ES RACÓ D'EN JORDI

Dimarts passat, 29 d’octubre, en Jaume Font, president d’El PI, va ser el convidat al programa ‘Directe971’, del Canal 4. Un dels diversos convidats que hi havia per a conversar-hi, li va demanar com era que El PI no es proclama ‘nacionalista’, conveçut com estava aquell convidat que a les Balears ha gent ‘de dretes’ que va endarrer que hi hagi un partit nacionalista d’aquesta tendència. En Jaume Font va respondre que el partit fuig de les etiquetes. Va venir a dir que hi cap gent que es consideri ‘nacionalita’, com n’hi cap que es consideri ‘regionalista’ i que, al partit, allò que li interessa és la defensa dels drets dels ciutadans de les Balears a no ser manco que els de les altres comunitats autònomes de l’Estat.

A mi personalment, que em consider partidari de la reconstrucció actualitzada de l’Estat de les Illes Balears associat amb el del Principat i el de València, com succeïa dins la Corona d’Aragó, no em preocupa gaire el nom polític que pugui tenir aquest projecte. Que se’n posin, de nom, els qui volen perpetuar la situació pràcticament colonial que pateix Mallorca i que pateixen les Balears.

Per què ho dic? Perquè trob que comença a ser hora que ens autocentrem. Ja n’hi ha prou de creure’ns el sermó dels qui ens troben una anomalia pel fet de no haver-nos assimilat per complet, en tres-cents anys, al projecte -aquest sí- nacionalista espanyol que cerca fort i no et moguis la dissolució de tots els pobles de l’Estat en una espècie de Gran Castella. No. L’anomalia no som els qui volem restablir els nostres Drets Civils i Nacionals. L’anomalia són ells. Són els qui ens volen fer perdre la llengua, la memòria històrica, la consciència de Poble, l’autoestima.

I tenim molt de camí per córrer encara per a creure’ns-ho. N’hi ha prou, per a veure-ho, reparant un parell d’exemples: Per a ells (i per a nosaltres), un canal de televisió en català és un canal en català; en canvi, si és en espanyol és, simplement, ‘un canal de televisión’; Un llibre, si és en català, és un llibre en català; en canvi, si és en espanyol, és ‘un libro’. Parlar en català és parlar en català; parlar en espanyol és, simplement, ‘hablar’. L’escola en català és ‘inmersión’; l’escola en espanyol és, simplement, ‘escuela’. I així, en la mateixa línia, la defensa del nostre dret a existir com a poble dins o fora de l’Estat espanyol si no ens hi vol i dins o fora de la Unió Europea si no ens hi vol, és ‘nacionalismo’; en canvi, la defensa no ja del dret a existir del poble castellà, sinó l’intent d’assimilar-hi i de diluir-hi tots els pobles diferents, que són el bloc basc-navarrès i el balear-català-valencià, mirau per on, això no és nacionalisme, sinó neutralitat, normalitat, seny, ‘sentido común’.

Per tant, en caure dins la trampa d’autoanomenar-nos ‘nacionalistes’, anam descentrats, els consideram el centre de les coses a ells, ens autoconsideram inconscientment la cosa extravagant, estrambòtica, que surt de solc i els venim a considerar a ells el llombrígol del món, el centre de l’univers. En autoproclamar-nos ‘nacionalites’, sense voler venim a dir que ells no tenen projecte nacional, sinó que són la universalitat absoluta, la neutralitat suprema.

Llavors hi ha el fet que, dins Europa, la paraula ‘nacionalista’, de la Segona Guerra Mundial ençà, hi sona molt malament perquè la relacionen amb els nacionalismes d’Estat que tant de mal han fet a la unió harmònica de tots els pobles europeus. Provau de dir a un anglès o a un alemany que sou ‘nacionalistes’ i veureu que, en general, arrufaran el nas. En canvi, si els explicau que voleu reconstruir l’Estat que les Balears tinguérem, durant cinc segles i que voleu defensar-vos del nacionalisme espanyol, faran una altra cara. No els espantareu.

Les Balears vàrem ser un Estat dins la Corona d’Aragó del 1229 fins al 1715. Compartíem llengua, model de lleis i representació exterior amb el Principat i València. Voler restablir, actualitzat, el nostre status polític tradicional no és nacionalisme. És seny. És autoestima. És pur instint de supervivència. Si un dia Castella ho sap respectar, com més o manco va fer el temps de la Monarquia Hispànica del 1516 fins al 1714, no serà nacionalista; mentre vulgui assimilar-se tots els pobles de dins les actuals fronteres de l’Estat, la nacionalista és ella. No els qui volem sobreviure al seu projecte expansiu, agressiu, golafre, que com més té més vol.

Així és que fa bé en Jaume Font en fugir de posar-se cap barret polític que denoti tendències que surten de botador. Volem ser qui som. Res pus. De nom polític, que se’n posin els altres!