Article publicat en el Diari de Balears dia 14 d’octubre del 2013
Si volem transformar la realitat per bé, hem de començar per analitzar bé el punt de partida on ens trobam realment, no el punt on ens voldríem trobar. Tant si ens agrada com si no, hem de reconèixer que don José Ramón ha aconseguit, pels seus interessos polítics, dividir la societat de les Balears en dos bàndols i enfrontar-los fins a posar en perill la convivència.
Què podem fer ara els qui estimam aquesta petita pàtria enmig de mar per a tornar-la fer habitable? Per començar, fugir com de la pesta de caure dins l’espiral d’odi en què aquest subjecte voldria que caiguéssim maldament això acabàs en un enfrontament civil. No hem de caure tan baix com ell: El millor antídot per a combatre l’odi paranoic de l’ultradreta estugosa i exaltada contra el mallorquí no és caure dins l’odi a l’espanyol. No. Ben alerta. Se n’han de quedar amb les ganes. De mal, no en surt més que mal. El castellà és la llengua familiar de molta de gent que ha vengut aquí a guanyar-s’hi la vida, no a colonitzar-nos, i que fa ben compatible l’ús del seu idioma familiar amb la seva integració lingüística, cultural i social a la nostra terra. La nostra feina és construir un punt de trobada lingüístic entre tots els mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterencs. I aquest punt de trobada no pot ser altre més que la concepció per ampli consens d’un model plurilingüe de societat que tengui per nexe comú d’unió la llengua tradicional d’aquesta terra.
Aquest model ha de partir de la ferma determinació de dur a terme, el primer dia de canvi polític, el restabliment immediat a l’escola de l’ample consens lingüístic que representa el Decret de Mínims. La vigència d’aquest model escolar de convivència ha de durar fins que la llengua oficial i pròpia d’aquesta terra no hagi recobrat la seva presència -que pot ser compartida amb altres idiomes- a tots els altres àmbits de la vida social. Una vegada assolit el plurilingüisme a tot arreu, llavors no toca haver-hi cap problema per a implantar-ne també a les aules.
Per tant, si jo fos l’oposició, tant externa com interna, a la minoria ultranacionalista que s’ha apoderat del PP a les Balears, no deixaria passar cap sessió parlamentària ni cap plenari municipal ni cap debat televisiu ni radiofònic sense posar-la en evidència. I com? Senzillament, proposant-li coherència pertot arreu amb això mateix que volen imposar a les males i amb quatre grapades a les escoles. Jo els en donaria, de ‘trilingüismo‘, per berenar, per dinar i per sopar! D’ara fins al 2015, no ha de passar dia sense que es topin amb una moció, amb una proposició de llei, amb una proposta concreta de trilingüisme. D’exemples, en podríem escriure un llibre:
-Restabliment immediat del trilingüisme al cine d’IB3, que ells mateixos aboliren a la dese–sperada per a imposar-hi el monolingüisme espanyol tot d’una que entraren.
-Llei del Cine que obligui les sales que n’ofereixen a tenir a la cartellera com a mínim una projecció en català, una en anglès i una en castellà.
-Llei de la Funció Pública que obligui els funcionaris a estar capacitats per entendre i atendre els ciutadans en castellà, en anglès i en català. Tots tres idiomes seran mèrit i requisit.
-Llei de l’Atenció al Públic que obligui tots els locals comercials a tenir el personal que atén el públic capacitat per a atendre’l en els tres idiomes, a tenir-hi la retolació, a dir-hi els missatges orals per megafonia i tenir-hi les cartes tractar-se de restaurants.
-Llei de l’Etiquetatge que obligui els fabricants a etiquetar en els tres idiomes qualsevol producte que es comercialitzi en territori balear.
-Proposició al Govern perquè insti el Ministeri espanyol de l’Interior a preparar els cossos policials a entendre i atendre els ciutadans en qualsevol dels tres idiomes.
En convidar-los a la coherència amb ells mateixos, desemmascararem el seu odi al mallorquí i farem pedagogia constructiva. Proposem un plurilingüisme transversal, un tractament integral de veres a tot arreu. No només allà on el model fa recular el català. Ni cap altre idioma, si fos el cas.
Obliguem-los a enfrontar-se a la seva pròpia quimera ‘trilingüista‘, que els ha pegat de cop com un caprici d’embarassada, posseïts pel desig de venjança pel ridícul que han fet amb l’autogol que s’han entaferrat amb la ‘libre elección‘ (dues paraules que ara ja ni pronuncies ni volen sentir). I els veurem fugir per les bardisses i posar excuses de mal pagador davant cada proposta.
Totes les mesures, naturalment, han de tenir el seu període d’adaptació just i necessari. Cap ni una no s’ha d’imposar per dallons, dit i fet, per odi al castellà ni a cap idioma, com fan ells contra el mallorquí amb el TIL. Hem de convidar-hi tots els sectors socials i totes les forces polítiques, des del sector de gent normal i de centre del PP, representat pels batles partidaris del consens, que ara, si els ha passat com als professors en lluita, ja els deuen tenir apuntats a la llista negra, fins a l’esquerra independentista passant pel centre autonomista. La clau és el consens. Sense consens, no hi ha convicció. I, sense convicció, tot projecte neix mort. Per això hi neix el TIL: com l’imposaran? Posaran un comissari polític de la FAES a cada aula? Obligaran els alumnes a delatar els mestres dissidents, com a la Rússia comunista? Hi instal·laran càmeres ocultes, com feia la GESTAPO?