“El Tribunal Constitucional ha
dictat sentència i ha decidit que el català a Catalunya no pot ser ni tan sols
llengua preferent de l’administració, amb totes les conseqüències que se’n
derivin: pensem en l’ensenyament i en els mitjans de comunicació de titularitat
pública. És a dir, volen reduir la nostra llengua un altre cop a la
semiclandestinitat cultural i a l’ús en l’àmbit familiar i prou. (Realment els
catalans no vam saber entendre –i perdoneu-me la humorada– la capacitat
oracular d’Aznar quan ens va advertir que él sólo hablaba catalán en la
intimitad.)
Continua, doncs, l’obsessió
espanyola contra qualsevol llengua que posi en dubte la concepció
nostàlgicament imperial de la relació de poder no pas amb ciutadans, sinó amb
súbdits. Tota llengua que no sigui l’espanyola, aquí i a l’Amèrica Llatina, és
una llengua plebea, una llengua “indígena” sense capacitat de cultura escrita
–recordem l’episodi de Suárez i la ciència–, i aquest menyspreu el practica una
llengua –accepteu-me la metonímia– que potser sí que té milions de parlants,
però que, en el mapa lingüístic de les llengües més esteses al món,
malauradament és la llengua de la pobresa i de la immigració, és la llengua
subordinada a les altres llengües grans, fins al punt que llengües més petites
pel que fa a l’extensió, com l’alemany, l’italià o el francès, tenen molta més
importància cultural i econòmica que no pas la llengua castellana en les seves
diverses varietats hispanoamericanes. Una importància, la d’aquestes altres
llengües europees, que deriva justament de la capacitat d’innovació i de
creació, dos termes vedats en l’àmbit espanyol, on es paguen royalties
per tot i on una generació progressista com la del 27, que volia canviar les
bases d’una ideologia cultural que s’aferra al que inventen ellos i que
es rabeja en la complaença de conceptes masclistes com el honor y la
gallardía, va ser massacrada sense cap pietat i obligada a exiliar-se ben
lluny, tot perquè Espanya continués rendint culte als privilegis més
depredadors i sanguinaris i als valors eclesiàstics més reaccionaris.
Bé, doncs ara, com tantes altres
vegades, aquesta cultura espanyola, amb molt poca cosa per oferir en l’àmbit
del progrés humà que sigui temptadora, a part de la sempre “convincent” força
bruta, és la que a través de tribunals caducats i sense dignitat per
renovar-se, i a través d’uns partits d’àmbit estatal que ho permeten i fins i
tot ho persegueixen, com és el cas del PP, vol posar traves legals al nostre
desenvolupament lingüisticocultural. (¡Encara els haurem d’agrair que no facin
servir la gran tradició humanística de la baioneta!) Sí, ens volen posar traves
a la llengua i la cultura amb la perpetuació de la mutilació centralista
practicada avui dia d’una manera grotescament fatxenda. (Només cal que ens fixem
en la “falla” política valenciana, amb els ninots “indultats” –¿fins quan?– de
Don Francisco i Doña Rita.) I tot per impedir que puguem ser mai una de les
cultures que compten a Europa, tant per dimensions territorials i per potència
econòmica com per nombre de parlants i per producció cultural. L’Espanya
secularment endarrerida, com s’ha demostrat fa poc amb la crisi, sempre ha
viscut d’esprémer les colònies, quan en tenia, o ara de plomar les parts més
dinàmiques de la perifèria peninsular.
A més a més, sense donar-los ni
veu ni vot en l’assumpte, hi ha la demagògica utilització dels milers de
catalans castellanoparlants com a punta de llança de l’extermini lingüístic
català, quan en realitat són quatre ressentits universitaris catalanofòbics,
que confonen antinacionalisme català amb el més ranci, sòrdid i mesquí
nacionalisme espanyol, els que, atribuint-se una representativitat que ningú
els ha atorgat, mouen els fils a Catalunya de l’anticatalanisme més fals i
falaç possible, amb els inestimables amplificadors de totes les tèrboles i
reaccionàries forces ultradretanes espanyoles, amb PP, FAES, COPE, El Mundo
i tutti quanti, al capdavant, i al culdarrera, “ciutadans”, Ferrans,
Bonos i Rosas Díez.
Demostrada l’obsessió
espanyolista contra la diferència, contra l’alteritat, com ha quedat ben patent
ara amb la sentència del TC, si és que encara en necessitàvem cap prova més,
els polítics de Catalunya, aquests polítics que sempre s‘abaixen els pantalons
de la conselleria que sigui per fer contents el món empresarial i el sector
negocis, s’haurien de plantar d’una vegada per sempre davant del frau –o, si
no, retirar-se de la cosa pública– i negar-se a participar mai més en una
política que únicament ens porta la humiliació de ser tractats com una
ciutadania de segon ordre que no té plens drets lingüístics. Ja és hora que
tots els drets dels ciutadans, i la llengua n’és un –com també ho és una vida
digna–, passin per sobre dels interessos politicoempresarials.
És necessària la ruptura política
i econòmica amb aquesta estafa que és l’estat de les autonomies, sense esgrimir
possibilismes de “peix al cove” i assumint-ne les conseqüències que siguin.
S’han de començar a fer, doncs, els passos imprescindibles cap a la
independència i deixar de banda estatuts que no són respectats ni pels
tribunals ni pels partits espanyols: s’imposa obrir un procés democràtic de
secessió, encara que Espanya, en la seva incapacitat negociadora, plantegi la
ruptura com a traumàtica. (Prou que ho sabem, que la mateixa Constitució que
ara, segons la sentència de les seves tronades vestals, ens rebutja com a nació
de ple dret i com a llengua de primer ordre –tot plegat passant per sobre de la
voluntat popular–, al seu torn instaura la “raó militar” –perdoneu-me
l’oxímoron– com a defensora de la unitat d’Espanya. ¡Quina magnífica capacitat
d’integració constitucional!)
Diguem-ho ben clar: estem tips de
passar per bilingües sota la pressió d’un unitarisme lingüístic de tradició
reaccionària i d’haver-nos de sentir feliços, a sobre, veient com la nostra
llengua i la nostra cultura queden diluïdes i indefenses enfront del
multiculturalisme que els ingenus sense nord teòric de l’esquerra ens venen com
a progressista i que no és res més que submissió als interessos del mercat
global, massa sovint monolingües.
Crec que tot això que he anat
apuntant sobre l’acció política que s’hauria d’emprendre és el desideràtum de
molts de nosaltres, però també és cert que no confiem gens ni mica en els
nostres polítics, que no són sinó uns mesells acostumats a tota mena de
tripijocs i renúncies.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!