evidentment l’escenari pre electoral marca l’agenda política. Les crítiques al nou Govern s’han d’analitzar doncs en aquest context pre electoral. Tothom té pressa: uns per tapar les nombroses vies d’aigua obertes als seus projectes polítics (PSC-PSOE i Esquerra, principalment), i altres per preparar l’assalt al govern de l’estat en vistes a les eleccions generals de 2012 (el PP). La proximitat de les eleccions al Parlament de Catalunya del 28-N desdibuixen o distorsionen aquest afany híper crític de l’oposició. Fa massa poc temps per exigir responsabilitats polítiques o criticar una pressumpta inacció.

Les forces del Tripartit, especialment el PSC-PSOE sembla que han decidit accelerar els tempos de la crítica i l’oposició a un Govern que acaba d’aterrar. I m’imagino que aquesta circumstància no és aliena a l’encàrrec de l’auditoria externa que el Govern ha encarregat en relació a la gestió política i econòmica del Tripartit de Montilla, Puigcercós i Saura. Les conclusions d’aquesta auditoria poden ser demolidores per l’anterior govern i sens dubte, davant d’aquest escenari, deuen haver decidit incrementar el tò de la crítica política. No m’imagino al portaveu parlamentari socialista, Joaquim Nadal, aixecant la veu després que l’auditoria doni a conèixer l’abast real de la tragèdia de la seva gestió. Circula una llegenda urbana de Joaquim Nadal que, si fos certa, donaria una imatge dantesca de la situació de les finances de la Generalitat, fruït de la ruïnosa gestió del Tripartit. Es diu que poc abans de les eleccions va reconèixer que el nou Govern de la Generalitat no estaria en disposició de licitar ni una sola obra pública durant l’any 2011. Realitat o ficció? Aviat ho sabrem.

De ben segur, el Govern d’Artur Mas no gaudirà dels cent dies de cortesia. Tenint en compte la política de terra cremada practicada pel Tripartit, el Govern de Mas hauria de poder gaudir no de cent dies de treva, si no d’uns quants més. Però la realitat és la que és. En qualsevol cas, el PSC-PSOE i el Tripartit en general haurien de mantenir un mínim sentit de la prudència i de la intel.ligència política. Quan les arques de la Generalitat han estat buidades -per no dir saquejades- de la forma en la que ho ha fet el Tripartit, com es pot tenir el coratge d’atribuir retallades socials el Govern Mas? Com poden criticar a un Govern que ni tan sols ha descobert totes les factures amagades als calaixos pels consellers tripartits i per l’ex conseller Castells? Com poden criticar a un Govern que fa trenta nou dies que ha près possessió i que fins ara ha actuat amb infinita prudència i amb la prioritat de restaurar les finances públiques de la Generalitat en un termini de dos anys? I quan encara no s’ha presentat el preceptiu projecte de pressupostos per al 2011? I quan encara no se sap quina serà la resposta que Rodríguez Zapatero li donarà demà al President Mas a la Moncloa? Segurament són preguntes ingènues, però algú ho havia de dir.

I les pors dels principals partits polítics estatals tampoc deuen ser factors aliens al gruix de les crítiques que les seves sucursals catalanes dirigeixen a CiU i al Govern Mas. Per una banda el PP podria quedar-se a les portes de la majoria absoluta si les mesures aprovades pel Govern de ZP tenen algun efecte positiu per a l’economia de l’estat els propers dotze mesos. Aquest seria el pitjor dels escenaris per Rajoy i Aznar. La simple hipòtesi d’haver de negociar el Pacte Fiscal que reclamarà CiU en el seu moment els deu treure la son. Des d’questa perspectiva s’entenen les ferotges crítiques llençades ahir per Sánchez Camacho contra CiU durant l’acte de proclamació d’Alberto Fernàndez Diaz com a candidat, per enèsima vegada, a l’Alcaldia de Barcelona. I la por del PSC-PSOE a perdre l’Ajuntament de Barcelona i la Diputació de Barcelona el 22-M, juntament amb la resta de poder territorial del PSOE a Espanya, també és un escenari propi d’una pel.lícula de terror. Una pel.lícula que provoca sortides de tò que han de ser interpretades com a cortines de fum amb les que aspiren a foragitar els seus propis fantasmes. Malgrat tot, cal demanar a l’oposició el manteniment dels usos parlamentaris, en aquest cas els cent dies de pau i treva. A uns per pura prudència  i als altres per pur interès partidista.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!