ES RACÓ D'EN JORDI
Aplec d'articles de combat
Mallorquinisme, catalanisme, esperit constructiu
Des de la Renaixença, del segle XIX, fins avui, el catalanisme mai no ha anat contra res ni contra ningú. Des dels seu començament fins avui, tant en el pla cultural com en el polític, sempre ha estat un moviment netament afirmatiu. Des del temps de la Lliga Regionalista, de la darreria del segle XIX, fins a la reforma fracassada de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 2006, el catalanisme no havia cercat res més que una cabuda digna dins l’Estat espanyol. Hi havia cercat una cabuda que significàs dues coses: una, el restabliment de la plena autonomomia política i fiscal que tenia Catalunya -i la resta d’antics estats de la Corona d’Aragó- des de temps immemorials fins a la desfeta del 1714; i dues, el restabliment de l’ús normal de la llengua catalana en tots els àmbits de la vida social. Aquestes dues reivindicacions paral·leles no anaven contra l’existència del castellà ni de Castella ni suposaven, al cap i a la fi, res més que el retorn a la situació natural que Catalunya compartia amb les Balears i València dins la Corona d’Aragó. Una situació que va perdurar durant el període de la Monarquia Hispànica, del segle XVI fins al XVIII, amb monarquia comuna entre la Corona d’Aragó i la de Castella, tot i que, ja en aquell temps, la concepció d’aquesta unió monàrquica de territoris era diametralment oposada a Castella i aquí: allà ja començaven a veure-hi l’oportunitat d’expandir-se políticament fins al Mediterrani, d’eixamplar el seu espai vital geopolític a costa de l’existència de la nostra nació.
La manca històrica i actual de cap interlocutor polític a Castella que compartesqui aquesta visió nostra plural de l’Estat ha fet fer un pensament al catalanisme en el Principat, on ha arribat a la conclusió que no hi ha per triar: o la reconstrucció de l’Estat propi, o la dissolució dins l’Espanya sinònima de Gran Castella que projectava el Borbó Felip V en el segle XVIII i que projecta la FAES de n’Aznar avui.
Aquí, el mallorquinisme polític encara no ha fet aquesta passa. Encara continua reient en l’Estat de les autonomies. Continua considerant plenament compatibles la conservació de la nostra identitat, la nostra cultura i la nostra llengua amb la convivència dins l’Estat amb els pobles de nacionalitat castellana i de nacionalitat basca. Aquesta concepció de la convivència sense renunciar a l’existència com a poble (al contrari: fomentant-la) s’ha duit a la pràctica d’un manera exemplar a les Balears en un àmbit concret durant prop de quatre dècades: és a les escoles i als instituts, on s’ha usat amb normalitat el nostre idioma sense cap problema.
El projecte nacionalista espanyol, però, no vol aquesta convivència. Aquest projecte polític expansionista només considera l’escola digna d’aquest nom si és en castellà i si inculca als alumnes la concepció unitarista i uniformista castellana de l’Estat. Si no, ja no és escola. És una anomalia: és ‘immersión’, ‘adoctrinamiento’ i tot això.
Els nacionalistes espanyols ens coneixen millor a nosaltres que nosaltres mateixos. Ells són plenament conscients que és qüestió de temps que facem la mateixa passa que al Principat. Saben millor que nosaltres que, en el pla econòmic i fiscal, tenim no ja els mateixos motius que el Principat sinó més i tot per un dia dir prou i fins aquí hem arribat: som el territori fiscalment més espoliat de tot Europa. I don José Ramón, tan valent contra els mestres i pares d’alumnes d’aquí, és un submís absolut, incondicional, total i mut davant Madrid en aquest tema.
Per això estan tan nerviosos i mouen tants de merders a tots els fronts: cerquen desfer amb quatre grapades, a la desesperada, l’escola mallorquina i balear, així com l’oficialitat pràctica de la llengua pròpia de les Balears entre els funcionaris de l’Administració i la consolidació de l’estàndard lingüístic, eina imprescindible per a qualsevol idioma modern.
És altament il·lustratiu pegar una ullada a un escrit que va posar damunt El Mundo dia 14 de setembre de l’any 2012 el teòric del nacionalisme espanyol a Mallorca, que encara no havia tornat en si pel trauma de veure l’èxit de la manifestació de masses a favor de la reconstrucció de la nostra nació que havia tengut lloc tres dies abans:
‘SERÍA ILUSORIO pensar que el éxito de la manifestación separatista del 11 de setiembre y la consiguiente hoja de ruta de Cataluña hacia un estado propio no van a influir políticamente sobre las Islas Baleares. (…) seguro que los catalanistas vuelven a la carga para explotar el agravio económico de Madrid (…) [El catalanisme] no ha perdido una sola batalla en lo que llevamos de autonomía, acaba de ganar la última, la de la libre elección de lengua (…).’
Són parules del mateix que ara fa de teòric ‘intel·lectual’ a la darrera versió dels grupuscles que adesiaria apareixien i descompareixen per mirar de fer sabotatge contra el restabliment de l’ús normal del nostre idioma. Fins aleshores, aquest bergant mai no se n’havia recordat, de l’article salat. El darrer maldecap que tenia. Vetací quin és el mòbil d’aquest sobtat ‘interès’ per un llenguatge que no fa servir ni en els seus propis escrits periodístics.
Com deia Jesús de Natzaret, ‘pels seus actes els coneixereu’. Mirau quin altre cantet que feia un home sincer, que creia en allò que afirmava, que es movia no per ganes de frenar ni desbaratar ni destruir res, sinó per l’esperit afirmatiu i constructiu del catalanisme i del mallorquinisme, que dic en el començament. Són unes paraules de Mossèn Alcover, l’autor que, en transcriure les Rondalles Mallorquines, gos dir que és qui més ha fet servir mai per escrit l’article salat. Unes paraules que podeu trobar en el llibre ‘Conferències sobre Regionalisme’ (Ciutat de Mallorca, 1909):
‘LA NACIONALITAT CATALANA. Ho som, nosaltres, una nacionalitat, diferent de la castellana, de la basca, de la gallega? I prou que ho som, per més que qualcú, sols de sentir-ho, tregui foc pels queixals i mos tiri carrerons de llamps i pestes que, gràcies a Déu, no mos tocaran ni un fil de roba, perquè mos abriga una corassa incontrastable: la fonda convicció del nostre dret i la seguretat del nostre triumf definitiu.’
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Si la guerra bruta -per polititzada- l’haguès guanyat el “bandol contrari” [sic], la relació entre els germans de llengua hagueren anat de forma molt millor.
Atentament