1tal JORDI GERONÈS

Aquest país té una història molt llarga i, segons com, a molts ens esparvera que es repeteixin segons quins errors estratègics. El moviment independentista ha viscut una profunda transformació en pocs anys i ningú dubta que ha augmentat, sobretot, per urgència social: la crisi i la necessitat han destapat clarament l’enfangament i la discriminació que suposa el dèficit fiscal de Catalunya envers l’Estat espanyol. Per tant, ningú pot dubtar que l’objectiu independentista (que té un rerefons d’arrel històrica, cultural i identitària) conté indefectiblement una voluntat de reforma social profunda.

Sembla necessari recordar-ho, perquè se suposa que, fet el pas, la societat del futur Estat català no sembla que hagi de permetre als partits de tendència més dretana i/o neoliberal de mantenir el mateix “xiringuito” que ara però en versió nostrada.

D’altra banda, trobem el discurs de l’esquerra més purista, ara de pujada, que sovint posa èmfasi només en l’agenda social separada, en molts casos, de l’emancipació nacional (com si no tinguessin res a veure…). Sona molt estrany que un sector que reivindica la política de proximitat posi tanta pega a tenir un país amb gran valor estratègic, productiu, petit i controlable. Però, sobretot, sobta que hi hagi tanta resistència a trencar amb una Espanya sorda, de “castes” i de democràcia “apanyada”. El pitjor, però, és que candidats actuals encara sense representació parlamentària s’atreveixin a dir que “la independència s’ha de fer sense CiU”, quan algú d’esquerres amb visió de conjunt hauria de tenir en compte el paper de tots els sectors socials (tots!).

Perquè un país és complex i polièdric. I les diverses cares del poliedre s’aguanten, precisament, perquè hi ha poliedre. Així que, o bé salvem el poliedre i decidim entre tots de quin color el pintem, o ens n’anem al riu i ja decidirà algú altre qui som i què en serà, de nosaltres…

@jordigerones79

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!