ES RACÓ D'EN JORDI

Quan, amb el Pla Marshall, es va haver reconstruït Europa dels estralls causats per la II Guerra Mundial, hi havia dos estats occidentals del nostre entorn mediterrani que presentaven unes desigualtats de desenvolupament econòmic entre el nord i el sud dels seus respectius territoris.  Eren França i Itàlia.  Aquests dos estats es proposaren anivellar aquelles diferències mirant de posar al dia el sud amb els beneficis fiscals que treien del nord.  Amb dues o tres dècades, França ho va aconseguir i avui ja no es dedica a xuclar un redol per engreixar-ne un altre.  Itàlia, en canvi, passat mig segle arreplegant recursos al nord per destinar-los al sud i, veient que això ha estat debades i que, tanmateix, el sud sempre continua a les mateixes, ha decidit dir prou i ha acceptat viure com dos països dins un, un de modern i europeu al nord i un altre de més endarrerit al sud. 

            Espanya és un estat que es troba en la mateixa situació de França i d’Itàlia a mitjan segle XX.  Però amb una diferència:  Espanya ha decidit destinar crònicament i vitalíciament, per sempre, unes àrees geopolítiques (concretament els dominis del Mediterrani) com a zones de contribució on arreplegar-hi fiscalment el profit de l’activitat econòmica productiva privada que hi té lloc i desviar aquest profit de cap a l’objectiu d’anar subvencionant i tapant forats a unes altres zones geopolítiques, que són les zones on l’economia productiva no és prou forta per anar tirant sense les crosses del papà Estat.  Naturalment, bé procuren els poders fàctics comunicatius de l’estat, tant públics com privats, tant dretans com esquerrans, amagar, silenciar i negar aquesta realitat tant com poden, com un tabú intocable.

            Però aquesta realitat, tants d’anys s’ha allargat, tantes de dècades, tants de segles, sigui amb el govern que sigui, sigui amb el règim que sigui, que s’ha fet insuportable fins al punt que una bona part de la societat ha dit prou i ja no veu altra manera d’aturar aquesta manera de viure més que amb la reconstrucció de l’estat propi. 

            Tant els governs del PP com els del PSOE sempre han anat molt esquius a publicar les balances fiscals entre els territoris i l’administració de l’Estat.  La darrera vegada que les va publicar va ser el 2008, quan ERC hi va obligar el govern d’en Zapatero a canvi de donar-li suport als pressuposts.  Aquelles balances confirmaven amb escreix la denúncia independentista: el Principat perd un 8% del seu P.I.B., uns 26.000 milions d’euros anuals, en concepte de ‘solidaridad’ forçosa, vitalícia i crònica.  A les Balears, en proporció la xifra és encara més escarrufant: 3.500 milions anuals (el 14% del nostre P.I.B.) que se’n van a Madrid per no tornar, tant si ens agrada com si no.  Segons l’estudi ‘Raons econòmiques de l’Estat propi’, del Cercle Català de Negocis, http://www.ccncat.cat/sites/default/files/REEP-Capitol-1.pdf l’espoli dels dominis del Mediterrani del 1986 ençà, multiplica per 8 el Pla Marshall amb què els americans finançaren la reconstrucció d’Europa quan va haver acabat la II Guerra Mundial.

            Aquestes xifres són massa crues.  Destapen una realitat tan escandalosa del nostre espoli fiscal, que ara el ministre espanyol d’Hisenda, en Montoro, en lloc de cercar una sortida a aquest abús, començant per reconèixer-lo, i proposar un pla alternatiu per a sortir-ne, idò no: ha decidit que no publicarà les balances fiscals.  Amb el cap ben alt i sense empegueir-se’n, ha dit que aquestes balances fan arribar segons quins territoris a conclusions independentistes.  ‘-Y no.  ¡No!’, ha dit ell.  I prou.  Hauria pogut proposar un termini posem de cinc o deu anys per anar reduint l’espoli un tant cada any fins a arribar a aturar-lo.  O proposar una substitució gradual de l’espoli per una política d’aportacions voluntàries en concepte de solidaritat autèntica dels contribuents d’unes zones cap a unes altres.  Ells que estan tan convençuts de l’espanyolisme de la immensa majoria dels contribuents, tant si són de l’Espanya aportadora com de la subsidiada,  no tocarien tenir cap dubte del bon funcionament de la solidaritat voluntària entre conciutadans d’un mateix país ‘natural’, no inventat ni forçat ni forjat per casaments de reis ni per tractats de guerra. 

            Però no.  El neofranquisme ha decidit ‘arreglar’ l’espoli fiscal de la seva manera: amagant-lo.  Censurant-lo.  Negant-lo.  Ben igual com a València amaguen, censuren i neguen la germanor d’aquelles terres amb el Principat i les Balears i, de passada, eliminen la democràcia informativa fent neteja ètnica, en tres anys, de tots els canals de televisió i emissores de ràdio en català valencià.  Ben igual com a les Balears volen que les futures generacions ignorin l’abast territorial que representa el símbol de les quatre barres eliminant-lo, proscrivint-lo, prohibint-lo i perseguint-lo a les nostres escoles. 

            En Gandhi va dir:  ‘Allò creat amb violència només es pot perpetuar amb violència’.  Idò igualment, allò creat amb censura, prohibició i persecució només es pot perpetuar amb censura, prohibició i persecució.  Per això, el projecte franquista no dura ni mig segle amb regles democràtiques.  Per això té els dies comptats.  Per molt que es neguin a veure-ho, autoengatats amb les dosis diàries d’adoctrinament ideològic de la FAES de n’Aznar.  Un autoadoctrinament que els allunya cada dia més de la realitat.  Que els fa viure dins una realitat virtual de cada dia més.  Que els fa tornar una secta cada dia més.