ES RACÓ D'EN JORDI

Abans del 1568, Holanda, com a Estat independent, ‘no existia’. Era un domini espanyol. Aquell any, però, aquest pais proclamà la seva independència, la qual el rei Felip IV de Castella va reconèixer l’any 1648 amb la Pau de Münster.

Portugal, a partir del 1580, com a regne independent amb rei propi, es va aturar d’existir’. Però no s’hi va resignar, va lluitar per tornar-s’hi proclamar i, l’any 1668, amb el Tractat de Lisboa, Espanya reconeixia la independència d’aquest país atlàntic.

Abans del 1822, la República Dominicana, com a Estat independent, ‘no existia’. Aquell any, però, es va proclamar independent d’Espanya. Tot i que totd’una va caure en mans del país francòfon veí Haití, el 1844 va recuperar la seva independència i, de llavors ençà, no s’ha aturat d’existir’.

Bolívia, abans del 1825, com a Estat independent, ‘no existia’. Era un domini espanyol. Aquell any, l’Asamblea General de Diputados de las Provincias del Alto Perú, va proclamar aquella ‘inexistència’ república independent. De llavors ençà i fins avui, sí que ‘existeix’.

Colòmbia, com a país independent, abans del 1819, ‘no existia’: era un tros del Virregnat espanyol de Nueva Granada. Amb el triumf del moviment independentista, liderat per en Simón Bolívar, culminat amb el Congrés d’Angostura, de l’any 1819, aquell país andí es va posar a ‘existir’, situació que encara avui practica.

Xile, abans del 1817, ‘no existia’ com a país independent. Era una província del Virregnat espanyol del Perú. D’aquell any, en què el General San Martín va alliberar aquell país del domini espanyol, fins avui, Xile ‘ha existit’ i ‘existeix’.

Abans del 1811, Paraguai, com a país independent, ‘no existia’. Era una província del Virregnat espanyo1 del Río de la Plata. Avui, mirau-lo, si ‘existeix’, aquest estat!

Veneçuela, fins al 1811, ‘no existia’ com a Estat independent. Era un grup de províncies espanyoles de la Capitanía General de Venezuela. Aquell any va dir prou, es va proclamar independent i encara ara ‘existeix’.

L’Argentina, que tampoc ‘no existia’ més que com a un tros del Virregnat espanyol del Río de la Plata, es va proclamar independent, o sigui, ‘existent’, el 9 de juliol del 1816, situació que perdura fins avui.

Uruguai tampoc no ‘existia’. Del 1828 fins avui, sí que ‘existeix’.

Perú ‘no existia’. Però, gràcies a la Expedición Libertadora, ‘existeix’ de l’any 1821 ençà.

Aquell mateix 1821 es posaren a ‘existir’ Guatemala, Honduras, El Salvador, Nicaragua, Mèxic i

Panamà, que, fins aleshores, ‘no existien’ ni eren més que bocins del Virregnat espanyol de la Nueva España.

Al cap d’un any, el 1822, va fer les mateixes passes el fins llavors ‘inexistent’ Equador.

Les Filipines, abans del 1898, ‘no existien’ com a país lliure. Aquell any, no es pot dir ben bé que es posassin a ‘existir’ en aquest sentit: passaren de ser un domini espanyol a ser-ne un de nordamericà fins al 1946, en què es posaren a ‘existir’ fins avui

A Cuba també li passava que ‘no existia’ com a país lliure. L’independentisme, a mitjan segle XIX, hi era absolutament minoritari. Però va anar agafant-hi força, com més anava més. El 21 de novembre del 1896, l’aleshores president espanyol Cánovas del Castillo va pronunciar un famós discurs en què assegurava que ‘Cuba jamás será independiente’. (No us sona de res, això, el 2013?). Al cap de dos anys, el 10 de desembre del 1898, el país caribeny, amb l’ajut dels Estats Units d’Amèrica, va aconseguir posar-se a ‘existir’, cosa que no s’ha aturat de fer encara ara.

La fins al 1968 ‘inexistent’ Guinea Equatorial també es va posar a ‘existir’ aquell any com a estat independent i, de moment, no se n’ha cansat ni se n’ha penedit ni ha tornat arrere, és a dir, ‘inexistent’. Ni aquest estat ni cap altre ni un dels vint citats més amunt.

Alemanya, fins al 1871, ‘no existia’ com a estat nacional unificat. Era un conjunt de territoris amb lligams populars històrics, culturals i lingüístics. Aquell any, en què el Canceller von Bismarck va fundar l’Imperi Alemany, aquells pobles germànics s’uniren federalment i es posaren a ‘existir’ com una gran nació fins avui.

Fins a la culminació de l’obra unificadora del ‘Risorgimento’, els ‘països italians’, vénc a dir, els territoris de parla italiana, ‘no existien’ com a cap unitat política. El 1861 es va proclamar el Regne d’Itàlia, que unia els diversos territoris històrics de parla italiana. Itàlia encara ara ‘existeix’.

Hi ha 34 diputats que se senten prou poderosos i eterns en el món per impedir que arribi a ‘existir’ a les nostres latituds una ‘inexistència’ (…que curiosament els lleva la son i els fa anar de capoll) si un dia ho decideix democràticament i en coherència amb els seus lligams populars històrics, culturals i lingüístics.